A l’Ateneu Barcelonès, el 20 d’abril de 1977, Josep Benet presentava el llibre de Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis, Edicions 62, Barcelona, 1977. Hi eren presents, Neus Català, Casimir Climent, Miquel Serra i Joan Pagès “quatre antics combatents catalans contra el feixisme que, exiliats, patiren en sa pròpia carn la barbàrie nazi als camps de concentració alemanys”.
Artur London, al pròleg escrivia: “El llibre de Montserrat, escrit amb molta veracitat i emoció, és molt més convincent pel fet que dona la paraula als qui han viscut l’experiència. Farà néixer en el lector un pensament d’amor i de reconeixença envers tots aquests homes i dones –nats a Catalunya, en algun indret d’Espanya o de fora– els combats i els immensos sacrificis dels quals ensenyen que mai i enlloc no s’ha de deixar atacar la llibertat o la dignitat humana. Que cal impedir, pertot arreu, les temptatives de ressorgiment del nazisme. Això, mai més!” I és per això, quan es compleix el quart aniversari de la mort de la Neus, que penso que hem de fer un esforç per no oblidar la que va ser la seva lluita i el que la Montserrat va recollir en unes primeres converses al barri llatí parisenc, allà per l’any 1975.
Els records s’inicien amb el pas de la frontera amb una colònia escolar de 180 criatures. La Neus tenia aleshores vint-i-un anys “i un delit de viure immens. Ara en té gairebé seixanta i l’empeny el mateix delit, malgrat que, als seus ulls, hi notes alguna vegada una fugida cap a la tristesa.” Una tristesa que ens podria fer pensar en el tracte rebut a l’altre costat de la frontera: “Els del Socors Roig anaven atabalats d’un cantó a l’altre sense saber què fer amb aquella multitud desorganitzada, famèlica, cansada, que els queia a les mans. I jo només estava obsessionada que no se’m perdés cap nen…” Més tristesa en conèixer els patiments soferts el que seria el seu company, “un pagès de la Dordonya, que es preocupava de rebre refugiats republicans i d’ajudar-los.”
Tristesa, al capdavall, per la forma d’arribar a Ravensbrück: “…ningú no va estalviar a la Neus Català les seves dues primeres visions del camp: una dona electrocutada, recargolada i arrapada a la filferrada elèctrica. També va veure com dues Kapos arrossegaven una dona mentre la SS la fuetejava amb el nervi de bou. Era l’hora de la crida, al matí, i totes les deportades havien d’estar en posició ferma i esperant, perquè els faltava un número de la llista. Però sembla que ni les Kapos que arrossegaven de mala manera el número que mancava, ni la SS que la maltractava, s’havien adonat d’un detall: el que arrossegaven era un cadàver. Feia hores que la dona havia mort, a la nit.”
Abans d’arribar a Ravensbrück, la Neus havia lluitat a la Resistència, a la Dordonya. “El mateix dia que ens vam casar vam amagar els dos primers maquis. El meu marit va trobar una cova en una quasi-illa que hi ha al riu de la Dordonya, voltada de timbes. Els portàvem menjar cada dia i també informació. Des d’aleshores ja ens vam organitzar al maquis de la regió. Hi havia força francesos i Brigades Internacionals. […] Un dia va desaparèixer el meu cap i és que l’havien agafat. El meu cap es deia Reynald i a mi em deia “Puça”, perquè jo soc molt baixeta. Ens van agafar el mateix dia ens n’anàvem d’allà, doncs “estaven cremats”.
“Van detenir el meu home i a mi, dos republicans que treballaven al bosc fent carbó, un home que semblava més vell del que era i que no estava embolicat en res i un francès que també treballava per al maquis… i ens van portar cap a Périgord… M’interrogaren amb una pistola a cada cantó, em deien que si no parlava dispararien, que el meu marit ho havia “xerrat” tot, que m’enganyava, que tenien proves que havia anat amb altres dones. Al meu costat hi havia un noi que es dessagnava. L’havien lligat amb filferros.”
Després de passar dos mesos a Llemotges la van portar a Compiègne, l’estació que ens recorda Louis Aragon en el poema dedicat a Robert Desnos: “Je pense à toi Desnos qui partis de Compiègne…” D’allí sortien els trens cap als camps de concentració i extermini. “El dia que ens van aplegar per deportar-nos érem tantes dones que vaig pensar que potser hi hauria alguna companya de la meva terra. I vaig posar-me a cantar l’Himne de l’exèrcit popular i regular.”
I mentre la Neus Català encetava les paraules:
Un dia tràgic la gent més innoble
D’aquesta terra desfeia la pau.
Els vil feixistes dreçats contra el poble
Volien fer-lo per sempre un esclau.
Buscava amb els ulls alguna dona que entengués la cançó. Una cançó que venia a dir, en aquell marc, el mateix que La Marsellesa I La Internacional, però en la llengua del seu poble. No va trobar ningú i la Neus Català marxà cap a Ravensbrück.
Les primeres visions de la Neus al camp no auguraven res de bo. Les primeres “seleccions”, el 1942, (malaltes, jueves, gitanes -aquestes amb els seus infants en braços), l’execució de la republicana Mimí (deixà una petja inesborrable al cor de la Neus) o els experiments del doctor Gebhardt, de la universitat de Berlín (la Neus recorda el suïcidi d’una francesa a qui havien inoculat semen de ximpanzé), provoquen la resposta solidària de les dones. La fam era una altra arma contra la qual calia lluitar. La Neus Català i les seves companyes s’intercanviaven receptes, s’explicaven saboroses menjades a la nit, quan ja reposaven.
La Neus va estar dos mesos a Ravensbrück. D’allà, com era útil per la feina, la van portar al Kommando de Holleischen on treballaven preparant munició per l’exèrcit i que aviat van començar a sabotejar. “No era un camp de la mort i encara que hi havia molta disciplina i filferrades elèctriques no estàvem tan controlades. La nostra cap de Block era una francesa que ens va rebre amb amabilitat i era molt humana. Hi havia una coral i fins i tot unes noies ens van rebre amb els bigotis pintats i ballaven la jota per tal d’animar-nos.
Escriu la Montserrat: “Les dones catalanes que van passar per Ravensbrück van saber molt bé que significava una paraula dita a temps, una carícia, una mirada de reconeixement. Ho sabia la Neus Català quan es va posar a ballar quasi desesperadament davant d’una barraca. Ho va fer perquè les Kapos, rabioses, perseguien una soviètica per torturar-la i aquesta s’havia esquitllat a la barraca.”
Així començava la lluita per la supervivència que obligava a la Neus, cada dia, a anar darrera de la barraca i, “amb aquell fred que feia, obria l’aixeta i em rentava. Moltes vegades havíem d’esperar una bona estona perquè en baixés aigua. Al començament només rajava gel de l’aixeta. Érem loques (parracs) humanes, desferres.” La Montserrat Roig valora el fet. “La Neus sabia molt bé que, si es deixava de rentar alguna vegada, el seu cos es degradaria, es deixaria anar i acabaria per convertir-se en una bestiola, en allò que els nazis volien.”
Dones en front del nazisme
“Quan el Kommando de la Neus Català va ésser alliberat, traslladaren totes les dones a un poble del costat del Rin. Allà, una francesa de la Creu Roja, els va dir:
–Si us haguéssiu quedat a casa rentant els llençols dels vostres fills, no us hauria passat res de tot això.
Els presoners de guerra francesos la van haver de protegir, perquè la Neus i les seves companyes la volien esbatussar. Les dones catalanes que havien anat a parar a Ravensbrück eren dones que havien triat amb tota consciència la lluita contra el nazisme: per a elles combatre els nazis volia dir ajudar que el món fos millor, però un món on les dones visquessin també en llibertat. El nazisme anava contra la dona lliure.
I contra la dona anava també la memòria: “I de nosaltres, ningú no se’n recorda mai”, diu la Neus Català. En general la premsa recorda el pres, i no pensa que també hi ha preses, recorda el deportat i s’oblida que també hi va haver deportades. La deportada no ha necessitat els malsons d’un altre per a saber què és això d’un camp d’extermini nazi. La Neus Català ha tingut amb tots els drets els seus propis malsons d’ençà que va tornar de la deportació. Es despertava a la nit cridant i de vegades tardava una hora –que passava en plena crisi de plor– sense recuperar el sentit del temps ni del lloc on es trobava. Els seus malsons eren una exacta i meticulosa reconstrucció dels sofriments del camp, però no reviscuts per ella sinó pels seus fills. Malsons que van desaparèixer, com explica la Montserrat Roig, després d’haver fet el que ella considerava la “confessió”, com si s’hagués alliberat d’una terrible càrrega moral.”
“La Neus Català em va escriure una vegada que se sentia “vinculada d’una manera concreta i material –si es pot parlar materialment dels sentiments i del pensament– amb les dones i els homes de la nostra terra.” I podríem afegir, com un reforç de la seva ideologia, vinculada fins a la mort a les seves idees i la lluita pel comunisme.
