No ens cal haver passat el 13 de juny per recordar que l’escriptor Jesús Moncada és viu entre nosaltres. En tot cas, aquesta data de l’any 2005, no és sinó una aturada per refermar-nos en la seva actualitat.
Només en una ocasió vaig tenir l’oportunitat i el plaer de parlar amb ell i m’és impossible oblidar el passeig cap a la biblioteca de Mollet on havia de presentar la seva darrera novel·la Calaveres atònites. Hi havia en comú –encara que no del tot– la relació entre Lleida i “la Franja”. I dic encara que no del tot perquè el Jesús, a diferència de la majoria dels provinents de Mequinensa, havia estudiat a Saragossa, a l’acadèmia dels Labordeta. I d’aquí sortien moltes anècdotes i la seva amistat amb els dos germans, el poeta i el cantautor.
En aquesta xerrada vaig descobrir detalls curiosos de la seva vida literària. Els francesos, potser per influències alienes, havien traduït Camí de sirga com Les bateliers de l’Ebre. També l’explicació del perquè la dedicatòria dels seus llibres anés acompanyada d’un dibuix. La seva arribada a Barcelona per treballar, no va ser gens fàcil fins que el Pere Calders el va contractar a l’Editorial Montaner y Simón, com a dibuixant. No podem oblidar que el que Moncada volia era ser pintor i ho feia d’allò més bé. Allà va començar a escriure contes que el llençarien al món de la literatura. I així va fer renàixer aquella Mequinensa que el pantà havia engolit.
També aquell dia vaig tenir coneixement del seu primer llibre, en procés de creació, que se centraria en el món urbà, deixant el món rural que representava el conjunt de la seva obra. Estàvem el maig del 2000. Vint anys després, la revista Sàpiens publicaria tres capítols inèdits d’aquesta obra Dante S.A. A la façana de l’edifici on estava l’Editorial, avui seu de la fundació Antoni Tàpies, hi ha un bust de Dante Alighieri. I el personatge central de la novel·la, Calixte Sansa, treballa a una editorial on l’ha introduït el seu amic -mequinensà també- Agàtocles. Si canviem aquests dos noms per Jesús Moncada i Edmon Vallès, ja hem desfet l’entrellat.
Jesús Moncada és un mestre de la literatura catalana i el fet ha estat reconegut més a fora que a casa. L’any 1995, el traductor al suec de la seva obra, Kjell A. Johansson afirmava: “traduint Moncada, he descobert un enorme candidat al Nobel”. Simona Skrabec, traductora a l’eslovè de Camí de sirga: “Una riuada despietada porta tot el que abans ens pertanyé. Això passa cada dia, a cada moment i en tot el món. Jesús Moncada és el llauter que ha baixat al marge, que l’ajuda d’una corda grossa lligada a dalt de l’arbre arrossega darrera d’ell el vaixell de la seva vida. Transporta molta càrrega, el seu llaüt; la càrrega de la memòria que ell arrossega no és gens lleugera. Però l’escriptor segueix tossut el camí i, al final, igual que el mul Trèvol, arriba a la ciutat que potser no es troba en cap mapa, però que existeix a la memòria”. Carme Riera ens diu: “Portà a les lletres catalanes l’herència de Faulkner i de García Márquez. Hauria estat un gran Nobel”.
Tinc a les mans un opuscle de 26 pàgines, format “octaveta”, que es titula Contes de Mequinensa, del’IES Sant Fost-Martorelles. El seu contingut és de 8 contes, escrits per alumnes de 4t d’ESO durant els mesos de març i abril de 2002. És una petita joia ciclostilada que mostra la capacitat que seguia tenint Jesús Moncada per influir en les idees i la seva plasmació en l’escriptura.
Quin gran homenatge!
Imatge de portada: Jesús Moncada al Museu d’Història de Catalunya (fotògraf: Pep Parer)
