Els resultats de les eleccions del 7 de maig, que van definir els 51 membres del Consell Constitucional (25 dones, 25 homes més un representant dels pobles originaris) per avançar en un nou procés constituent, van confirmar els pronòstics: amb una alta participació, propera al 85%, la dreta va obtenir la majoria dels vots i dels consellers. En concret, encara que va disminuir lleugerament el seu suport, l’extrema dreta del Partit Republicà té la clau del procés constituent amb els seus 23 representants i el poder de veto. El resultat obre un nou escenari polític encara molt incert, en una transició postdictadura que sembla no tenir fi.
Però anem per ordre.
Els resultats van ser la segona galleda d’aigua freda pels que havien apostat per un canvi constitucional real, i alhora un vot de càstig al govern de Boric. Una derrota que se suma a la del referèndum del 4 de setembre del 2022, quan un sec 62% va rebutjar la proposta de nou text de la Carta Magna, elaborat per una “Convenció Constitucional”, per a substituir la Constitució de la dictadura cívico-militar de Pinochet.
La dreta es va apropiar d’aquest 62%, com si fos un aval a les seves pròpies accions, quan en realitat hi va haver moltes raons. És indiscutible que hi va haver un vot important de dretes, però juntament amb aquest s’ha manifestat un rebuig antielitista de sectors de la joventut i una sanció a l’actuació del govern.
Pocs dies després d’aquest resultat, amb una forta pressió de la dreta, els partits presents al parlament van arribar a un acord per redactar un nou text, a càrrec d’un restringit “Consell Constitucional”. Un acord espuri, que va anul·lar la voluntat de gairebé el 80% de la població que, el 2021, havia votat a favor d’un text que fos redactat per una “Convenció Constitucional” i no pel Parlament actual, “guardià” del procés de redacció d’aquest darrer procés constituent.
Els números
Els resultats ens donen un “Consell Constitucional” amb una aclaparadora majoria de les dretes, en sintonia amb la tendència evidenciada pel resultat anterior, degut també a una llei electoral fortament majoritària i desigual.
En aquesta ocasió, les dretes s’han presentat dividides en tres llistes: la més extrema i pinochetista, del Partido Republicano; la “tradicional”, a la coalició “Chile Seguro” (Unión Democrática Independente, Renovación Nacional i Evópoli); i la “neopopulista”, del “Partido de la Gente”. El Partido Republicano ha tingut el millor resultat (gairebé el 36% dels votants i 23 elegits), en detriment de la dreta “tradicional” (21% i 11 elegits), mentre que l’última no va superar el llindar, malgrat el 5,48% (537.000 vots). El resultat del Partido Republicano ha sigut una sorpresa per a la mateixa dreta tradicional, fortament reduïda, que perd la seva hegemonia en favor d’una ala extrema, paradoxalment legitimada a través del vot, i que ara té a la mà la clau per redactar la nova Carta Magna.
A l’esquerra, a la llista de coalició de les forces de govern “Unidad por Chile”, estava el Partit Comunista, el Frente Amplio, el Partit Socialista (desvinculat de la resta del centreesquerra de l’ex “Concertación” que s’oposava a una llista única), la Federación Regionalista Verde Social i el petit Partit Liberal. La llista s’ha quedat amb el 28,59% i 16 elegits, menys dels 2/5 necessaris per al poder de veto a la convenció. Destaca la bona actuació del Partit Comunista, amb el 8,08% dels vots, el millor resultat de tota la coalició que confirma el seu arrelament i presència territorial nacional.
Al centre, en una llista separada (Todo por Chile), hi havia alguns partits de l’antiga Concertació (Democràcia Cristiana, Partido por la Democracia, Partit Radical) que van governar el país en el període postdictadura, amb poques interrupcions. Malgrat el seu 8,95% (877.000 vots), a causa de la llei electoral, aquesta coalició no ha superat el llindar i no ha pogut triar cap regidor. La suma d’aquesta i la llista d’esquerra els dona al voltant del 38% dels vots, un percentatge encara àmpliament insuficient per vèncer la dreta, fins i tot en el cas d’una (fallida) llista única.
Vot nul i vot en blanc
Un debat a part mereix el creixement rècord del vot nul (amb gairebé un 17%) i del vot en blanc (4,56%), les xifres més altes des de la introducció del vot obligatori. Com sempre, no és un vot homogeni. Però sens dubte expressa majoritàriament un clar rebuig tant de l’acord espuri pel qual es va arribar a aquest vot, com de l’esfera política i institucional, declinada en una transició enrevessada que sembla no tenir fi. Un rebuig expressat primer per la “revolta social”, fins i tot sota formes violentes, i després a les urnes: primer al referèndum sobre el text elaborat per la Convenció Constitucional i més tard a les recents eleccions. Un vot nul que també va acatar les indicacions d’alguns moviments que havien cridat a anul·lar el sufragi.
El Partit Republicà
L’arrel del Partit Republicà està en la seva profunda connexió amb les idees feixistes del pinochetisme i amb Jaime Guzmán, el principal ideòleg de la Constitució de la dictadura. Cal no oblidar-ho, per entendre aquesta nova-vella dreta, avui principal força política del país.
Aquesta dreta és nova perquè trenca amb els partits tradicionals i es nodreix de les formes i modalitats colèriques i omple d’odi de les dretes radicals que creixen al món. Copia el seu modus operandi amb un ús agressiu dels algoritmes del Big Data i de les xarxes socials, la difusió constant de fake news, el menyspreu pel món acadèmic, la ciència i els mitjans de comunicació, juntament amb acusacions de frau electoral quan perd.
I alhora és vella perquè torna a proposar els principis del corporativisme feixista, i una improbable unió de l’obscurantisme cultural amb el neoliberalisme econòmic dels Chicago Boys. Està amarada d’una ideologia que creu en un “Estat mínim” en l’esfera de l’economia i pel que fa a garantir drets i prestacions socials. Estan contra l’augment dels royalties per a les multinacionals del coure, a favor de mantenir la privatització de l’aigua, contra el salari mínim, a favor de la sanitat privada, etc.
I alhora un “Estat màxim” quan es tracta d’imposar models de vida, limitant les opcions i les llibertats individuals. A banda de defensar a capa i espasa els violadors dels drets humans de la dictadura, el Partit Republicà va votar en contra de l’acord sobre les unions civils, creu que l’Estat ha de “promoure la família, formada per mare, pare i fills”, s’oposa el matrimoni igualitari i a l’avortament.
Xile es confirma com el país de les paradoxes. En pocs anys, el país ha passat de la revolta antineoliberal a l’hegemonia política i cultural d’un partit de dreta que no dubta a ressuscitar el pinochetisme que alguns, amb massa optimisme, creien superat. L’última paradoxa en ordre temporal, i potser la més sonada, és que el partit més votat és el que no va voler canviar ni una coma de la Constitució de Pinochet i encara menys redactar-ne una de nova. Avui dia, els republicans són més un partit identitari que un amb vocació constitucional, un partit en contra de l’statu quo que critiquen mentre acumulen força per conquistar el govern.
Algunes raons del vot
No hi ha una única explicació per a fenòmens complexos i multifactorials. Intento explicar-me.
Xile ha viscut més de trenta anys d’una democràcia limitada i sota tutela, amb el vaivé d’una economia que ha reduït la pobresa, però certament no ha atacat a fons la desigualtat, amb promeses incomplertes d’assolir el paradís de la inclusió social fetes a les capes mitjanes endeutades i aspiracionals, amb abusos empresarials descarats. Tots aquests ingredients van convertir les capes mitjanes i part de la classe subalterna en els protagonistes de la “revolta social” a partir de l’octubre del 2019. Al “paradís del consum”, ha estat també una revolta dels “consumidors endeutats” per assegurar-ne la supervivència diària, l’educació dels fills, la salut, per pagar les pensions…
Aquells protagonistes de la revolta social, que no van trobar respostes al sistema polític, són part d’una nova estructura socioeconòmica, molt allunyada de la del segle XX. La vella classe obrera industrial està molt reduïda, igual que la mateixa ocupació pública, ja que, gràcies a la constitució pinochetista, al bressol del neoliberalisme l’Estat és subsidiari del mercat. A Xile només el 17% dels treballadors estan sindicalitzats i el sector privat es caracteritza per salaris de gana, altes taxes d’inestabilitat i precarietat laboral. A això s’hi afegeix un individualisme exacerbat, la dura condició de les dones, les famílies monoparentals, els professionals de primera generació i una articulació molt diferent de la capa mitjana tradicional. Davant d’aquest mapa fragmentat, la política és incapaç d’entendre i de proposar, es mostra sorda i distant.
En un país amb una brutal concentració mediàtica, sense cap contrapès real, ha sigut decisiu l’incessant bombardeig dels mitjans sobre la “delinqüència desfermada”, en presència de nous fenòmens delictius més violents i cruels i un rècord d’assassinats al nord de Xile. El discurs de campanya va ser un de sol, simple, uniforme, repetit i efectiu: “mà dura contra la delinqüència”. Bufar al foc de la percepció d’inseguretat s’ha mostrat com un factor clau en el resultat.
Està de més dir que l’artilleria mediàtica sobre la “delinqüència rampant” sempre va acompanyada de la “invasió d’immigrants”. Xile ha estat durant molt de temps un país d’emigració, i només els darrers anys està experimentant el fenomen massiu de la immigració, per al qual no està preparat en absolut. La conseqüència és una greu crisi migratòria i una creixent i dramàtica “guerra entre pobres”.
La victòria del Partit Republicà, enemic convençut del sistema democràtic, es deu principalment al fet que, en crear un clima de terror sobre la delinqüència i la immigració, ha aconseguit mobilitzar els sectors més conservadors que s’havien mantingut allunyats de les urnes (quan el vot no era obligatori) i de la participació política. És dolorós comprovar que el vincle amb la dictadura, la violació dels drets humans i la corrupció sense fi d’aquell període no han estat suficients per frenar el consens al feixisme.
El nou procés constituent (decidit després del resultat del plebiscit del 4 de setembre i tancat a “palau”) no només va ser percebut per molts com una limitació de la sobirania popular, sinó que va obrir precipitadament un nou procés quan encara no s’havia assimilat la derrota del plebiscit, ni superat el fort reflux social i polític que va produir.
El vot nul i en blanc també és un vot d’escarment a l’actuació del Govern cap a la seva base social. Les forces polítiques que l’integren aborden tímidament el diàleg amb els moviments i la necessitat de construir força social des de baix. En lloc de transformar de veritat, la drecera sembla que és aplicar de nou les velles receptes tecnocràtiques sense assumir el nou paisatge social. Hi ha una manca de connexió (sentimental i real) amb la societat i el govern és percebut com a “simple administrador” de les formes existents i tradicionals de la política. Els joves, sobretot, senten la incapacitat de renovar la política i de fer el canvi profund pel qual es van mobilitzar i van votar.
El 2021, a la segona volta de les eleccions presidencials, tant Gabriel Boric com José Antonio Kast (president del Partit Republicà, fill d’un nazi alemany i admirador de Pinochet) van aparèixer com dues figures alienes a la política tradicional i amb posicions fortament crítiques del “sistema”. Avui, la imatge del president Boric s’ha convertit en un “administrador” sense majoria parlamentària. Per contra, Kast ha mantingut un perfil de rebuig “anti” que li ha donat els seus fruits fins ara, fins i tot sense aliances amb la resta de les dretes.
El resultat té, doncs, la seva lògica. En un context de crisi econòmica, postpandèmia, on la inflació és la més alta dels darrers trenta anys i erosiona els salaris, mentre que el 70% del país està endeutat i lluita per arribar a final de mes, la majoria de la població està cansada del debat sobre la nova Constitució, percebut com a allunyat dels problemes quotidians. I s’ha votat més en contra, que a favor de…
I ara?
L’esquerra i el moviment popular xilè han obtingut un dels pitjors resultats de la seva història política i, si no canvien de tàctica i estratègia, estan condemnats a ser espectadors de les decisions del Consell Constitucional i a acceptar, a més, una Constitució que en poc es diferencia de la dictatorial de 1980 i del seu maquillatge durant el govern de Ricardo Lagos.
La gran mobilització i victòria del camp popular a Xile va ser un gran èxit inicial, malgrat el buit organitzatiu de la revolta i de la incapacitat dels moviments fragmentats d’unificar un bloc social majoritari, més enllà de les mobilitzacions del carrer. Tot i això, el govern del President Boric es troba avui sense suport electoral, ni parlamentari. La revolta social per si mateixa, sense un projecte de societat i de país capaç de ser majoritari i sense la capacitat de crear nous líders compromesos amb els canvis profunds, està destinada al fracàs. Per exercir l’hegemonia, cal un projecte social i polític que articuli una majoria per avançar en drets i enfrontar-se al feixisme.
L’agonia dels partits polítics històrics (Democràcia Cristiana, Partit Radical, Partido por la Democracia) és expressió de la fi d’un cicle a la història de la democràcia xilena. Un cicle caracteritzat per la neomodernitat del sistema polític i la debilitat del sistema econòmic, amb un enorme endeutament privat i un desenvolupament frustrat.
Darrere del “pèndol electoral”, queda el vot destituent i la capacitat dels “nous” i els “anti” per mobilitzar-lo electoralment. Aquesta capacitat no ha construït (per ara) poder polític, sinó que s’ha dedicat a atacar-lo i fragmentar-lo, afeblint la capacitat de governar i alimentant el descontentament amb l’“antipolítica”.
Agradi o no, avui el procés constituent està a les mans del feixisme i la dreta tradicional i el nou text haurà de ser ratificat o no al desembre. És molt probable que Kast moderi el seu to, adopti actituds d’estadista i aspiri a la presidència el 2024, sabent que els drets socials no són certament la seva prioritat, i que el mercat mana.
El futur no es presenta favorable. La batalla està oberta contra els amos del poder econòmic que no volen perdre un mil·límetre dels seus privilegis, contra el feixisme uniformat i contra els seguidors d’Escrivá de Balaguer. Contra els que volen negar drets bàsics a les dones, els que no volen salaris mínims dignes, els que són part dels directoris de la salut privada (ISAPRES), dels fons de pensions privats (AFP) i del sistema d’educació, negant recursos a la salut i l’educació pública.
Mentre el govern necessita recuperar la unitat interna i la capacitat de comunicació, urgeix el diàleg amb els moviments i la base social que fins ara ha donat suport al govern, sortint de la “zona de confort” i del cercle dels ja convençuts.
Cal lluitar en el terreny de les idees, però l’esquerra trontolla i el govern ha optat per no xocar amb la dreta, i encara és presoner d’una agenda dictada per l’oposició.
Avui, les esquerres i els moviments polítics i socials es qüestionen la possibilitat de compondre una àmplia aliança social i política, de classes i sectors fragmentats, per estendre la democràcia i bloquejar el feixisme. En un procés que exigeix, tant del govern com del carrer, tant de dalt com de baix, molta més audàcia i creativitat de la que han tingut fins ara.
Marco Consolo és el responsable de relacions internacionals del Partit de la Refundació Comunista d’Itàlia i el coordinador del grup de treball d’Amèrica Llatina del Partit de l’Esquerra Europea.
Article publicat originalment a Chile: crónica de una derrota anunciada – Il blog di Marco Consolo
