Nota de l’edició: el passat 4 de juliol, Macky Sall renunciava a presentar-se a un tercer mandat a causa de la pressió popular. El present article és anterior a aquesta renúncia, però hem considerat adient la traducció per poder entendre el context en què es dona aquesta renúncia, i els interrogants que planteja que segueixen sent ben vigents.
La Constitució del Senegal dona poders exorbitants al president de la República. És un monarca absolut que elegim (a vegades) cada cinc o set anys segons l’oportunisme polític o l’humor reformista de la llei fonamental del patró de l’executiu del moment. El cap d’Estat designa tots els llocs de treball civils i militars. A part del dret a la vida i a la mort dels ciutadans, hi ha poques prerrogatives que se li escapin. Signe d’aquest poder, en el Parlament, els diputats de la majoria no dubten a dir que estan al servei del president. Ell mana i els jutges executen la seva voluntat. El poder presidencial és tal que a vegades la societat civil sol·licita el seu arbitratge per a qüestions que no entren en les seves prerrogatives. Qui no recorda la crida a Macky Sall per part d’aquell dignatari que volia que nomenés el líder de la seva família religiosa? No hi ha contrapoder institucional al del president. En un món cada vegada més complex, el president fa remuntar a ell les qüestions més trivials que alimenten la il·lusió que és omniscient i omnipotent. A aquesta «governança» d’una altra època, afegeix un altre signe d’arcaisme, la voluntat d’instaurar un monolitisme polític de fet.
Un exercici de poder arcaic
Fa vint mesos, Macky Sall va ser reelegit en la primera volta de les presidencials amb el 58% dels vots emesos. Els seus adversaris que havien criticat i denunciat amb molta força el procés electoral i l’escrutini en si mateix no obstant això, varen prendre nota dels resultats proclamats pel Consell Constitucional. El seu únic acte de desafiament va ser la negativa a felicitar-lo. Tal vegada això va inquietar Macky Sall, però només el costum i «les bones maneres» exigeixen que els perdedors facin aquest gest. La llei no imposa cap obligació en aquest sentit. Així va ser un president Sall en la configuració a l’inici del seu primer mandat qui va inaugurar el seu segon i últim mandat al capdavant de l’Estat el 2 d’abril de 2019. Una escena política pacificada, una oposició que no discuteix la seva legitimitat mobilitzant el carrer. Aquesta configuració no és freqüent. En vint anys de poder, Abdou Diouf no va tenir aquesta sort. Abdoulaye Wade només en va poder gaudir a l’inici del seu primer mandat l’any 2000. És a dir, que el president tenia més que tots els seus predecessors l’ocasió de consolidar el caràcter apaivagat de la democràcia senegalesa posant-se a treballar i deixant a l’oposició la cura d’organitzar-se i preparar-se per a una eventual alternança.
Mentre havia fet campanya lloant els mèrits de la Constitució i havia promès impulsar reformes en els àmbits econòmic i social per distribuir millor els fruits del creixement, Macky Sall va posar com a primer acte de govern del seu quinquenni, una reforma constitucional per suprimir el càrrec de primer ministre en nom del concepte «fast track». Unes setmanes més tard, iniciava una concertació poc transparent sobre els seus objectius i finalitats, que va mantenir en un estat d’espera i incertitud un microcosmos polític i mediàtic desconnectat de les realitats que viuen les classes populars del país.
El govern d’obertura i unitat: una maniobra política de curt abast
El diumenge 1 de novembre de 2020, després d’un «diàleg polític» iniciat el maig de 2019, el president va nomenar un nou equip de govern. Aquest govern anomenat «d’obertura i d’unitat» confirma l’arribada a la majoria presidencial d’Idrissa Seck i de dissidents del Partit Democràtic Senegalès (PDS) de l’antic president Abdoulaye Wade. Segons els xerraires comunicants del palau de l’avinguda Léopold Sédar Senghor, aquesta remodelació té en compte «el context de la pandèmia de la COVID-19, i els seus impactes» i pretén «imprimir una dinàmica constructiva d’innovació, de transformació, de realitzacions i de canvis necessaris per a l’acceleració de l’emergència del Senegal» tot en manera «fast track». Vast programa! La conseqüència immediata d’aquest nou tripijoc polític és que les eleccions locals es traslladen al dia del judici final. Després de l’Acte III de la descentralització [1], l’únic resultat del qual ha estat l’afebliment institucional i operatiu de les col·lectivitats locals, el poder completa la seva obra portant un cop dur a la legitimitat dels qui les encarnen. L’altre resultat és, segons el periodista Mandiambal Diagne, que reivindica l’amistat i la proximitat de Macky Sall, la desorganització de «l’oposició política». De tots els seus adversaris a les eleccions presidencials de febrer de 2020, no hi ha més que Ousmane Sonko com l’opositor. Khalifa Abacar Sall, antic diputat-alcalde de Dakar, està de moment privat dels seus drets cívics segons la jurisprudència del Consell Constitucional. Els aparells polítics d’esquerra estan neutralitzats en la coalició presidencial BBY i no s’expressen més que per atacar amb violència els que donen suport a les lluites socials. No hi ha dubte, aquestes maniobres són èxits des del punt de vista de la tàctica política. Per desgràcia, es tracta d’un càlcul amb poca vista. En una democràcia liberal, els líders de l’oposició no són més que l’encarnació en un moment donat d’un corrent d’opinió de desconfiança respecte a la política aplicada. No fan més que capitalitzar en el seu profit el descontentament popular i les esperances de canvi pels pròxims períodes electorals.
En Macky Sall hi ha una tàctica de terra cremada que perjudica la democràcia senegalesa, l’estat de dret i que comporta riscos per a la pau civil. La seva tendència a voler reduir «l’oposició a la seva mínima expressió» prepara l’adveniment d’un lideratge nihilista que capitalitzarà en el seu compte el descontentament popular. El Senegal rugeix, els senegalesos estan cabrejats, els exemples d’aventures polítiques existents a la subregió i al món són susceptibles de despertar vocacions. El president de la República faria bé de tenir-ho en compte!
Notes
[1] L’acte III de la descentralització és el nom donat a una sèrie de reformes de les col·lectivitats territorials franceses adoptades a partir de 2013 sota la presidència de François Hollande.
Imatge de portada: MONUSCO Photos, CC BY-SA 2.0 https://creativecommons.org/licenses/by-sa/2.0, via Wikimedia Commons.
