Kwame Nkrumah va ser el primer president de la Ghana independent, el primer país africà a deslliurar-se del jou colonial europeu, i un lluitador anticolonial de referència per a generacions d’africans i africanes, així com revolucionaris i revolucionàries de tot el món. El seu govern durà entre el 1957 i el 1966, quan fou enderrocat per un cop d’estat orquestrat per la CIA, i morí en l’exili en la Romania socialista.
És també un dels pares del socialisme africà i del panafricanisme, motiu pel qual des de Realitat hem cregut convenient reproduir un extracte aquí del seu llibre de 1961 “Parlo de llibertat. Una declaració de la ideologia africana”.
Durant segles, els europeus van dominar el continent africà. L’home blanc s’arrogava el dret de governar i ser obeït pels no blancs; la seva missió, afirmava, era “civilitzar” l’Àfrica. Amb aquesta excusa, els europeus van desposseir el continent d’immenses riqueses i van infligir patiments inimaginables al poble africà.
Tot això constitueix una trista història, però ara hem d’estar preparats per enterrar el passat amb els seus records desagradables i mirar cap al futur. Tot el que demanem a les antigues potències colonials és la seva bona voluntat i cooperació per posar remei als errors i injustícies del passat i concedir la independència a les colònies d’Àfrica?
És clar que hem de trobar una solució africana als nostres problemes, i que aquesta només es pot trobar en la unitat africana. Dividits som febles; units, Àfrica podria convertir-se en una de les majors forces del bé al món.
Tot i que la majoria dels africans són pobres, el nostre continent és potencialment molt ric. Els nostres recursos minerals, que s’exploten amb capital estranger només per enriquir els inversors estrangers, van des de l’or i els diamants fins a l’urani i el petroli. Els nostres boscos contenen algunes de les fustes més fines que puguin cultivar-se a qualsevol lloc. Els nostres cultius comercials inclouen el cacau, el cafè, el cautxú, el tabac i el cotó. Pel que fa a l’energia, que és un factor important en qualsevol desenvolupament econòmic, l’Àfrica conté més del 40% de l’energia hidràulica potencial del món, en comparació amb aproximadament el 10% a Europa i el 13% a Amèrica del Nord. Tot i això, fins ara s’ha desenvolupat menys de l’1%. Aquesta és una de les raons per les quals a l’Àfrica es dona la paradoxa de la pobresa enmig de l’abundància i l’escassetat enmig de l’abundància.
Mai un poble no havia tingut al seu abast una oportunitat tan gran per desenvolupar un continent dotat de tanta riquesa. Individualment, els estats independents d’Àfrica, alguns potencialment rics, altres pobres, poc poden fer pels seus pobles. Junts, amb ajuda mútua, poden assolir molt. Però el desenvolupament econòmic del continent s’ha de planificar i perseguir com un tot. Una confederació flexible dissenyada únicament per a la cooperació econòmica no proporcionaria la unitat de propòsit necessària. Només una unió política forta pot assolir el desenvolupament ple i efectiu dels nostres recursos naturals en benefici dels nostres pobles.
La situació política actual a l’Àfrica és encoratjadora i alhora inquietant. És encoratjador veure tantes banderes noves hissades en lloc de les velles; és inquietant veure tants països de diferents mides i nivells de desenvolupament, febles i, en alguns casos, gairebé indefensos. Si es permet que continuï aquest terrible estat de fragmentació, pot ser desastrós per a tots nosaltres.
Actualment, hi ha uns 28 Estats a l’Àfrica, exclosa la Unió Sud-africana i els països que encara no són lliures. No menys de nou d’aquests Estats tenen menys de tres milions d’habitants. Podem creure seriosament que les potències colonials pretenien que aquests països fossin Estats independents i viables? L’exemple de Sud-amèrica, que té tanta riquesa, si més no, que Amèrica del Nord i, això no obstant, continua sent feble i dependent d’interessos externs, és un exemple que tots els africans farien bé d’estudiar.
Els detractors de la unitat africana es refereixen sovint a les grans diferències de cultura, llengua i idees que hi ha a les diferents parts d’Àfrica. És cert, però el fet essencial és que tots som africans i tenim un interès comú en la independència d’Àfrica. Les dificultats que plantegen les qüestions lingüístiques, culturals i els diferents sistemes polítics no són pas insuperables. Si tots estem d’acord amb la necessitat d’una unió política, aleshores neix la voluntat de crear-la; i on hi ha voluntat hi ha un camí.
Els dirigents actuals d’Àfrica ja han demostrat una voluntat notable de consultar-se i assessorar-se entre ells. De fet, els africans han començat a pensar continentalment. Són conscients que tenen molt en comú, tant en la història passada com en els problemes presents i en les esperances futures. Suggerir que encara no ha arribat el moment de plantejar-se una unió política d’Àfrica és eludir els fets i ignorar les realitats de l’Àfrica actual.
La contribució més gran que l’Àfrica pot fer a la pau del món és evitar tots els perills inherents a la desunió, creant una unió política que també, pel seu èxit, serveixi d’exemple a un món dividit. Una Unió d’Estats Africans projectarà amb més eficàcia la personalitat africana. Suscitarà el respecte d’un món que només té en compte la mida i la influència. L’escassa atenció prestada a l’oposició africana a les proves atòmiques franceses al Sàhara, i l’ignominiós espectacle de l’ONU al Congo discutint sobre subtileses constitucionals mentre la República trontollava cap a l’anarquia, són proves de la cruel indiferència de les grans potències cap a la independència africana.
Hem de demostrar que la grandesa no es mesura per les reserves de bombes atòmiques. Crec fermament i sincera que amb la saviesa i la dignitat profundament arrelades, el respecte innat per les vides humanes, la intensa humanitat que constitueix la nostra herència, la raça africana, unida sota un govern federal, sorgirà no com un bloc mundial més per presumir de la seva riquesa i la seva força, sinó com una Gran Potència la grandesa de la qual és indestructible perquè no es construeix sobre la por, l’enveja i la sospita, ni es guanya a costa dels altres, sinó que es fonamenta en l’esperança, la confiança, l’amistat i es dirigeix al bé de tota la humanitat.
L’aparició d’una força estabilitzadora tan poderosa en aquest món esquinçat per les lluites no s’ha de considerar el somni ombrívol d’un visionari, sinó una proposta pràctica que els pobles d’Àfrica poden, i han de, traduir-ho en realitat. Hi ha una marea als afers de cada poble quan arriba el moment de l’acció política. Tal va ser el moment en la història dels Estats Units d’Amèrica quan els Pares Fundadors van veure més enllà de les mesquines disputes dels estats separats i van crear una Unió. Aquesta és la nostra oportunitat. Hem d’actuar ara. Demà pot ser massa tard i l’oportunitat haurà passat, i amb ella l’esperança de supervivència d’una Àfrica lliure.
