Araucaria: l’11 de setembre xilè a l’exili

Autor

Del mateix autor

Després dels efectes immediats del cop d’estat: la tortura, els assassinats o les desaparicions, queden les conseqüències posteriors: la clandestinitat i l’exili. La primera amb un risc físic reconegut, la segona amb un risc mental més difícil de calibrar. Alguns d’aquests efectes els coneixem per l’enyorança continguda en la música -pensem en Julio Numhauser i la cançó Todo cambia (composta a Suècia l’any 1982)- o els records dels que viuen l’exili amb l’esperança de fer més suportable l’espera als seus compatriotes -pensem en la revista Araucaria.

Allà, hi trobem articles, no només de xilens, sinó també d’altres llatinoamericans que pateixen situacions semblants. 

L’Araucaria apareix l’any 1978, i, com explica el primer editorial, és editada a Madrid amb la redacció a París. Es va publicar del 1978 al 1989, i va esdevenir una de les principals fonts de creació, debat i difusió d’idees de la cultura xilena en l’exili. Un instrument de molta qualitat i molt potent en el combat per la recuperació de les llibertats democràtiques i de la lluita contra l’obscurantisme cultural i social en què va sumir la dictadura a Xile.

Dirigida per l’escriptor i dirigent comunista, Volodia Teitelboim, qui junt amb Carlos Orellana com a cap de redacció, van obrir-la a destacats noms de la intel·lectualitat i de les lletres, tant xilens com d’altres racons de Llatinoamèrica, convertint-la en una revista de referència, de les més interessants experiències editorials de l’exili, i de les més reeixides revistes culturals xilenes de tots els temps.

L’Arxiu Josep Serradell disposa d’una col.lecció d’Araucaria que volem posar a la lliure consulta, tant presencial com digital. A la biblioteca virtual s’hi poden trobar, en aquests moments, des del número 1 (1978) fins al 45 (1989), malgrat que falten els números 2, 14, 24, 33, 36, 37 i 42, estem treballant en la digitalització dels números 2 i 14. Després fa un salt fins al nº 49, publicat l’any 2020, que és un especial dedicat al 50è aniversari de la Unitat Popular. 

El passat 11 de setembre es varen complir 50 anys del cop d’estat contra el govern de Salvador Allende i la festa Realitat d’aquest any està dedicada a la commemoració d’aquest fet. En aquest context és un bon moment per llegir l’editorial del número 1 de l’Araucaria, que reproduïm a continuació: 

En el número 3 (1978) publiquen uns poemes de l’Ariel Dorfman, dels quals també en recomanem la lectura:

IDENTIDAD

¿Qué me dices, que encontraron otro?

¿Que en el río, que no te oigo, esta mañana dices,

flotando otro más?

Que habla fuerte, así que no te atreviste.

¿Tan irreconocible està?

¿Qué la policía ha dicho que ni su madre podría

                                        que ni la madre que lo parió

                                        que ni ella podría,

eso han dicho?

Que otras mujeres ya lo examinaron, no te entiendo,

que lo dieron la vuelta y le vieron la cara, las manos le vieron,

                                         eso,

que esperan todas juntas y silenciosas

todas de luto

a la orilla del río,

que ya lo sacaron del agua,

que está sin ropa

                             como el día en que nació.

¿Que hay un capitán de policía,

que no se moverán hasta que llegue yo?

¿Que no es de nadie?

¿eso dices, que no es de nadie?

                                        diles que me estoy vistiendo, que ya voy

                                         si el capitán es el mismo de la otra vez 

                                                    ya sabe

                                                                lo que va a pasar

                                                     que le pongan mi nombre

                                                      el de mi hijo mi esposo mi papà

yo firmaré los papeles diles

                                          diles que vengo en camino, que me esperen

y que aquel capitán no lo toque,

que no se le acerque un paso más

                                                      aquel capitán

Diles que no tengan cuidado:

a mis muertos los entierro yo.

ESPERANZA

                                   para Edgardo Enríquez, padre

                                   para Edgardo Enríquez, hijo

Mi hijo se encuentra

desaparecido

desde el 8 de mayo

del año pasado.

              Lo vinieron a buscar,

              sólo por unes horas,

              dijeron,

              solo para algunas preguntas

              de rutina.

Desde que el auto partió

ese auto sin patente

no hemos podido

saber nada más

acerca de él.

Ahora cambiaron las cosas.

Hemos sabido por un joven compañero

al que acaban de soltar,

 que cinco meses más tarde

lo estaban torturando en Villa Grimaldi,

que a fines de septiembre

lo seguían interrogando

en la casa colorada 

que fue de los Grimaldi.

                              Dicen que lo reconocieron 

                              por la voz, por los gritos,

                              dicen.

Quiero que me respondan con franqueza.

¿Qué época es ésta,

en qué siglo habitamos,

cuál es el nombre de este país?

¿Cómo puede ser,

eso les pregunto,

que la alegría de un

padre,

que la felicidad de una

madre,

consista en saber

que a su hijo

lo están

que lo están torturando?

¿Y presumir por lo tanto

que se encontraba vivo

cinco meses después,

que nuestra màxima 

esperanza

sea averiguar

el año siguiente

que ocho meses más tarde

seguían con las tortures

y puede, podría, pudiera,

que esté todavía vivo?             

Articles relacionats

Darrers articles