Aquest mes d’agost, el passat dia 7, feia vint anys que el reconegut historiador i hispanista Pierre Vilar ens deixava, als 97 anys d’edat, a Donapaleu (País Basc Francès).
Malgrat ser l’autor d’una monumental Cataluña en la España moderna, Pierre Vilar deu la seva popularitat a una petita obra mestra, que va ser objectiu de la censura franquista, tot fent-se popular a França fins l’any 1978 i que va poder ser publicada a Crítica, Barcelona; es tracta de la Historia de España. Com a detall curiós i, en forma d’incís, cal esmentar que el llibre no apareix a: Georgina Cisquella, José Luis Erviti, José A. Sorolla, La represión cultural en el franquismo, Anagrama, Barcelona, 2002.
Sobre l’edició ja autoritzada, Pierre Vilar va escriure: “…la bona acollida que aquesta petita obra meresqué a França em va afectar en la mesura de que revelava que els francesos no eren indiferents davant els problemes d’Espanya. Però vaig ser més sensible a les reaccions dels meus amics espanyols. En altres temps, no hi ha dubte, haguessin vist en aquest llibre un simple manual, homenatge d’un estranger que estimava el seu país. Als anys 40 i 50 van veure en ell quelcom més: la prova que es podia escriure sobre el passat d’Espanya amb respecte i admiració, sense caure en el triomfalisme franquista, i sobre els darrers anys sense complaença i sense odi. El llibre va ser prohibit a Espanya, sense dubte, per aquests motius.”
Més endavant, ja a l’any 1987, Edicions 62 fa publicar una extensa –Història de Catalunya – encomanada als principals historiadors del moment i dirigida per Pierre Vilar. Què millor que donar-li a ell la paraula? A la introducció escriu:
“Ara fa dos o tres anys, se’m va demanar una conferència, a Barcelona, sobre el tema: ‘Es pot fer la història d’un país sense simpatia?’ Era suggerir-me, sospitava, un inici d’autobiografia espiritual, una meditació sobre les relacions entre la meva persona i el meu ofici, i també el fet català. No em vaig fer enrere. Tota reflexió seriosa pot ser útil. D’altra banda, des d’aleshores s’han descobert les virtuts de ‘l’ego història’.
Però si rememoro aquest episodi personal, al llindar d’una Història de Catalunya de la qual se m’ha volgut confiar la responsabilitat moral –la qual cosa m’honora i m’intimida alhora– és perquè havia distingit, sota la simplicitat del plantejament, tota una complexitat problemàtica:
1r. Què és ‘fer la història de…?’ És simplement ‘fer història’. Podem ‘fer història’ interessant-nos per l’amor a Grècia, per l’aprenentatge dels bons costums durant el segle XVI, o pel producte nacional britànic des de 1900. Però ‘fer la història de…’ implica una hipòtesi sobre el contingut del terme que segueix el ‘de’. Aquest hipòtesi no es pot deixar sense formular.
2n. Ara bé, a la pregunta que se m’havia presentat, el terme emprat era ‘país’;
I cal convenir que no es tracta d’un mot còmode; hom l’utilitza quan s’ultrapassa l’espai urbà o el nivell ‘comarcal’, quan jurídicament no es pot escriure el mot ‘estat’, i si hom no gosa (políticament?) triar entre ‘regió’ i ‘nació’. Tot català estarà d’acord que es tracta d’un gran problema.
3r. Encara resta el mot ‘simpatia’: ‘experimentar amb’, ‘alegrar-se o sofrir amb’, aquest derivat del grec defineix relacions interpersonals. És legítim emprar-lo quan es tracta d’un home i d’un ‘país’? Això ja és veure aquell país com una persona. I hom es pregunta també si una relació massa íntima, massa afectiva, entre una entitat personalitzada i l’historiador que l’estudia, amenaçarà la solidesa de les reconstruccions, o farà més autèntiques les anàlisis. Potser, al cap i a la fi, ambdues coses alhora?”
Estic convençut que donar-li a ell la paraula era la millor manera de recordar a aquest home de fermes conviccions comunistes que no li van permetre la militància per mantenir la seva objectivitat.
Imatge de portada: Una de les darreres fotografies de Pierre Vilar, al País Basc francès. Consulteu l’Atelier Pierre Vilar per a més materials.
