L’abril de 2018 Samir Amin visitava Barcelona per impartir una conferència que portava per títol “Marx per comprendre i transformar el món”. En aquesta conferència, que podeu recuperar aquí, Amin va parlar de Marx com un dels grans analistes del capitalisme capaç de donar una visió completa no només del seu funcionament sinó de la societat que creava. Només quatre mesos després moriria a París a causa d’un tumor cerebral. Aquest mes d’agost ha fet cinc anys de la mort d’Amin (1931-2018) i és un bon moment per recuperar la trajectòria i el pensament d’aquest economista egipci. Amin va ser moltes coses. Va ser economista, intel·lectual, professor i teòric, però va ser per sobre de tot un militant comunista i un marxista exemplar. Desgraciadament, el seu pensament i la seva obra han passat bastant desapercebudes a casa nostra –segurament per tractar-se d’un autor egipci que ha analitzat el capitalisme des del sud– però les seves aportacions són especialment rellevants per comprendre la naturalesa del capitalisme actual i poder-lo superar.
Amin va néixer en el si d’una família egípcia acomodada i progressista a la ciutat portuària de Port Said, on el seu pare i la seva mare hi exercien de metges. Amb només setze anys es va traslladar a París per cursar-hi el batxillerat i la carrera universitària. Es va llicenciar en ciències polítiques i economia i es va doctorar amb una tesi que portava per títol “Els efectes estructurals de la integració internacional de les economies precapitalistes. Un estudi teòric del mecanisme que va generar les anomenades economies subdesenvolupades”. Una temàtica que marcaria les seves investigacions i propostes durant els anys seixanta i setanta i que donarien lloc a la teoria del desenvolupament desigual. A París s’implica a fons en el moviment comunista. Milita al Partit Comunista Francès i al partit Comunista Egipci fent d’enllaç entre els dos partits i també al moviment antiimperialista, format especialment per estudiants provinents de les colònies franceses. En aquests anys el seu pensament polític evoluciona d’unes posicions molt dogmàtiques de seguidisme soviètic a un pensament molt menys mecanicista i determinista a partir dels anys seixanta. Unes posicions, al marge de l’oficialitat comunista, que no abandonaria ja mai.
Acabada la seva etapa universitària Amin es trasllada novament a Egipte per començar a treballar pel govern nasserista en la planificació de l’economia, la industrialització del país i la gestió de tot l’entramat d’empreses públiques nacionalitzades als anys cinquanta. Un camp, el de la planificació econòmica, en el que es convertiria en tot un expert. El gir anticomunista del govern nasserista l’obliguen a marxar i es trasllada novament a París on treballarà pel Servei d’Estudis Econòmics i Financers també en temes de planificació. L’any 1960 és cridat pel nou govern de Mali —un dels tres països del Sahel que s’havia declarat socialista després de la independència— per participar en la planificació econòmica del país. S’instal·larà a Bamako durant tres anys fins a constatar el fracàs del pla malià de planificació. Un fracàs que li permetrà extreure moltes conclusions sobre la posada en pràctica d’una economia planificada i que ell atribuirà sobretot a la manca de compromís per part del govern de fer una planificació ordenada i caure en la improvisació econòmica constant; la manca de quadres per desplegar-la; i la degeneració del partit de govern —la Unió Sudanesa— que en molt pocs anys va deixar de ser el partit popular del procés d’alliberament nacional per convertir-se en el partit de la nova nomenclatura que copava els càrrecs governamentals i administratius del país.
Amb el regust agredolç de l’experiència maliana es trasllada a Dakar per fer de professor de tècniques de planificació i comptabilitat nacional a l’Institut Africà de Desenvolupament Econòmic i Planificació, recentment creat per l’ONU per donar suport en la gestió econòmica dels països africans recentment independitzats. Abandona la institució per discrepàncies polítiques i posteriorment comença a exercir com a professor universitari a França i el Senegal simultàniament, una docència que abandonaria uns anys després al ser nomenat director l’Institut Africà de Desenvolupament Econòmic i Planificació on havia estat com a docent. El 1980 seria nomenat director del Fòrum del Tercer Món, un espai de coordinació dels països de la perifèria nascut després de la conferència de 1972 de les Nacions Unides sobre comerç i desenvolupament, on estava fortament implicat des de la seva creació.
Durant tots aquests anys Amin ha generat un enorme volum d’articles, llibres, entrevistes i conferències. Durant els anys seixanta i setanta ho va fer especialment centrat en desenvolupament desigual del capitalisme a escala mundial i la seva coneguda tesi de la desconnexió i a partir dels anys noranta, sobretot en la conceptualització del capitalisme contemporani. De totes les seves aportacions teòriques i de la vastíssima obra d’Amin les contribucions que crec més rellevants són la teoria del desenvolupament desigual, la tesi de la desconnexió i la senilitat del capitalisme.
En la teoria del desenvolupament desigual Amin hi sosté que el capitalisme per naturalesa genera un món polaritzat entre uns països centrals i uns països perifèrics. Aquesta polarització seria el resultat d’una acumulació primitiva de capital que va permetre la creació d’estats nacionals burgesos i que determinaria el seu rol dominant respecte els països perifèrics. Amin va demostrar com els recursos eren drenats dels països de la perifèria cap al centre a través del què denominaria renta imperialista. El centre estaria format per la tríada integrada pels EUA, Europa Occidental i el Japó i la perifèria formada per la resta d’estats i territoris del planeta. Aquest concepte de desenvolupament desigual situa l’imperialisme no només com a fase superior del capitalisme –com digué Lenin– sinó com la fase permanent del capitalisme. És a dir, el capitalisme per Amin era imperialista per naturalesa, un estat de la perifèria mai podria abandonar aquest rol subordinat als interessos de la tríada. Aquesta teoria, que desenvoluparia conjuntament amb altres autors com Gunder Frank o Wallerstein, xoca directament amb les tesis desenvolupistes dels economistes liberals que consideraven que els països subdesenvolupats anirien desenvolupant-se progressivament fins a arribar a nivells de desenvolupament com els que tenien Europa o els EUA.
A partir de la teoria del desenvolupament desigual formula una proposta política que anomenaria desconnexió on proposava que els països de la perifèria, per sortir de la lògica extractiva del capitalisme globalitzat, s’havien de desconnectar. És a dir, reduir la seva dependència dels països del centre i centrar-se en el desenvolupament i la planificació de les seves pròpies economies al marge de les relacions capitalistes generant una economia nacional autocentrada. Això s’havia de traduir en la nacionalització dels sectors estratègics de l’economia, la industrialització, la protecció de la indústria nacional de la competència estrangera i la cooperació entre països per tal de fer possible aquesta desconnexió recuperant l’esperit del Moviment dels Països No Alineats. No s’ha de confondre desconnexió amb autarquia, ja que la desconnexió no planteja un tancament sinó un rebuig a sotmetre’s a la lògica del sistema capitalista.
Durant la dècada dels noranta i principis dels dos mil va dedicar bona part de la seva atenció a analitzar la situació actual del capitalisme arribant a la conclusió que el capitalisme es troba en una crisi estructural des dels finals dels anys setanta i que camina lentament cap a la seva implosió. Ens trobem davant d’un capitalisme senil. Amin defineix la fase actual del capitalisme com la del capitalisme dels monopolis generalitzats, caracteritzat per una financerització del sistema econòmic i per una enorme concentració de capital en mans de molt poques persones i empreses, on totes les petites i mitjanes empreses i fins i tot grans empreses d’abast estatal, queden subordinades a les regles del joc marcades pels grans monopolis mundialitzats. Una acumulació global de capital que ha destruït, diu també Amin, el suport orgànic del capitalisme que eren les grans burgesies estatals. La nova classe dominant ja no és la gran burgesia sinó una nova plutocràcia anònima i transnacional que controla els grans monopolis. És en aquest context de degeneració del capitalisme on es produeix també una crisi civilitzatòria. La ideologia, la cultura i els valors (elogi a la iniciativa individual, respecte al dret, etc.) propis de la civilització burgesa entren en crisi per passar a un sistema sense valors. Estem davant d’una crisi estructural irreversible del bloc històric actual que, sumat al col·lapse ecològic, situen el capitalisme en un carreró sense sortida. L’auge de l’extrema dreta, el Brexit, els governs ultrareaccionaris de l’Europa de l’Est o el feixisme islamista són un clar testimoni d’aquesta crisi. La guerra i el caos estan inscrits en la lògica d’aquest sistema en descomposició, el capitalisme no morirà tranquil·lament.
Aquesta lenta agonia del capitalisme pot conduir al que ell anomena “suïcidi civilitzatori” com a conseqüència del triomf de les forces reaccionàries, però també obre les portes a la revolució i l’inici d’una llarga transició cap al socialisme. Per vèncer creu que l’esquerra ha de tenir audàcia i establir un programa basat en (i) la socialització de la propietat dels grans monopolis incloent les entitats financeres; (ii) la desfinencerització de la gestió econòmica prohibint els fons especulatius; i (iii) iniciant la desconnexió dels països de la perifèria com a avantguarda d’un nou ordre mundial multipolar.
Fidel a la seva concepció de la desconnexió i a la necessitat d’unificar les diferents lluites disseminades arreu del planeta Amin va passar els últims anys de la seva vida dedicat amb entusiasme al Fòrum Social Mundial. Amin va morir convençut que el socialisme podia triomfar, però que per fer-ho calia recuperar la unitat de tots els socialistes del món recuperant l’esperit de la Primera Internacional. Cinc anys després de la seva mort les seves anàlisis i propostes estan més vives que mai.
Imatge de portada: Samir Amín en una conferència el 2003. CCPE Rosario.
