Dins la ciència política hi ha diverses opinions sobre l’efectivitat de la lluita armada per a assolir objectius polítics. Alguns autors afirmen que és útil per a aconseguir els objectius que es proposin els grups armats, d’altres creuen que només serveix en contextos molt concrets i generalment la violència no és efectiva per a perseguir aquests resultats. Aquesta manca de consens es deu a la gran complexitat del fenomen i la diversitat de formes que pot prendre la lluita armada arreu del món i al llarg del temps, el que evidencia la necessitat de seguir fent recerca en aquest sentit per a contestar una pregunta que de moment no té només una sola resposta.
Centrant-nos només en la lluita armada per a l’alliberament nacional a Europa, comparar l’activitat i els processos de negociació d’ETA, Terra Lliure (TL) i l’IRA Provisional (PIRA) amb els governs espanyol, català i britànic respectivament ens pot ajudar a entendre si la lluita armada és eficaç per a aconseguir l’alliberament nacional en el context europeu. També ens pot ser útil per a trobar les raons per les quals la lluita armada per a la reunificació d’Irlanda ha tingut un resultat parcialment beneficiós per al PIRA i, en canvi, en els casos basc i català no s’ha obtingut cap acord que suposi un apropament a la independència.
Aquestes tres organitzacions comparteixen algunes característiques: totes van actuar a Europa durant la segona meitat del segle XX i perseguien els mateixos objectius, la creació d’un estat independent on implantar-hi el socialisme. Cal esmentar que especialment ETA i el PIRA tenien trets semblants: totes dues van causar un gran impacte també en l’àmbit internacional i tenien una activitat armada d’intensitat i durada més o menys similars. És interessant analitzar els diversos casos, però, perquè tot i utilitzar les mateixes vies i tenir les mateixes fites, han aconseguit resultats diferents.
La comparació de les organitzacions estudiades s’estructurarà al voltant de quatre eixos que es concretaran més endavant i que ens permetran valorar si la lluita armada va ajudar-los a assolir allò que perseguien o, al contrari, si la violència exercida va ser en va. Abans, però, cal resumir breument els processos de negociació dels tres grups armats amb els seus respectius governs.
Les negociacions amb ETA van començar el 1976 amb el govern d’Adolfo Suárez i van acabar el 2007 amb el govern de Zapatero. Aquests trenta anys de negociacions no van ser homogenis i va haver-hi períodes de més intensitat i més reunions (sobretot durant el govern socialista) i també de menys (durant el govern d’Aznar). Durant els governs de la UCD es va assolir la dissolució d’ETA-pm i un acord per a la reinserció dels membres d’ETA que abandonessin les armes. Sota els governs socialistes es va acordar el full de ruta del procés de pau, així com les bases polítiques del que havia de ser un gran acord nacional, però cap d’aquests no es van acabar implementant. En converses entre ETA i PSOE es va acordar que l’estat reconeixeria Euskal Herria com una realitat lingüística, cultural i històrica; respectaria la decisió de la ciutadania basca sobre el seu futur; limitaria la presència policial; respectaria l’activitat política de l’esquerra abertzale i que s’acabarien les detencions, entre altres. ETA, per altra banda, es comprometia a mantenir l’alto el foc de la seva activitat armada, no realitzar accions contra persones ni edificis ni abastir-se d’armes ni explosius. Les negociacions es van trencar definitivament el 2007, quan ETA va atemptar a l’aeroport de Barajas (Madrid) per denunciar que el govern espanyol havia incomplert l’acord en què es comprometia a aturar les detencions a militants de l’esquerra abertzale.
En relació amb Terra Lliure, les negociacions amb Àngel Colom (ERC) i el govern de CDC van començar el 1989 i en dos anys ja van donar els seus fruits: el 1991 una part del grup armat, Terra Lliure – IV Assemblea (sector liderat per Pere Bascompte), juntament amb Catalunya Lliure, anunciava que renunciava a la violència i s’integrava a ERC perquè consideraven que, pel nou context polític europeu en què s’estaven modificant fronteres sense entrar en conflicte bèl·lic, la independència per via democràtica i pacífica començava a ser possible. A més, la figura d’Àngel Colom va tenir un paper clau en la dissolució de TL – IV Assemblea i la integració de l’independentisme combatiu dins la política institucionalitzada. L’altra part de l’organització, Terra Lliure – III Assemblea, va seguir activa fins al 1995, quan va anunciar la seva dissolució a causa de “l’esgotament de la propaganda armada” i dels “recursos humans”.
Pel que fa al PIRA, les negociacions amb el govern britànic van començar el 1971 i van acabar finalment el 1997, un any abans de la signatura de l’Acord de Divendres Sant el 1998, que va posar fi al conflicte nord-irlandès. Així i tot, les negociacions no van allargar-se durant aquests 26 anys, ja que es van tallar el 1977 i no es van reprendre fins als 90. La diferència entre el cas del PIRA i els grups armats de l’estat espanyol és que el PIRA va obtenir un acord que obria les portes a la reunificació d’Irlanda, així com establia institucions d’autogovern nord-irlandeses. Cal recordar que el conflicte nord-irlandès, entre 1969 i 1998, va costar la vida a 3.562 persones i va deixar 30.000 ferits des de 1968. És important tenir present que era gairebé similar a una guerra civil i hi havia atemptats gairebé diaris per part no només del PIRA sinó també de grups paramilitars unionistes.
Un cop introduïts breument els tres grups armats, cal que en fem una comparació en relació amb diversos eixos que ens permetran entendre la divergència de resultats que van obtenir.
Si ens centrem en la resposta estatal davant la violència, en els tres casos veiem l’ús de mitjans il·legals per a intentar enderrocar-los militarment. Per a intentar aniquilar ETA es van utilitzar els Grupos Antiterroristas de Liberación (també coneguts com a GAL), que, amb el coneixement, autorització i finançament del Ministeri de l’Interior del govern de Felipe González, van assassinar i segrestar militants d’ETA i també persones alienes a l’organització. En relació amb TL s’ha de destacar les tortures que alguns militants van denunciar haver patit per part de la Guàrdia Civil durant l’Operació Garzón de 1992, així com el fet que un grup paramilitar d’ultradreta que havia atemptat contra el braç polític de TL, Milícia Catalana, tingués una llista de noms de militants independentistes amb el segell de la policia espanyola. En relació amb PIRA, la policia i exèrcit britànics eren molt propers amb l’Ulster Volunteer Force, grup paramilitar unionista, així com cal recordar també les denúncies que divereses famílies de nacionalistes i republicans assassinats per les forces britàniques van presentar contra el govern britànic pel complot entre la policia britànica i les forces paramilitars unionistes.
Fixant-nos en la facilitat per a iniciar i mantenir els processos de negociació, veiem que en els casos d’ETA i el PIRA les negociacions es van iniciar prou ràpidament, però també es van trencar en certs moments: en el cas d’ETA les ruptures eren relativament curtes mentre que el PIRA i el govern britànic van estar més de 10 anys sense negociar, intentant enderrocar-se mútuament a nivell militar. Igualment, el govern britànic va aconseguir establir tres canals de comunicació amb els líders del PIRA (un a través de Derry, un altre a Belfast i l’últim a Dublín) que van facilitar els contactes durant molts anys. El cas de TL és diferent, ja que va passar 10 anys des que es va fundar fins que van iniciar-se les negociacions i, un cop aquestes es van iniciar, en dos anys ja es va arribar a un acord. Possiblement, les negociacions es van iniciar tan tard perquè l’activitat armada de TL era de baixa intensitat i acostumava a provocar només danys materials, tot i que algun cop sí que van atemptar contra persones.
Pel que fa la capacitat per a arribar a acords durant les negociacions, és on veiem les divergències més grans. Com s’ha comentat abans, amb ETA s’acorda la dissolució d’ETA-pm i reinserció dels presos, així com es ratifica el full de ruta del procés de pau i s’estableixen les bases polítiques per a un acord nacional. Tot i així, els dos últims no s’acaben implementant mai per incompliment del que s’havia acordat. En relació a TL, dos anys després de l’inici de les negociacions, el 1991, Àngel Colom i Pere Bascompte van pactar la integració de TL – IV Assemblea a ERC, juntament amb militants de Catalunya Lliure, si renunciava a la violència. En el cas del PIRA, l’únic acord que va prosperar va ser el que va posar fi al conflicte nord-irlandès, l’Acord de Divendres Sant signat el 1998, però aquest no va ser l’únic acord al que es va arribar: l’Acord de Sunningdale (1973) que tenia l’objectiu d’establir una Convenció constitucional on participessin tots els partits d’Irlanda del Nord, també el Sinn Féin i els partits representants de les forces unionistes paramilitars, no va tirar endavant a causa de la manca de suport que tenia entre els unionistes.
Finalment, si ens fixem en la consecució dels objectius inicials, ETA i TL es troben en la mateixa situació: no van aconseguir ni la independència ni el socialisme, per tant, no van assolir els objectius que perseguien utilitzant la violència. Igualment, cal remarcar que ambdues organitzacions van contribuir a enfortir l’independentisme quan era pràcticament residual, que actualment està obtenint resultats històrics al País Basc i que a Catalunya va obtenir majoria en vots i escons a les darreres eleccions autonòmiques. Pel que fa al PIRA, Irlanda no està unificada i, per tant, el seu l’objectiu inicial no està complert. Igualment, com s’ha explicat abans, l’Acord de Divendres Sant obre les portes a una reunificació d’Irlanda si així ho vol la majoria de la població, i no és una situació tan allunyada de la realitat sobretot tenint en compte la gran victòria del Sinn Féin en les darreres eleccions a l’Assemblea d’Irlanda del Nord. Per tant, el PIRA no ha aconseguit els seus objectius de forma directa, però, sense tots els anys de violència, no se’ls hagués obert la possibilitat d’aconseguir-los mitjançant un acord que els beneficiava.
El que s’extreu d’aquest anàlisi és que el conflicte nord-irlandès no es pot assimilar al conflicte creat per ETA o TL a l’estat espanyol, malgrat el PIRA pugui tenir característiques semblants a ETA. A Irlanda del Nord, durant el conflicte s’estava vivint una situació de violència extrema propera a la guerra civil, amb atemptats i tirotejos gairebé diaris i per part de diversos grups armats amb ideologies polítiques diferents. La quantitat de morts i afectats pel conflicte no és comparable en absolut al que es va viure a l’estat espanyol.
El que va portar a la signatura de l’Acord de Divendres Sant va ser la violència desmesurada que es vivia a Irlanda del Nord i la necessitat d’acabar amb aquesta després de tants anys de divisió i segregació entre protestants-unionistes i catòlics-nacionalistes. L’acord es va signar perquè no veien cap altra solució al conflicte sagnant que ja s’havia allargat tres dècades, ja que tant el PIRA com l’exèrcit britànic eren conscients que no podien derrotar-se militarment l’un a l’altre.
La conclusió a la qual arribem, per tant, és que el terrorisme pot ser parcialment eficaç si es produeix un conflicte prou greu i prolongat en el temps com per obligar al govern a fer concessions polítiques, és a dir, si s’assimila a una guerra civil. Cal remarcar la paraula “parcialment”, ja que en el cas del PIRA la victòria ha sigut parcial: l’Acord de Divendres Sant no suposa la consecució dels seus objectius finals, però no els tanca la porta a aconseguir-los en un futur. A més, l’establiment d’institucions polítiques pròpies a Irlanda del Nord suposa un avenç en descentralització i autonomia de la regió, que resta poder a Londres i potencia la identitat irlandesa malgrat que, formalment, encara formi part de Regne Unit.
