Avui publiquem aquesta petita entrevista a Alejandro Fortuna, arran de la publicació en català del text d’Antonio Gamsci La qüestió meridional, per part de l’editorial Manifest. L’Alejandro és el traductor d’aquest text clau de Gramsci i n’ha fet les notes per contextualitzar-la per fer-lo entenedor al lector català d’avui dia, una obra que apareix en català més de 90 anys després de ser escrita, amb una introducció de Joan Tafalla. Cal explicar que Fortuna és l’autor d’una tesi doctoral sobre la relació dels conceptes d’hegemonia i ideologia en el pensament d’Antonio Gramsci.
Gramsci és un autor poc traduït al català, què suposa aquesta nova publicació?
Fins ara, de Gramsci i en català només podíem trobar a les llibreries una antologia d’escrits precarceraris (Qui vol el fi, vol els mitjans: jacobinisme i bolxevisme 1917-1926), una selecció de les cartes enviades des de la presó i un parell de llibrets il·lustrats amb algun dels contes que va dirigir als seus fills. És poc, en efecte. Però s’està treballant per omplir el buit, i el renovat interès en la seva figura i el seu pensament afavoreix els esforços de traducció, comentari i edició. No crec que hàgim d’esperar moltíssim per tenir a l’abast, en català, la part més significativa de l’obra gramsciana. De moment, disposarem ja d’un text clau en el periple teòric de Gramsci. L’escrit sobre l’anomenada “qüestió meridional” (1926) no només constitueix una excel·lent anàlisi de la realitat socioeconòmica de la Itàlia de l’època des de la perspectiva d’un alumne avantatjat de Lenin; és també un document excepcional per entendre al Gramsci dels Quaderns de la presó (1929-1935), una mena de preludi a l’obra que l’ha fet immortal. Jo animo a llegir La qüestió meridional amb un ull posat en les principals idees dels Quaderns, en el concepte gramscià d’hegemonia i en la relació d’aquest concepte amb la seva matriu leninista.
En quin context escriu Gramsci La qüestió meridional i amb quin objectiu?
La qüestió meridional té un clar caràcter programàtic. En bona mesura, és un full de ruta, un Què fer? a la italiana. Hem de saber que Gramsci va ser elegit secretari general del Partit Comunista d’Itàlia mesos abans de la redacció de l’escrit. El PCd’I havia nascut l’any 1921 com a agrupació de diversos corrents que divergien notablement des d’un punt de vista estratègic. Per dir-ho amb poques paraules: respecte a la concepció del procés revolucionari, respecte a la natura mateixa del partit i als principis que havien de regir la seva activitat, va existir des de l’inici un net contrast entre la primera fracció dirigent, esquerrista, liderada per Amadeo Bordiga, i el grup de L’Ordine nuovo (Gramsci, Togliatti i companyia), d’esperit leninista. La reivindicació d’una política centrada en el tema de l’aliança entre classes subalternes italianes, entre el proletariat del nord i els camperols del sud (motiu central de La qüestió meridional), es troba ja ben definida en un text gramscià de 1920. Però els ordinovistes van necessitar un lustre de treball propagandístic i d’acció militant per fer prevaldre en el partit aquesta política de base. L’hegemonia de l’ideari ordinovista va quedar ratificada en el III Congrés del PCd’I (gener de 1926) amb l’esmentada elecció de Gramsci com a secretari i l’aprovació d’unes “tesis” redactades per Gramsci i Togliatti. Doncs bé: La qüestió meridional referma, desenvolupa i dona més substància al contingut essencial d’aquelles “tesis”.
Creus que aquesta obra pot ajudar a entendre la construcció de l’estat espanyol i les relacions de domini que l’estructuren?
Sens dubte, tot i que amb una precaució. La qüestió meridional és un gran exponent del principi leninista de l’estudi concret de la situació concreta. (Per la seva concisió i agudesa, es pot comparar també amb el 18 de brumari de Louis Bonaparte). De La qüestió meridional no n’hauríem d’extreure cap mena d’esquema, sinó un recull de preguntes. Com s’ha exercit i s’exerceix a Espanya el domini de classe? Quines figures (polítics, intel·lectuals…) actuen com a “clau de volta” del sistema de poder? Quin paper hi juga exactament la qüestió territorial? (Etcètera). I caldria seguir l’exemple de Gramsci tractant de refinar al màxim el diagnòstic. En una carta de 1927 a la seva cunyada, qualifica La qüestió meridional de “rapidíssim i superficialíssim escrit”. L’escrit no en té res, de superficial. Però ell vol anar més enllà, vol ampliar i aprofundir l’anàlisi, i ho farà als Quaderns. Aquest tarannà inconformista ens ha llegat algunes eines teòriques molt apropiades per a l’estudi del cas espanyol. La política social del franquisme i la Transició, per exemple, s’entenen molt millor amb l’ajuda del concepte gramscià de “revolució passiva”.
Una de les obres que trobem a faltar en la nostra llengua és els Quaderns de la Presó, creus que s’acabarà traduint?
D’entrada, diré que els Quaderns de la presó són una obra problemàtica a nivell editorial. Podem definir els Quaderns com una mina en la qual Gramsci, per treure’n or, va haver de picar molta pedra en forma d’escriptura. Hi ha nombrosos passatges reescrits i algunes parts que interessarien menys al lector general. Tinguem present que l’edició crítica dels Quaderns consta de prop de 2400 pàgines, més un extensíssim annex amb notes al text i informació útil per a l’estudi en profunditat. Qui els vulgui publicar haurà de decidir primer, i no és una decisió fàcil, com ho fa. Crec que el més apropiat seria optar per una edició completa, sense retallades o agrupacions temàtiques, enriquida amb un nombre ben mesurat de notes explicatives. Dit això, estic convençut que els Quaderns es podran llegir en català en un espai de temps raonable. A l’Associació d’Estudis Gramscians de Catalunya, de fet, som conscients que aquest ha de ser un dels nostres principals propòsits per als anys vinents.
