Vam encetar el curs amb l’editorial – manifest per la Diada Nacional de Catalunya, ara ja fa unes setmanes, però fins ara no havíem pogut comptar amb una editorial en el format habitual, així doncs és un bon moment per repassar el moment social i polític del país.
La setmana passada vàrem poder gaudir de la Festa Realitat, organitzada per la nostra revista, Comunistes de Catalunya, la JCC i la Fundació Neus Català. L’edició d’enguany ha sigut un èxit a nivell d’assistència i de programació, però més enllà de la fira del llibre, l’espai internacional, les xerrades sobre Xile, la festa infantil, l’humor d’en Modgi o el concertàs dels Figa Flawas, el que volem destacar és l’esperit militant i la camaraderia. La Festa Realitat és una festa construïda a partir de l’esforç col·lectiu, una festa basada en l’esforç militant, la implicació cadascun dels militants que han fet un torn de barra, de cuina, de muntatge, de desmuntatge, de comunicació o els que han passat l’estiu venent els bons d’ajut de la festa. Per nosaltres, el partit comunista de Catalunya, la festa no és un acte més o uns concerts, és un espai per a la camaraderia i és un reflex de com ens organitzem, de com ens relacionem amb la nostra classe i també és un tastet de la societat que volem construir.
El president Pedro Sánchez, que ens té acostumats als cops de timó i als viratges tàctics, va convocar les eleccions generals després d’unes eleccions municipals (i, en molts llocs, autonòmiques), que van fer girar, per un moment, el mapa polític estatal cap a la dreta, portant a VOX al poder en moltes institucions. Aquesta convocatòria situava la pressió contra l’espai d’Unidas Podemos i col·locava al PSOE -el millor garant del règim del 78- com a vot útil en clau antifeixista, davant de l’amenaça d’una recomposició de règim en clau reaccionària en cas de victòria del bloc PP-VOX. Davant d’aquest escenari, l’aparició de Sumar i la seva direcció ha situat a l’esquerra espanyola en una lògica de submissió al PSOE, replicant els postulats i dinàmiques havia tingut Iniciativa per Catalunya (formació de la qual venen alguns membres de l’aparell de Sumar). L’operació de Sumar deixa enrere de forma clara els elements de ruptura amb el règim, confrontant amb l’obra i els avenços del Ministeri d’Igualtat, marginant a Podemos, així com apartant-se clarament d’un projecte republicà basat en el respecte a les nacions i el seu dret a l’autodeterminació.
Els resultats de les eleccions demostren una desmobilització de l’esquerra i la pèrdua de diputats per part de Sumar, a les quals cal sumar, en clau catalana, un fort retrocés del sobiranisme. De totes maneres, els resultats d’Esquerra Republicana que, amb l’acord amb Esquerra Unida i Alternativa, manté la primera força dins de l’espai del sobiranisme català o els bons resultats de projectes com EH Bildu o BNG, demostren que el sobiranisme d’esquerres és clau per aturar el feixisme i per permetre un govern democràtic i progressista pel que fa a l’Estat.
Després que el Rei apostés -sense cap mena de lògica aritmètica, demostrant una clara falta d’objectivitat- per una falsa investidura, encomanant-la a Alberto Núñez Feijóo, és l’hora que Pedro Sánchez assumeixi el repte de formar govern. Per fer-ho, ha de tenir molt clar que, perquè aquest govern existeixi, cal respondre a la urgència social i a les demandes legítimes del sobiranisme.
En aquesta editorial no podem deixar de tractar el cas Rubiales i la lluita de les futbolistes espanyoles en contra del patriarcat, que en el seu cas, com en tants altres, es concreta en agressions però també en manca de respecte com a professionals. La reacció de les jugadores ha sigut exemplar, generant un exemple de lluita col·lectiva que aporta un referent per a moltes persones. Han sigut capaces, juntes i amb fermesa, de confrontar amb les estructures casposes de l’esport oficial -en aquest cas, la Reial Federació Espanyola de Futbol-, però l’onada de solidaritat que han despertat també ha generat resistències. Ens seria de gran utilitat fer una anàlisi en profunditat sobre com les estructures de poder generen fortes resistències en aquesta lluita per la igualtat, en el marc d’una contraofensiva antifeminista que s’emmarca també en la reacció contra els avenços aconseguits des del Ministeri d’Igualtat i els nous consensos hegemònics que està aconseguint el moviment feminista. No podem quedar-nos, però, en la imatge que és una reacció únicament de les estructures patriarcals, sinó que hem de ser conscients que hi ha capes de la classe treballadora que se senten violentades perquè els comportaments jutjats els consideren normals; ens és imprescindible dotar-nos d’una estratègia per interpel·lar aquestes fraccions de la classe i sumar-les a la lluita per la igualtat. En la batalla cultural, no ens dirigim als convençuts i convençudes, sinó que cal apropar els altres; aquest és el punt que diferencia la lluita per l’hegemonia d’un posicionament esquerranós que et minoritza.
Tampoc podem deixar d’esmentar que el cap de setmana passat els observatoris meteorològics del país varen registrar temperatures rècord per l’època de l’any. Davant d’això, totes les mesures preses per les administracions públiques per fer front a l’emergència climàtica semblen irrisòries. El capitalisme s’ha demostrat incompatible amb la vida i el planeta de forma repetida les últimes dècades, però, malgrat tot, ens trobem que repetim el mateix model econòmic. Es fa necessari apostar per un model econòmic planificat democràticament, basat en la reducció dels desplaçaments, un transport públic ben dimensionat i estructurat, la producció de proximitat i un transport de mercaderies on el tren tingui un elevat protagonisme. Apostem per la creació d’un model de país que defugi el monocultiu turístic, obres faraòniques i els projectes especulatius.
En l’esfera internacional hem de destacar els últims esdeveniments que estan succeint en el Sahel. En els darrers temps s’han succeït cops d’estat a Guinea, Mali, Burkina Faso i finalment al Níger. La particularitat d’aquests cops d’estat primerament, és que la majoria els han fet quadres intermedis de l’exèrcit, la majoria dels quals són d’extracció popular. Aquests han trencat amb el règim neocolonial francès, agafant el llegat de Thomas Sankara. En el cas de Níger, és on el conflicte ha estat més acusat, on França s’ha resistit fins a l’últim moment d’abandonar el país, i sobre el qual encara penja avui en dia l’amenaça d’intervenció militar de la Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Occidental.
