La cultura, que hauria de ser el recull de les expressions que permeten conèixer i endinsar-se en una societat o en un poble, és també una arma emprada des de fa molt temps per tota mena de règims i estats per a presentar-se al món amb una cara més amable de la que ofereix internament. Una veritable operació de màrqueting.
Els estats fan servir la cultura com un element més de la diplomàcia. És la seva manera interessada de presentar-se al món, apropiant-se uns valors o uns principis que, sovint, poc es relacionen amb el que veritablement representen, i ho fan tant les “democràcies occidentals avançades”, com també els règims més autoritaris que ens puguem trobar.
Sobretot des del Mundial de Qatar, cada vegada s’ha posat més atenció en un dels exemples més clars que podem veure actualment: la diplomàcia de l’esport que han desenvolupat alguns dels règims del Golf Pèrsic, com són els Emirats Àrabs, Bahrain, Qatar o l’Aràbia Saudita. Si bé és cert que la porta a aquesta pràctica es va obrir a través dels mons de l’automobilisme i el motociclisme, amb la celebració de curses dels mundials de Fórmula 1 i de MotoGP, respectivament, a alguns d’aquests països, darrerament el futbol, de llarg l’esport més seguit al continent europeu, ha estat qui ha atret l’atenció.
A través de la inversió de grans sumes econòmiques, la celebració de grans esdeveniments els permet una obertura directa a les societats occidentals, sense intermediaris, per tal de millorar la imatge que projecten. Això ho fan a còpia d’amagar, i fins i tot negar, la realitat de pobresa i falta de drets de la majoria de la població als seus estats, amb tota la connivència i la complicitat d’estaments internacionals i dels estats occidentals, les suposades democràcies avançades.
Però també resulta molt més fàcil fixar-se en aquests estats, amb uns líders extravagants i ostentosos, més que no pas fixar-se en l’alumne avantatjat, que no és altre que l’estat d’Israel.
Israel és l’alumne avantatjat en aquest blanquejament a través de la cultura perquè, des d’un primer moment, l’Estat d’Israel ha estat el gran consentit d’Occident. Més enllà dels aliats i els socis necessaris d’Occident, com poden ser Turquia o el Marroc, per exemple, en el cas de la Unió Europea, Israel va néixer amb el patrocini dels estats del que podem considerar Occident, conformat pels Estats Units i els països europeus, bàsicament.
Sota el pretext de l’exclusió per part dels estats del seu voltant a l’Orient Mitjà, Israel ha comptat amb la connivència i la complicitat europea a l’hora d’inserir-se en el món cultural de l’Europa occidental, normalitzant la situació especialment a través de dos vehicles: la participació en el Festival d’Eurovisió i en els campionats esportius europeus.
Aquesta presència d’Israel en l’escenari europeu no se circumscriu només, però, al món de l’esport. Tal com ja va quedar reflectit en un article que vaig escriure per a la Revista Maig [1], Israel també participa en un dels esdeveniments europeus amb més seguidors: Eurovisió. En aquest festival, Israel ha viscut diverses nits de glòria d’ençà que va debutar l’any 1973, després de ser reconegut com a membre actiu de l’espai europeu de radiodifusió, guanyant fins a 4 edicions (el 1978, el 1979, el 1998 i el 2018).
Com dèiem, la més recent de les victòries va ser el 2018, i va coincidir, casualitats de la vida, amb la polèmica pel canvi de seu de l’ambaixada dels Estats Units de Tel-Aviv a Jerusalem. La cançó que va alçar Israel amb la victòria es presentava com un clam contra l’assetjament que, a més, tenia una intèrpret allunyada dels cànons estètics habituals. Mentre cantava el seu “Toy”, Netta, es va fer famosa també per defensar el servei militar obligatori d’Israel i l’exèrcit del seu país, conegut per les atrocitats que perpetra contra la població de Palestina. Així, mentre tothom destacava el missatge positiu contra el bullying llançat per una cantant poc convencional, un règim que, fonamentalment, existeix gràcies al desplaçament de milers de persones palestines de la seva llar i que es dedica a aplicar un règim d’apartheid contra la població palestina [2], vulnerant tots els seus drets com a éssers humans, va ser blanquejat sense gaires resistències.
Pel que fa al món de l’esport, el fet que els equips d’Israel participin en les lligues europees o que les seleccions i esportistes israelianes participin en els campionats europeus de tots els esports està totalment normalitzat.
Per exemple, en el món del futbol, l’origen de la selecció israeliana [3] és el combinat “nacional” que duia per nom “Federació d’Eretz Israel – Palestina de Futbol”, que va demanar la seva incorporació a la FIFA el 1928, i que va ser acceptada l’any 1929. Quan el 1948 va acabar la Guerra d’Independència, i va néixer Israel com a estat independent, l’equip va passar a dir-se únicament Israel. Pel que fa a la confederació continental, Israel, com és normal, va convertir-se en membre actiu de la Confederació Asiàtica de Futbol l’any 1956, condició que va mantenir fins al 1974, quan tots els països àrabs van rebutjar competir contra Israel en protesta per la Guerra de Yom Kipur, esdeveniment que va acabar sent motiu de la seva expulsió. Des d’aleshores, i fins al 1991, Israel va trobar refugi a les confederacions oceànica (OFC), més ajustada al seu nivell futbolístic, i europea, de la qual va esdevenir membre de ple dret en l’esmentat 1991.
El món del futbol, de fet, va ser el darrer reducte esportiu europeu en abraçar i normalitzar la presència israeliana: en el cas del bàsquet, l’Associació de Bàsquet d’Israel estava associada a la FIBA europea des de l’any 1954.
És indubtable, doncs, que existeix una doble vara de mesurar, especialment si comparem el tracte que han rebut Israel i Rússia en els darrers anys. Des de la invasió d’Ucraïna, Rússia ha rebut sancions de tota mena, també esportives i culturals: d’una banda, si continuem amb l’exemple del futbol, la UEFA va tancar la porta a les seves competicions tant als equips, que no poden disputar ni la Champions League, ni l’Europa League ni la Conference League, com a la selecció nacional, que no va poder disputar els partits per a classificar-se per a disputar el Mundial de Qatar celebrat el desembre del 2022; d’altra banda, si continuem amb l’exemple d’Eurovisió, aquest 2023 ha estat el segon any consecutiu que Rússia no ha pogut participar del Festival, essent exclòs “seguint la recomanació de l’òrgan rector del mateix festival i basant-se en les normes de l’esdeveniment i en els valors de l’entitat” [4].
Així, mentre s’han pres tota mena de represàlies contra Rússia per la seva agressió a Ucraïna, Israel ha comptat amb el silenci i la connivència davant totes les violacions dels drets humans que comet contra el poble palestí, fins i tot quan el règim d’apartheid s’ha documentat i fins i tot quan, mentre tenia lloc el Festival d’Eurovisió a Liverpool (Regne Unit), l’exèrcit israelià iniciava una operació contra suposats objectius militars a Gaza que van deixar 10 morts i desenes de ferits civils.
No prendre les mateixes represàlies contra uns estats que contra uns altres, quan la magnitud de la violència és fins i tot major, llança un missatge de complicitat i connivència que no podem tolerar. Occident no pot continuar mirant cap a una altra banda davant de les aberracions que comet contra els civils palestins, i encara menys ho pot fer normalitzant les relacions a través de l’àmbit de la cultura.
Imatge de portada: Netta. Crèdits: Wouter van Vliet
Notes:
[1] https://www.maig.cat/eurovisio-mes-enlla-de-la-musica-pop-el-confeti-i-les-votacions/
[2] https://news.un.org/es/story/2022/03/1506232
