Itàlia en els anys del “nou” feixisme

Fa poc més d’un any, el 25 de setembre de 2022, a Itàlia van tornar oficialment els feixistes. Dic oficialment perquè realment mai van marxar. Van canviar nom, es van netejar les samarretes negres, es van disfressar, però sempre són feixistes. La coalició de centredreta va guanyar, amb gairebé el 45% dels vots, les eleccions polítiques, amb el partit de Giorgia Meloni, Fratelli d’Itàlia encapçalant la mateixa amb més del 26% dels vots, guanyant així la cadira del president del Consell dels ministres i cap del Govern. Podem subratllar que el nivell d’abstenció a Itàlia és el més alt de la història (gairebé el 36%), però això no ens absol a nosaltres, l’esquerra, ni n’hi ha prou per explicar que està passant a Itàlia, i llastimosament a Europa.

El camí de la dreta a la conquesta de les institucions a Itàlia va començar fa temps, amb Berlusconi i el seu anticomunisme imperant, la seva propaganda, les seves televisions, el seu control de grans mitjans de comunicació. No oblidem la resolució del Parlament Europeu que equipés nazisme i comunisme, votada també pels socialdemòcrates, el 2019. Giorgia Meloni es col·loca en aquest marc històric, sent la ministra dels joves i de l’esport del govern Berlusconi del 2008. Això és suficient per a explicar com un partit que es trobava al 4% de vots en el 2018 pugui rebre el 26% en el 2022? No crec. El camí de la dreta a Itàlia ha creuat les regions, els municipis: la victòria del 2022 estava prevista. A més, si el partit que hauria de fer l’oposició més forta, el Partit Demòcrata és el partit que ha impulsat les pitjors mesures neoliberals, em sembla clar que des d’un costat la gent no vota, i de l’altre vota els/les que aparentment expliquen coses diferents. Recalco això d’aparentment. Meloni s’ha col·locat a l’oposició del govern Draghi, que ha reprès mesures d’austeritat, sortint de la crisi postpandèmica, mentre que els altres han donat suport al mateix govern. La cosa més interessant és que, una vegada triada, Meloni ha proposat novament l’agenda Draghi.

El primer senyal de l’avenç de la dreta va ser les eleccions regionals del 2020: 11 regions sobre 20 governades per la coalició de centredreta [1]. El partit de Meloni creixent però amb tanta evidència. Dos anys després, amb una pandèmia pel mig i totes les seves contradiccions, inclòs el moviment antivacunes participat per una bona part de la dreta extrema, la gran visibilitat de Salvini participant en el govern Conte 1, Berlusconi envellint, sorgeix la nova estrella de la dreta: Giorgia Meloni.

Què passa a Itàlia després de gairebé un any de govern feixista?

Des del punt de vista diguem clàssic, els feixistes fan la seva “feina”. Han començat lentament, utilitzant la propaganda, les lliçons de com és millor no cridar massa, canviar de cara i de vestits. Un exercici que li està permetent avui dia, després d’haver tranquil·litzat els mercats i els aliats, començar realment aplicar el seu projecte de societat.

El negacionismo sobre el tema mediambiental, el canvi climàtic i la necessitat d’impulsar una transició ecològica i socialment justa es troba soterrat pel projecte de construir el pont que connecti la península a l’illa Sicília, una vella idea de Berlusconi [2] que la va enllaçar el 2002 i que ara, el “nou” ministre de les infraestructures, Matteo Salvini, recupera com a prioritat pel País Itàlia. El sud des de sempre és la part més pobra d’Itàlia, la que ha viscut un procés d’industrialització al llarg dels anys 60 amb la gran indústria siderúrgica, metal·lúrgica i automòbil, deixant ciutats senceres sense feina quan va començar la gran crisi industrial d’Itàlia, mai enfrontada i sense cap pla al llarg dels anys. Som un país que s’inunda cada vegada que hi ha pluja, que necessitaria infinites petites obres territorials per a cuidar el medi ambient, els rius, els territoris. Som un país que té una quantitat enorme de terres abandonades per l’agricultura. Però les grans obres són la prioritat per aquest govern.

El tema de la “seguretat” s’ha convertit en una gran reculada per a les dones. Encara el govern no ataca directament els drets de les dones conquistats al llarg dels anys, però ja està passant que alguns governs regionals, òbviament recolzats pel govern nacional que en complicitat no emet ni un so, ataquen el dret a l’avortament, per exemple. A la regió Marche, governada per Francesco Acquaroli, del partit de la Meloni, Fratelli d’Itàlia, a la capital regional Ascoli Piceno van eliminar un conveni amb l’associació AIED (Associació Italiana per a l’Educació demogràfica) [3] que ha estat fonamental per a garantir el dret a l’avortament en una regió que té la presència dels anomenats “objectors de consciència”, metges que declaren no poder efectuar avortament per raons de “consciència”, amb el percentatge més alt d’Itàlia (70%). Aquest conveni era vigent des del 1981. És clar que no poden llevar el dret, sent una llei nacional, però és així mateix evident que comencen a atacar-lo, com llastimosament passa a tot el món i en bona part d’Europa on mana la dreta. Enfront del número dels feminicidis que a Itàlia és impressionant (maten a una dona cada dos dies com a mitjana) i a la violència de les quals som víctimes, hem escoltats paraules com les d’Andrea Giambruno, novio de la presidenta del Consell, que parlant d’una jove de 19 anys violada una nit sencera per un grup de coetanis ha declarat: “si t’emborratxes pots trobar el llop” retornant a les dones a l’època de la culpa [4].

“Òbviament” l’atac contra la comunitat LGBTQI+ s’ha enfortit: com deia són feixistes i persegueixen els seus objectius “clàssics”. Dins d’aquest marc, sempre sota el lema de la “seguretat”, l’atac a les persones migrants s’està donant amb constància i s’està construint, o enfortint, el treball començat per Salvini a l’època del ministeri de l’interior: una propaganda d’invasió, un atac a les ONG, perill immediat, i suposada guerra als traficants d’éssers humans. Giorgia Meloni ha viatjat com cap president del Consell havia fet, dirigint-se a països del nord d’Àfrica i, no sols tancant convenis de repatriació, sinó d’aturada a la sortida de la gent que arriba des de l’Àfrica subsahariana. Diners públics utilitzats per a enfrontar aquesta “guerra” com ella mateixa ha declarat davant de les Nacions Unides.

El nou decret llei emès el passat 4 d’octubre, després del ja emès al febrer, obre una nova fase més agressiva, si possible, contra les persones migrants i els refugiats. En poques paraules, aquest decret s’emet després d’un vídeo de Giorgia Meloni, amb el qual es dirigeix directament a les persones migrants, amenaçant-les: “no vinguin perquè les detindrem en nous centres per a la repatriació, que seran construïts i gestionats per l’exèrcit, i les repatriarem” [5]. Nous centres, amb la gestió de l’exèrcit, perquè estem en guerra i l’enemic és el migrant. Els sol·licitants asil que segons l’Estat italià són procedents de “països segurs” podran ser detinguts en aquests mateixos centres a l’espera de la resposta a la seva sol·licitud, o, si no volen, podran pagar gairebé 5.000 euros per la seva llibertat. Una vergonya constitucional sense precedents.

Dins d’aquests decrets hi trobem també mesures de seguretat dirigides a qualsevol dissident: fa pocs dies en Torino durant una protesta pacífica d’estudiants de pre universitari, la policia ha colpejat durament aquests joves. La “seguretat” s’ha convertit en la paraula màgica darrere de la qual es poden utilitzar totes les mesures. Una cosa començada ja fa anys.

Però, la cosa més interessant d’aquest any de govern, és la guerra declarada als pobres. Previst en el programa amb el qual han guanyat, al juliol el INPS, l’organisme que s’ocupa de la seguretat social a nivell nacional, ha enviat un SMS [6] per a dir a 169.000 famílies que rebien l’anomenat “reddito di cittadinanza” (renda de ciutadania), una mesura d’ajuda econòmica impulsada pel Moviment 5 Estrelles, que a partir de l’1 d’agost ja no ho haurien rebut, perquè són considerats persones que poden treballar: evidentment el fet que a Itàlia no hi ha treball, o no hi ha treball digne és una cosa secundària. A partir de l’1 de setembre s’hi han afegit uns altres 80.000 nuclis familiars. Les noves mesures preveuen un subsidi de 350 euros per a màxim 12 mesos mentre que les persones que se’n beneficien participen en cursos de capacitació.

En última instància vull parlar de les mesures que no ocupen la primera pàgina en els diaris, que no surten en el noticiari, sobre les quals el govern no fa propaganda, i llegint s’entenen les raons. Una mica de context. A Itàlia existeix un organisme constitucional que es diu “Cort dei Conti” (cort dels comptes, en una mala traducció) que té com a rol el control sobre les despeses públiques. “L’activitat de control garanteix la correcta gestió de la despesa pública. La Cort dei Conti sobre la base de l’article 100 de la Constitució [7] desenvolupa el control preventiu de legitimitat sobre les accions del Govern, i el control successiu a la gestió de les administracions públiques i el control econòmic financer” [8].

Al juny 2023, amb un decret, el Govern ha llevat el control de la Cort a dalt esmentada, per a respondre a una denúncia de la mateixa del maig 2023 sobre la gestió d’alguns fons del PNRR (Pla Nacional de Recuperació i Resiliència). El ministre d’Assumptes Europeus, Fitto, ha atacat la Cort acusant-la de bloquejar la utilització dels fons europeus. Com a resposta del Govern, en poc temps, es presenta una esmena (el 31 de maig exactament) al decret Administració Pública a renovar el mes successiu. L’esmena exclou el control de la “Cort dei Conti” sobre els projectes finançats pel PNRR, malgrat la ferma condemna de la fiscalia comptable, amb declaracions de l’Associació dels Fiscals de la “Cort dei Conti” que parlen d’“actes que afebleixen els presidis de legalitat, regularitat i correcta acció administrativa”. [9]

Sé que no és fàcil entendre el que implica una mesura d’aquesta grandària, a la qual s’ha ajuntat un canvi en la gestió del Codi de Contractacions, amb el qual s’encarreguen els anomenats treballs públics. Sempre al juny 2023, canviant el Codi a dalt esmentat, s’ha obert a l’adjudicació directa d’obres públiques fins al valor d’1 milió d’euros, cas que es pot negociar directament amb una empresa seleccionada sense anunci públic. Fins a 5 milions d’euros és suficient cridar 10 empreses per a decidir, sense anunci públic. Es poden utilitzar llistats o recerques de mercat per a buscar les empreses.

Ara, els convido a tornar a dalt on he parlat del projecte revitalitzat del pont sobre l’Estret de Messina, a Sicília, i digui’m si les dues mesures econòmiques esmentades no tenen com a subtitulo “la màfia agraeix”.

Finalment, el govern de Meloni té un projecte de reforma constitucional que estan duent a terme. D’una banda, cap al presidencialisme, i per l’altre amb el decret Calderoli [10], que vol complir amb el somni de la Llega aplicant l’anomenada “Autonomia Diferenciada” que seria una manera de dividir el País, deixant el sud, que ja és més pobre, encara més pobre.

Aquesta és l’evidència, si fos necessària, que el feixisme és un model social i econòmic que volen imposar, amagant els veritables interessos darrere de la propaganda, darrere de la guerra contra els migrants, els joves, els pobres, la comunitat LGBTQI+.

Com ho han aconseguit? Repintant-se la cara, utilitzant la llibertat i la democràcia que li ha atorgat la nostra Constitució, i utilitzant la nostra feblesa que al llarg dels anys hem ampliat dividint-nos. A més, és un problema que està enfrontant tota l’esquerra a nivell europeu, i la situació de polarització vinculada amb la guerra a Ucraïna, i ara amb el “nou” front obert a Palestina, amb la propaganda que arriba a nivells mai vistos, els feixistes del nou mil·lenni es descobreixen pro OTAN i pro Israel.

Com ho han aconseguit? Amb el revisionisme històric, amb la destrucció del sistema escolar, a poc a poc, amb un canvi de cultura al qual hem de contestar.

Llavors, com els fem front?

Com a Partit de la Refundació Comunista d’Itàlia (PRC) hem treballat per a la publicació d’un llibre, titulat “XII Disposició”. La dotzena disposició de la Constitució italiana diu [11]: “Està prohibida la reorganització, sota qualsevol forma, del dissolt partit feixista”. El llibre va néixer d’un curs sobre el feixisme i l’antifeixisme del departament antifeixista del PRC, amb la idea de recuperar la història del període entre la Primera Guerra Mundial i els anys dos mil. Un llibre que ens ajuda a explicar el fenomen de les noves dretes, que s’identifiquen ideològicament amb el feixisme, tot i la Dotzena Disposició. Amb aquest llibre s’han organitzat trobades a tota Itàlia, analitzant també tota l’època del terrorisme feixista a Itàlia. Recuperar la memòria i actualitzar-la és una de les tasques que ens toquen.

Com a segona tasca tenim l’obligació i la responsabilitat d’ajuntar les forces. A nivell nacional el PRC està treballant en això, sense oblidar que una bona responsabilitat de la pujada dels feixistes es troba també en les mesures neoliberals impulsades pels socialdemòcrates.

El passat 7 d’octubre 2023 [12] hem marxat, convocats pel més gran sindicat d’Itàlia, la CGIL, sota el lema “la Via Mestra” (el camí principal), que és la nostra Constitució. Més de 100 organitzacions, una marxa com no es veia fa temps, a la qual cal donar seguiment.

A nivell europeu hem de treballar al costat de les forces que formen el Partit de l’Esquerra Europea, perquè, en les pròximes eleccions europees previstes per juny 2024, s’enforteixi el grup “The Left”, per a parar aquest camí de la dreta que sembla no tenir frens.

El 1943, a Itàlia, a Torino, el 5 de març, els obrers van començar una gran vaga antifeixista. Més de 100.000 treballadors, després de les reivindicacions econòmiques, tenien una clara visió política: la fi de la guerra i la derrota del feixisme. Les vagues del 43 són el primer acte heroic de resistència i marquen el començament de la fi del feixisme. Les paraules amb les quals es va convocar la vaga van ser “Pau, pa i treball”: són les mateixes que hem de reprendre nosaltres en aquesta època de guerra, desocupació, inflació, feixisme i desesperació, cap a una nova Resistència.

Acabo, amb les paraules de Pietro Calamandrei, membre de l’Assemblea Constituent de la qual va sortir la nostra Constitució republicana i antifeixista, i els hi deixo en italià perquè tinguin la mateixa força original. Paraules que Calamandrei dedica en resposta a les declaracions d’Albert Kesselring, comandant en cap de les forces armades d’ocupació alemanyes a Itàlia, responsable de diverses massacres d’innocents a Itàlia [13], condemnat a mort, condemna després canviada per cadena perpètua el 1947, que va ser alliberat de la presó en 1952 a causa de les seves condicions de salut i que va declarar que els italians haurien d’agrair-los pels seus comportaments durant els 18 mesos d’ocupació nazi i que mereixia un monument. Aquí les paraules de Calamandrei que es poden llegir en el Municipi de Cuneo, que són la nostra resposta als feixistes, vells i nous:

Lo avrai
camerata Kesselring
il monumento che pretendi da noi italiani
ma con che pietra si costruirà
a deciderlo tocca a noi.

Non coi sassi affumicati
dei borghi inermi straziati dal tuo sterminio
non colla terra dei cimiteri
dove i nostri compagni giovinetti
riposano in serenità
non colla neve inviolata delle montagne
che per due inverni ti sfidarono
non colla primavera di queste valli
che ti videro fuggire.

Ma soltanto col silenzio del torturati
più duro d’ogni macigno
soltanto con la roccia di questo patto
giurato fra uomini liberi
che volontari si adunarono
per dignità e non per odio
decisi a riscattare
la vergogna e il terrore del mondo.

Su queste strade se vorrai tornare
ai nostri posti ci ritroverai
morti e vivi collo stesso impegno
popolo serrato intorno al monumento
che si chiama
ora e sempre
RESISTENZA