1. És gran la preocupació pel present i el futur de la democràcia. L’ambient polític que vivim està marcat per un profund descontentament social a causa de la falta de solucions pels greus problemes socials, i és resultat de l’aparició de les forces d’extrema dreta que aspiren a la presa de poder, amb un discurs que ataca directament als valors democràtics i humanistes, basat en falsedats i suposadament contra “el sistema”. Aquestes forces, catapultades per una forta projecció mediàtica i amb una influència artificialment creada a través de la manipulació de les xarxes socials, suscita legítimes preocupacions per part dels demòcrates més conseqüents per la degradació de la democràcia, amb unes conseqüències no només visibles actualment, sinó que poden ser més negatives encara en el futur.
2. La situació de crisi que marca la fase actual del capitalisme presenta mostres d’una degradació profunda de la democràcia en els àmbits econòmic, polític, social i cultural. El gran capital no és demòcrata i sempre que el funcionament de la democràcia, fins i tot a escala formal, pugui constituir un obstacle als seus interessos hegemònics, no dubta a promoure formes autoritàries per a garantir el domini del poder econòmic autocràtic sobre el poder polític democràtic.
La Unió Europea de la qual formem part constitueix avui l’expressió supranacional més perfecta de la subordinació del poder polític al poder econòmic, amb totes les conseqüències polítiques, econòmiques i socials resultants. La imposició d’una política econòmica i monetària neoliberal imposada de manera autocràtica per part de les institucions supranacionals com la Comissió Europea o el Banc Central Europeu que, exemptes de qualsevol control democràtic, s’avantposen a la voluntat dels pobles i constitueix, més enllà d’un element de degradació, una veritable negació dels valors democràtics més elementals.
Les polítiques neoliberals esdevenen obligatòries en el quadre de funcionament de la Unió Econòmica i Monetària determinades i executades a mida dels interessos del gran capital europeu i imposades, si és necessari, mitjançant dures sancions contra els Estats que no acceptin les seves imposicions, constitueixen, per les seves conseqüències socials devastadores i per l’autoritarisme amb el qual són presentades com a inevitables, un poderós factor de descontentament social i de contestació inorgànica dels poders constituïts.
3. La crisi que marca la fase actual del capitalisme es tradueix en un augment brutal de l’explotació dels treballadors sobre velles i noves formes. En un moment en el qual el poder adquisitiu dels salaris i de les pensions es redueix per l’augment del cost de la vida a causa de les sancions imposades en nom de la guerra a Ucraïna i a l’aprofitament d’aquesta situació per part de les grans empreses monopolistes, baixa el pes dels salaris en la renda nacional, augmenta la desigualtat entre els salaris més alts i la degradació salarial de l’aclaparadora majoria dels treballadors, augmenten i es multipliquen les formes de precarietat laboral, s’intensifica l’explotació de la mà d’obra immigrant a baix cost i en condicions infrahumanes, són atacats els sindicats i negats els drets sindicals dels treballadors. En un moment en el qual la lluita organitzada dels treballadors es troba amb enormes dificultats i obstacles per la precarietat de les relacions laborals i a les dificultats creades a l’acció sindical a les empreses, l’augment de les desigualtats i de les injustícies socials genera situacions de contestació social inorgànica, de vegades violenta, aprofitada per oportunistes i provocadors que busquen, a través d’accions radicalitzades i inconseqüents, dividir els treballadors i perjudicar la lluita pels seus legítims drets i aspiracions.
4. En el pla social, la imposició del neoliberalisme s’ha traduït en una degradació de la prestació de serveis públics creats per a garantir drets fonamentals que corresponen a conquestes socials d’abast històric.
Basat en falses teories com la “llibertat d’elecció” o eslògans com “menys Estat, millor Estat”, el neoliberalisme ha imposat processos de privatització de serveis públics essencials transferint ingents quantitats de recursos que van a mans dels prestadors privats lligats als grups econòmics, privant a la població de serveis públics que correspon a l’Estat garantir.
És això el que ha passat amb la salut, on els serveis públics es degraden per a donar lloc al creixement de serveis privats sustentats en gran manera per recursos públics, però privant a àmplies capes de població de serveis de salut als quals haurien de tenir dret. És el que passa amb la prestació de serveis com l’abastiment d’aigua, d’electricitat, de correus, de transports o de telecomunicacions, que han anat passant per les mans de diferents empreses privades amb greus conseqüències per a l’interès públic i per a la qualitat i el cost dels serveis prestats. És el que passa amb l’accés a l’educació i a l’ensenyament, amb una creixement degradació de les condicions de garantia de l’escola pública i de l’atac directe dels professors. És el que passa amb l’accés a la Justícia, on la morositat i l’onerositat de les costes i els honoraris sobre qui té la necessitat de recórrer als tribunals per a la garantia dels seus drets i interessos legítims, associats a l’absència del mecanisme de suport judicial socialment integral, que allunyen a la majoria de la població, especialment als treballadors, de l’accés a la Justícia.
5. En el pla cultural i comunicacional, assistim a l’hegemonització del pensament únic per la via de la concentració dels grans mitjans de comunicació social en mans d’un reduït nombre de grups econòmics i que representa un gravíssim element de degradació de la democràcia política i cultural. La mercantilització de la comunicació social, en la qual els interessos econòmics dels propietaris dels grans mitjans se sobreposen als criteris de qualitat i idoneïtat de la informació produïda, han conduït a una extrema precarització de l’exercici de la professió de periodista amb tots els condicionaments que se’n deriven, a una comunicació social que privilegia l’entreteniment i l’estupidesa en detriment de la informació i la cultura, a una informació cada vegada més sensacionalista i “veu del propietari”, assegurant el control polític i ideològic de les redaccions i de les línies editorials en el sentit dels objectius polítics pretesos pels qui ostenten el poder econòmic.
6. En el pla polític, assistim a una corrupció endèmica vinculada a la pròpia naturalesa predadora del capitalisme, propiciada pels negocis vinculats a les privatitzacions i pels guanys dels qui ostenten el poder econòmics, per exemple d’empreses publicoprivades com BES, la PT, EDP i TAP, essent exemples aclaridors, també essent exemples les situacions de promiscuïtat entre l’exercici de càrrecs públics amb poder de decisió i el benefici d’interessos privats com en el cas de la indústria de Defensa. Aquests fets sembren el descrèdit sobre la idoneïtat de les institucions i càrrecs públics i llancen dubtes sobre la capacitat de la Justícia a l’hora de fer front als interessos dels poderosos, obrint la porta al fals discurs anticorrupció de l’extrema dreta que busca per sobre de tot el triomf de la idea que els polítics són tots iguals i tots corruptes, presentant la intervenció política i partidària com una activitat presumiblement criminal, corrompent les institucions democràtiques i, a la vegada, ocultant les veritables causes de la corrupció, tot protegint als seus majors beneficiaris.
7. En les últimes dues dècades, especialment a partir de l’anomenada “guerra al terrorisme” decretada per George W. Bush arran de l’11 de setembre de 2001, els Estats Units i Europa van viure greus retrocessos en matèria de drets fonamentals. En nom de la guerra al terrorisme, es van normalitzar règims d’excepció en matèria de drets fonamentals i es van instaurar mecanismes de vulneració de la privacitat generalitzada dels ciutadans. A més, diversos països europeus, i la pròpia UE, van ser còmplices actius de les més greus violacions de drets fonamentals com les presons secretes de la CIA en territori europeu i la utilització d’aeroports, fins i tot nacionals, pel trànsit i l’escala de vols secrets de transport de presoners privats de qualsevol dret. La democràtica va patir greus lesions de les quals mai es va recuperar.
8. En el context generat per la guerra en curs a Ucraïna, en la qual els poders dominants de la Unió Europea, pel que fa al seu paper de procuradors dels interessos hegemònics dels Estats Units i de l’OTAN, assumeixen grans responsabilitats a costa del sacrifici dels pobles d’Ucraïna i de les regions del Donbass, i s’han imposat sacrificis als pobles d’Europa a través dels nivells d’inflació provocats pels beneficis de les activitats especulatives de grans empreses en sectors que veuen la guerra com una oportunitat d’augmentar els seus ingressos. La propaganda de guerra, destinada a convèncer a l’opinió pública de la justícia de les posicions assumides pels països de l’OTAN, s’ha traduït en una perillosa deriva d’intolerància, d’instauració i legitimació de mecanismes de censura, de blanquejament de nazisme i dels seus seguidors, d’idolatria del règim corrupte i autoritari imposat a Kíev, de la instauració de la russofòbia, de la reescriptura de la Història per a ocultar el paper decisiu de la Unió Soviètica en la derrota del nazifeixisme que es difon no només a Ucraïna, sinó també a Polònia o als estats bàltics. Per poder justificar les seves posicions bel·licistes, els països europeus de l’OTAN no dubten a negar valors democràtics elementals, instaurant mecanismes de censura i de persecució a tots els qui tinguin el coratge de criticar el pensament únic que es pretén imposar amb motiu de la guerra a Ucraïna, unint-se en aquesta missió, per acció o complicitat, un espectre polític que va des de l’extrema dreta de tendència feixista fins als corrents de l’esquerra que fan de l’oportunisme la seva guia d’acció política.
9. Al descontentament creat per la negació dels drets fonamentals i per la falta de perspectives de resolució dels problemes socials per la incapacitat o a la falta de voluntat dels governs per a fer front, fa córrer un malestar social que el gran capital procura controlar amb la creació i la forta promoció de les forces polítiques d’extrema dreta, anomenades antisistema, però que encarnen el pitjor que el sistema capitalista és capaç de generar: l’odi a les classes socials més desafavorides, el racisme i la xenofòbia, el retrocés de conquestes civilitzadores en matèria de drets fonamentals, un fals discurs anticorrupció destinar a desacreditar i criminalitzar l’activitat política per a invisibilitzar la corrupció endèmica de la qual formen part, l’atac a les forces polítiques progressistes, al moviment obrer i als sindicats de classe, un discurs polític basat en l’odi, en la confrontació, en la demagògia i en la mentida deliberada.
La promoció de les forces polítiques més reaccionàries per part de la comunicació social dominant apuntant al seu ascens al poder, aliades o no amb les forces polítiques que s’autoanomenen de centredreta, conduint, en qualsevol cas, a enormes retrocessos civilitzatoris, i a la resposta del gran capital a la crisi actual, procurant, sobretot, impedir que el descontentament social es tradueixi en el reforçament de les forces polítiques progressistes i en l’avenç de sentit favorable als treballadors i als pobles.
10. L’atribució de la impopularitat de les polítiques neoliberals en països per governs liderats per partits socialistes o socialdemòcrata a una suposada política d’esquerres pretén presentar a la dreta i l’extrema dreta com a alternativa, quan el que es proposen és, precisament, aprofundir en aquestes mateixes polítiques, recorrent al debilitament o a la supressió dels mecanismes d’intervenció democràtica en la vida política i social.
La idea que són polítiques “d’esquerres” que obren la porta a l’extrema dreta pel descontentament social que produeixen és una idea forta del discurs polític del gran capital per a mantenir el poder polític sota el seu domini. En realitat, el que pot obrir camí a l’extrema dreta són les polítiques neoliberals portades a terme per governs que, encara que es reivindiquin d’esquerres, segueixen les normes imposades pel pensament únic i per les imposicions desigualtats, per l’augment del malestar social i per la contestació a la pròpia democràcia, culpada per unes polítiques que no tenen res de democràtiques, sempre en paral·lel a la promoció desproporcionada que la comunicació social dominant fa dels partits i dels polítics d’extrema dreta transformats en veritables estrelles mediàtiques en ascens.
Els embolics polítics en què s’ha vist implicat l’actual Govern del PS, la gravetat dels quals no es pot menystenir, han estat un poderós combustible per encendre la vida política i mediàtica i permetre que els partits de dreta, tant la dreta tradicional com la nova extrema dreta, puguin navegar casos, explotar-los fins a l’esgotament, llançar proclames enfurismades d’oposició molt convenient per amagar la seva convergència real amb les decisions fonamentals que ha anat prenent el Govern del PS i, alhora, beneficiar-se del desprestigi de l’acció de govern per presentar-se com una alternativa inevitable en l’exercici del poder.
11. L’alternativa que ofereix el gran capital al fracàs i el descontentament social que generen polítiques que serveixen els seus interessos és mantenir aquestes polítiques amb altres protagonistes, presentats falsament com a contestataris d’un sistema que les va generar i al qual pertanyen. I sempre que el funcionament de la democràcia constitueix un obstacle per a la recerca dels interessos del gran capital, és la democràcia la que està en excés i després cal degradar-la, desprestigiar-la i, si cal, liquidar-la. Les grans empreses mai han estat, no són ni seran mai demòcrates.
Les forces polítiques d’extrema dreta ja han pres el poder a diversos països europeus, com Polònia o Itàlia, i les opinions feixistes, racistes i xenòfobes que porten seran oblidades tan bon punt demostrin ser fidels seguidors de les polítiques neoliberals de la Unió Europea i comparteixen els objectius bel·licistes de l’OTAN. Independentment d’aquestes intencions, temes com el respecte a la democràcia política, la independència de la Justícia o el respecte a les minories esdevenen mers detalls perfectament prescindibles.
12. Són temps de gran ofensiva contra les forces democràtiques i els perills que afecten aspectes essencials que caracteritzen un règim democràtic digne d’aquest nom són molt greus. Tanmateix, hi ha raons per tenir confiança.
La lluita de moltes dècades del poble portuguès per conquerir la democràcia i les grans transformacions democràtiques provocades per la Revolució d’Abril i que en gran part queden en la nostra Llei Fonamental, la capacitat de lluita ja demostrada en nombroses situacions pels treballadors units al moviment sindical de classe, per a les poblacions que lluiten per defensar els seus drets, i la vitalitat amb què l’afirmació dels valors d’Abril és present en les noves generacions, són motius de confiança que la democràcia portuguesa té prou força per vèncer els seus enemics.
Als antípodes d’una extrema dreta retrògrada, obscurantista i profundament reaccionària, hi ha capacitat per afirmar els valors de la democràcia i perquè el just descontentament social provocat per les polítiques de dretes, independentment de qui les promogui, sigui assumit com a força social de lluita en defensa dels drets democràtics i per a la transformació social en un sentit progressista.
La dreta mai serà una alternativa a les polítiques de dretes desenvolupades pels governs del PS. El retorn de la dreta al Govern, amb protagonistes antics o nous, seria més del mateix i, fins i tot, pitjor.
L’alternativa haurà de ser construïda per l’esquerra, reforçant a aquelles que, amb coratge i coherència, s’oposen a les polítiques de dretes responsables de l’estat de degradació de la democràcia a la qual hem arribat i que lluiten per una política que valori el treball i als treballadors, que respecti els drets econòmics, socials i culturals del nostre poble, que lluiti per la pau i per la independència nacional.
En la construcció d’aquesta alternativa, el PCP assumeix un paper determinant i insubstituïble. El reforç de la influència política, social i electoral del PCP i de la CDU serà decisiu per a la construcció de l’alternativa política necessària per a l’afirmació dels valors de la democràcia d’Abril en el futur de Portugal.
Article originalment publicat a “O Militante”, disponible a https://omilitante.pcp.pt/pt/386/Actualidade/2005/A-crise-do-capitalismo-e-as-amea%C3%A7as-%C3%A0-democracia.htm?tpl=142
