S’acosta el 25 de novembre i toca parlar de violències. Des de principi d’any hi ha hagut 52 feminicidis, i cada vegada que succeeixen les persones ens continuem sorprenent i els continuem tractant com a fets aïllats. Tots aquests feminicidis són la punta de l’iceberg i no són assassinats que sorgeixen del no-res.
Fa temps que penso en la manera en què ens relacionem les persones quan comencem una relació sexoafectiva. I sobretot en el que implica o el que ens han fet creure que implica. Sempre em porta a una pregunta: on acaba l’amor i comença la violència? Perquè sí, ens han ensenyat a relacionar-nos normalitzant la violència dins de la parella. I és que, com ja sabem, no només existeix la violència física.
L’amor romàntic, allò que des de petites ens han ensenyat a desitjar, perquè sense ell no estaríem completes. El que no ens van dir, però, és que el problema fonamental d’aquesta cultura de l’amor romàntic mitificat és que no es correspon amb la realitat, ja que les persones no som perfectes i les relacions que construïm tampoc ho són (Herrera 2021). Ens construeixen una idea de l’amor i culturalment creem una sèrie de mites que són els que ens indiquen el que hem de fer perquè una relació funcioni, per a tenir la relació perfecta: que si has de trobar a la teva mitja taronja, que si l’amor tot ho pot, que si una mica de gelosia està bé, que les relacions acaben en matrimoni, que només ens pot agradar la nostra parella, que la monogàmia heterosexual és una institució amorosa natural i universal, que és compatible estimar i fer mal, que sempre has de sacrificar-te per la teva parella…
És important recordar que els mites romàntics es defineixen com el conjunt de creences compartides sobre el que és l’amor veritable i què cal fer i acceptar per a tenir-lo. I igual que en altres àmbits, aquests mites solen ser ficticis, absurds, enganyosos, irracionals i impossibles de complir (Ferrer i Bosch, 2013). Per exemple, a la meva generació (jo soc del 90), a l’adolescència estava validada la gelosia. Encara més, si tenies parella i ell o ella no la mostrava en segons quines circumstàncies, el primer que et deien és que no t’estimava de veritat. Crec que encara passa.
Tots aquests mites són impossibles de mantenir en el temps en una relació, tot i que moltes de les relacions de parella ho intenten fer. És aquí on apareixen les frustracions, la desconfiança, la gelosia, empipaments, etc.
I si ho pensem bé, tothom sap què és l’amor romàntic, però són poques les persones que reconeixen que, dins de les seves relacions, a vegades accepten situacions o actituds que produeixen malestar i toxifiquen el vincle.
Les ganes de controlar el que fa l’altra persona, el control sobre el mòbil, la necessitat de viure totes les experiències amb la teva parella… en definitiva, voler estar present en tots els moments de la seva vida, són hàbits que ens porten a relacions no sanes. En resum, el control, la possessivitat i la gelosia són ni més ni menys que el reflex d’aquest ideari romàntic. Es pot manifestar amb menys o més intensitat, però com més a prop del model convencional, més fàcil que es generin aquests hàbits (Estrada, 2021).
Una altra pregunta que sempre em plantejo: és casualitat que la majoria dels feminicidis siguin comesos per marits, exmarits, parelles i exparelles? Quan surt un cas de feminicidi es parla de problemes personals, de gelosia, possessivitat, dependència afectiva o baixa autoestima per part dels agressors, com si tots aquests elements no tinguessin connexió entre ells. El problema és que socialment tots aquests ítems es treballen de forma individual. Com vaig repetint, vivim en una societat en la qual es promou la gelosia, la possessivitat i una extrema dependència econòmica i afectiva dins de la parella. Aquests fenòmens, sense haver d’arribar al físic, ja són violències per si sols, i en poques ocasions s’interpreten així. Per aquest motiu no és d’estranyar que a vegades aquestes violències es descontrolin i arribin a més (Pai, 2021), encara que després socialment les tractem com un fet sorprenent, inesperat, fora de la nostra època, que no tolerem i, sobretot, com a casos excepcionals.
Comparteixo tots aquests pensaments amb vosaltres perquè, a vegades, em fa la sensació -i començant per mi mateixa- que clarament ens posicionem en contra de la violència extrema, d’una violència que sense dubte està perseguida per la nostra societat, però després validem unes altres no tan visibles o que les hem acceptat dins del nostre dia a dia. Aquestes, més tard, es poden convertir en violències més greus. Això no ens fa còmplices de les violències extremes? Amb això no tracto de culpar ningú, sinó de reflexionar sobre com ens estem relacionant entre nosaltres, revisar com són les nostres relacions i quins són els hàbits que ens produeixen malestar i estem validant perquè la parella es mantingui.
Gràcies al moviment feminista hem avançat en molts aspectes i conductes que abans eren normals ara les assenyalem i no les acceptem. Hem començat a posar el focus en situacions que abans ni ens plantejàvem i hem de continuar així. Aquest 25 de novembre m’agradaria fer un pas més. D’una banda, continuar assenyalant i donar veu a tots els feminicidis i violències que hi ha hagut; però després, que cadascú de manera individual pugui reflexionar sobre totes aquestes actituds i hàbits en els quals hem participat en algun moment, o encara ho fem. Revisar-nos i millorar, pensar en quina resposta donem quan una amiga ens explica una situació de violència, com pot ser que la seva parella li exigeixi que sempre ha d’estar atenta al mòbil i contestar-li ràpidament si ell li escriu, quan ens diu que està deixant de sortir de festa perquè a ell no li acaba de fer gràcia i així pot evitar un conflicte o quan ens explica que l’està castigant a través del silenci. També detectar aquestes situacions quan les vivim en les nostres pròpies carns i pensar en com actuem davant d’elles.
Comencem a construir relacions sanes on cap component del vincle li exigeixi a l’altre, trenquem amb els mites i la idealització de l’amor romàntic, basem les nostres relacions en les cures i en la llibertat de voler compartir amb l’altra persona, aprenguem a posar límits i a dir que no quan alguna cosa no ens agrada. Perquè quan aconseguim tot això, estarem construint relacions lliures de violència. Perquè sí, sí que és possible tenir relacions lliures de violències.
