El debat i el desplegament de la LOSU han posat damunt la taula diversos reptes de la universitat a curt i mitjà termini, però altres han quedat obviats o s’han tancat en fals.
La carrera acadèmica: equiparació, precarietat, qualitat, autonomia
Cal valorar positivament el pas endavant cap a l’equiparació qualitativa entre professorat contractat i funcionari, tot i que encara es manté el diferent pes quantitatiu.
Més dubtes es plantegen en la lluita contra a precarietat, ja que la nova figura de “substitut” pot ser-ne el nou receptacle. Molt probablement dependrà de les disponibilitats pressupostàries, que de fet haguessin pogut posar fi a la precarietat sense les novetats de la LOSU. I encara més els efectes sobre la qualitat de la docència si s’abusa d’aquesta figura. Altres símptomes preocupants són la limitació d’associats (que en algunes disciplines són elements fonamentals) o l’eliminació d’acreditació prèvia per als lectors.
En tot cas, a cada bugada perdem un llençol d’autonomia universitària, com per exemple amb les restriccions en els perfils de les places a concurs.
Els objectius de la docència: competències vs coneixements
Potser la LOSU no era el marc adequat, però segueix pendent i ben viva l’antinòmia competències/coneixements apareguda al tombant de segle aprofitant el procés de Bolonya. Si bé pot ser raonable insistir en les competències com un dels objectius de l’educació, resulta més difícil d’entendre que això vagi en detriment de l’adquisició de coneixements.
Cal continuar denunciant que la infravaloració dels coneixements respon a una concepció neoliberal de l’ensenyament, que prima la submissió al mercat laboral per sobre de la capacitació de la persona per comprendre i incidir en l’evolució social i per poder empoderar-se del seu futur professional i ciutadà.
Sectors significatius de la universitat s’han resistit a aquestes pressions, però resta pendent publicitar la batalla i guanyar-la institucionalment.
Una universitat tractora
Des d’un punt de vista col·lectiu, aquest menysteniment dels coneixements respon a una mentalitat segons la qual la iniciativa de progrés socioeconòmic recau en les empreses, mentre que la universitat es limita a proveir personal format per a les seves necessitats i a implementar una recerca enfocada a resoldre els seus problemes.
Sense negar aquestes utilitats, la universitat també ha d’assumir la creació de coneixement de frontera, que pugui aportar innovacions i fins i tot obrir nous sectors productius. Sortosament, al nostre país tenim exemples notables en àmbits com la biomedicina o la supercomputació.
Generalitzar l’Educació Superior (FP/Univ)
Igualment, la LOSU ha obviat un dels temes estructuralment més transcendent: generalitzar l’Educació Superior a pràcticament la totalitat de la cohort juvenil i fins i tot als professionals en exercici que desitgin reciclar-se. És el pas que la societat actual requereix, donant continuïtat al procés iniciat fa un segle amb l’alfabetització universal per fer arribar l’educació progressivament a àmbits i edats cada cop més amplis.
Més concretament, caldria potenciar l’FP superior i els graus universitaris. Això requereix, d’una banda, una visió global d’aquesta educació superior, que contempli l’FP i la universitat de forma coordinada i connectada, molt lluny de la situació actual, tant des d’un punt de vista polític com acadèmic. En segon lloc, per tal que la universitat pugui assumir aquest repte calen canvis profunds en les seves estructures i en el perfil del seu professorat: cal un nou tipus de professorat amb major dedicació a la docència i amb una recerca més enfocada al seguiment i difusió dels avanços científics i tecnològics.
Nous Campus universitaris dedicats als graus i a la vinculació amb l’FP
Una possibilitat en aquest sentit seria la configuració de nous campus universitaris dedicats a la impartició de graus (preferentment professionalistes) i connectats amb l’FP. Les activitats de graus vocacionals, màsters, doctorat i recerca puntera correspondrien a les universitats actuals. De fet, és una línia adoptada per diversos països i contemplada en el nostre PN@SC (Pacte Nacional per la Societat del Coneixement), però que de moment no ha estat considerada en l’àmbit estatal.
Una derivada addicional seria la de reequilibri territorial, ja que aquest nous campus podrien ubicar-se en moltes ciutats mitjanes del nostre país. De fet, l’actual campus de Mataró i el futur de Martorell en podrien ser experiències pilot. El debat, doncs, no se circumscriu a l’àmbit universitari, sinó que afecta també la política econòmica, municipal…
Graus universitaris de 3 anys i de 2+2
L’associació d’exrectors/es Laude ha impulsat fortament aquesta idea, proposant la creació de “graus 2+2”: un primer cicle de 2 anys en instituts d’FP, que atorguessin una titulació d’FP superior; un segon cicle de 2 anys a la universitat, assolint un grau universitari equivalent a 3 anys. De fet, es van arribar a elaborar una dotzena d’aquestes propostes, avalades conjuntament per instituts d’FP i per universitats, que van ser molt ben acollides pels departaments afectats.
Lamentablement, el govern estatal ha desestimat els graus de 3 anys, malgrat ser els més comuns en el nostre entorn europeu. De retruc, ha paralitzat també la possibilitat de graus 2+2. Cal, doncs, una acció política per eliminar aquestes restriccions i mentrestant fer les adaptacions oportunes en els nous campus referits a l’apartat anterior.
Conclusions
Els reptes actuals de la universitat van molt més enllà del desenvolupament de la LOSU, que ha obviat debats com els objectius de la docència i la recerca o la generalització de l’educació superior, entesa globalment FP/Universitat.
Aquests debats depassen els àmbits acadèmics, ja que afecten el model de societat que volem construir: ciutadania instruïda, innovació socioeconòmica, equilibri territorial… Cal abordar aquests debats i fer-ho en fòrums oberts a la participació de tota la societat.
