Fa uns dies es va fer públic l’acord entre el PSOE i Sumar per conformar un govern progressista, sobre la base d’un programa que sembla donar continuïtat a tot allò que Unides Podem no va aconseguir forçar-ne la implantació en l’anterior govern (com és el cas de la retirada de la llei mordassa que segueix plenament vigent després de 5 anys amb Pedro Sánchez a la presidència). Caldrà veure com es configura aquest govern, si es confirmen els suports necessaris, però el veto cap a figures com Irene Montero o que, previsiblement, el ministeri d’igualtat es trobi en mans del PSOE, són elements que no generen confiança en vers de la voluntat de transformació.
Tanmateix, perquè aquest govern es conformi, és necessari el suport del sobiranisme i de l’independentisme d’arreu dels pobles de l’estat. L’acord per a l’amnistia és un avenç molt considerable, però cal constatar que la lluita per l’autodeterminació i per les repúbliques persisteix en l’objectiu de trencar el règim del 78. En aquesta lluita caldrà buscar aliats, per això és tan important que l’esquerra espanyola deixi de banda el projecte laborista i fugi del transformisme i de la submissió al Partit Socialista. Perquè Pedro Sánchez pugui proclamar-se president de nou, i el govern del PSOE i Sumar tingui els suports suficients, faran falta polítiques que vagin a l’arrel dels problemes econòmics fruit del model especulatiu i caldrà dotar de recursos a les comunitats autònomes per fer front als reptes socials i comptar amb uns serveis públics que donin resposta a les necessitats de la gent, ja sigui el servei de rodalies, el sistema educatiu públic o els serveis sanitaris.
El passat 10 d’octubre va celebrar-se el Dia Mundial de la Salut Mental, és necessari constatar com el model laboral, el model de relacions que es deriven de les xarxes socials i la falta de perspectives vitals (tenir un habitatge digne, una feina estable i disposar de temps per desenvolupar-te personalment i col·lectivament) estan convertint la salut mental en un problema estructural. Val a dir que la pandèmia ha accentuat uns problemes de salut mental que ja eren greus, però no s’ha produït un increment proporcional de la inversió, fet que incrementa l’escletxa entre els problemes reals i el seu tractament. La salut mental només representa el 5% de la inversió sanitària total, donat que els serveis sanitaris públics no disposen dels recursos suficients per proporcionar l’atenció pertinent, els pocs professionals que existeixen estan sobrecarregats de feina. La falta d’atenció a les persones que pateixen problemes de salut mental acaben generant majors desequilibris emocionals.
Aquesta precarietat vital que patim les treballadores i els treballadors, és causada per la fase actual del capitalisme i, en bona part, pel mercat laboral. És en aquest àmbit on es produeixen contínuament noves experiències de lluita en sectors diversos, com la convocatòria de 7 dies de vaga en la cadena de botigues H&M en plena campanya de Nadal, l’amenaça de vaga en la recollida selectiva de Santa Coloma de Gramenet, o les mobilitzacions de les treballadores de neteja de correus que pateixen els incompliments a l’hora de pagar per part d’una empresa pirata concessionària del servei. Aquests exemples de lluita es produeixen arreu, enguany, fins i tot, als Estats Units s’han reproduït de forma molt important, havent de destacar la victòria dels treballadors del motor aconseguint millores salarials davant de les tres grans companyies General Motors, Ford i Stellantis.
A escala internacional, no podem deixar de parlar del genocidi que està perpetrant Israel aquestes setmanes en contra del poble palestí, així com el seguidisme que n’està fent els Estats Units i, de manera molt majoritària, la Unió Europea i els seus Estats Membre (val a dir que, en aquest cas, sembla que el govern d’Espanya està mantenint posicions no-bel·ligerants i de caràcter humanitari). Per començar, és necessari tenir clar el context, perquè la violència no esclata perquè sí, sinó que cal mirar el que ha succeït en els darrers 75 anys; està reconegut i documentat el fet que Israel ofega la població palestina i aplica un sistema d’apartheid de forma sistemàtica des de fa dècades.
Tenint clar el context, podem abordar el què està passant: Hamàs va liderar una incursió en la qual participaren diverses guerrilles palestines -encara que els mitjans de comunicació ho han volgut atribuir només a Hamàs-, aquesta incursió ha estat suportada per pràcticament tothom a Palestina. Davant d’això, el govern d’Israel -que tots sabem que no és partidari del diàleg i que té a l’extrema dreta com a part del govern- ha iniciat una operació de barbàrie i de destrucció total de Gaza, que suposa un genocidi en directe, llargament anunciat i planificat, davant de la passivitat d’occident i amb la complicitat de l’OTAN i la UE, amb una ONU impotent.
A hores d’ara ja hi ha milers de morts i desenes de milers de ferits a la Franja de Gaza, unes xifres que no deixaran d’augmentar, sobretot si l’ajuda humanitària és totalment insuficient i no cessen els atacs militars israelians. S’estan produint fortes mobilitzacions internacionals per part de la societat civil en solidaritat amb Palestina, com la multitudinària manifestació del dia 21 d’octubre a Barcelona. La solidaritat internacionalista ens porta a exigir un alto el foc immediat, denunciar l’ocupació de Palestina per part d’Israel, denunciar les constants violacions dels drets humans, denunciar la manca de respecte d’Israel cap als acords signats per ell mateix i donar suport a la lluita del poble palestí.
Seguint en l’àmbit internacional, a l’Equador, es van dur a terme la segona volta de les eleccions a la presidència, en les quals es va proclamar guanyador l’empresari Daniel Noboa, davant de la candidata de la Revolució Ciutadana (RC), Luisa González. Com és habitual els últims anys en aquest país, s’ha continuat produint el setge sistemàtic cap a Revolució Ciutadana, amb l’estratagema de judicialitzar-la i mantenir-la enfangada amb litigis; així com la forta campanya anti progressista i contrària a RC, habitual en els mitjans de comunicació i les xarxes social. No es pot oblidar, però, la influència que ha tingut l’assassinat del candidat Fernando Villavicencio, va influir en la pèrdua de votants indecisos que inicialment es decantaven cap a la candidata correista, Luisa González.
L’avenç de les posicions conservadores també es veu en el cas de l’Argentina i el candidat Milei, on en la segona volta de les eleccions presidencials es produirà l’enfrontament entre el peronista Sergio Massa -que va obtenir un 36,7% dels vots- i l’ultraliberal Javier Milei, que a priori era el favorit segons les enquestes, però va quedar segon a la primera volta amb un 30% dels vots. La victòria de Massa s’ha donat per la mobilització final de les esquerres, centrada sobretot en els sectors obrers i populars de la província de Buenos Aires, tot posant de manifest que les enquestes presenten un gran marge d’error. La conservadora Patricia Bullrich, candidata de Juntos por el Cambio, tercera força als comicis, ha acabat donant suport a Milei de cara a la segona volta. El Partit Comunista de l’Argentina ha celebrat el resultat de la primera volta i la derrota de les forces de la “derecha fascista y ultra liberal”. Les esquerres se la juguen en la segona volta el 19 de novembre de Massa contra Milei. Caldrà veure si el peronisme és capaç d’atreure el votant de centredreta.
