Fa un parell d’anys, quan la cantant estatunidenca Taylor Swift va començar la regravació dels seus màsters a causa de l’apropiació indeguda de la propietat intel·lectual d’aquests per Scooter Braun, des de la Revista Realitat vam publicar ja el següent article sobre la misogínia que hi havia darrere tant de la societat com dels mitjans de comunicació al voltant de la misogínia i el doble estàndard que es dona quan les dones parlem de desamor (1).
Han passat dos anys d’aquell article que parlava, sobretot, del cas de Red, i en el qual analitzàvem el significat darrere de la cançó All Too Well, però la situació no ha millorat. En el cas de la mateixa Taylor Swift, encara avui dia ha de viure amb la crítica constant d’una indústria musical extremadament misògina que no accepta la possibilitat que una dona sigui independent i lliure no només per escriure, parlar i denunciar aquelles situacions que li han fet mal – tant en les seves relacions amoroses com professionals -, sinó també que ha estat capaç de reivindicar i recuperar allò que li havia estat robat: el fruit del seu treball.
Des de novembre de 2021, han tornat a sortir fins a tres àlbums més: dos d’ells republicats (Speak Now i 1989) i un de nou (Midnights). A més, entremig, hem pogut veure com la seva gira internacional ha generat una situació d’èxtasi entre milers de joves que han comprat entrada pels seus concerts, esgotant-les en poques hores tot i omplir estadis esportius com el Santiago Bernabéu, Wembley o la Défense Arena. Aquests dos fets, que podrien semblar naïfs per qualsevol persona que no sigui seguidora de l’artista, en canvi, ha generat diverses reaccions tant dels mitjans de comunicació com de la mateixa indústria musical.
El cas més destacat d’això és com, davant l’èxit que estan tenint les regravacions – pràctica que, de fet, no és nova ni va inventar Swift, sinó que ja portaven a terme altres artistes-, des de discogràfiques com Universal, Sony o Warner han començat a afegir clàusules als nous contractes per evitar les regravacions “primerenques” dels àlbums. Busquen evitar, així, que aquestes tinguin més èxit que les originals i, com en el cas de la Taylor Swift, per qüestions que van més enllà de la qualitat del so o actualitzar arranjaments, les primeres deixin de ser escoltades. Aquesta pràctica que evitaria que els artistes poguessin recuperar la propietat dels seus àlbums en un temps menor de quinze o trenta anys, és una mostra perfecta de la dinàmica centralista de les discogràfiques i del capitalisme per mantenir la seva quota de poder i pressió sobre els cantants i grups.
Més enllà d’aquesta qüestió, el tema central d’aquest article vol ser la denúncia de la misogínia normalitzada que tant artistes femenines – o masculines, però amb un ampli públic femení – com els mateixos grups de fans – o fandoms – dones pateixen socialment. No descobrim la sopa d’all si afirmem que aquells gustos relacionats de forma generalitzada amb la feminitat solen ser majoritàriament ridiculitzats i infantilitzats per part de la societat que les analitza i crítica des de la mirada masculina. És el cas de la Taylor Swift, però també en general de la música pop, els reality i talent shows, les boybands o les rom-coms.
El fenomen fan és quelcom que està popularitzat en totes les edats i entre els dos gèneres, però és observat amb lupa especialment en el cas juvenil i femení. El concepte dels fandoms va néixer amb la ciència-ficció i la fantasia – especialment arran Star Trek -, relacionat en els seus orígens especialment al món geek – friki en castellà- i ja des dels seus inicis els seus seguidors han estat ridiculitzats per pertànyer a una subcultura que es veia aliena i estranya. Es podria afirmar que el fenomen social dels fans és quelcom intrínsec de la societat de masses del capitalisme, accentuant-se sobretot a partir de la segona dècada del segle XX – tot i que ja existien prèviament, ja que, de fet, s’entén el moviment darrere la publicació de Sherlock Holmes a finals del segle XIX com el primer fandom de la història.
Tot i que actualment hi ha fandoms de tots els colors i temàtiques – ciència-ficció i fantasia, gaming, musicals, literaris… – és curiós com aquells que han estat més criticats, fins i tot per part d’aquells que també formen part d’un, han estat aquells seguits per noies joves – i d’una forma especialment cruel i directa per part del conjunt de la societat -. Aquelles que vam ser nenes als 2000 encara recordem els atacs constants que patien les beliebers i Justin Bieber no només per part dels seus companys de classe, fins i tot també per persones ja adultes – amb insults extremadament misògins com “mojabragas” (2)-. Aquesta dinàmica no va morir un cop la Bieber fever va passar, sinó que va continuar amb One Direction (3), el K-Pop (4), Crepúsculo i la mateixa Taylor Swift.
Remarquem el cas de l’edat i el gènere perquè, casualment, aquells fenòmens fan que han interpel·lat de forma més transversal a persones adultes i a homes no han estat tan criticats, sinó analitzats culturalment – escalant, de fet, a productes de masses i d’interès cultural i prestigi-. Casos hi ha múltiples en l’actualitat, començant amb Star Trek, Star Wars, Joc de Trons o la saga de Marvel. Paradoxalment, aquests fenòmens han adquirit un valor cultural un cop han passat les dècades, especialment en el cas del còmic i la ciència-ficció, passant de ser productes consumits majoritàriament per adolescents a popularitzar-se quan ja van passar a l’edat adulta – també un cop han vist la seva capacitat de lucre per part de les companyies durant la primera dècada del segle XXI -. També és destacable esmentar el judici constant que viuen les dones que segueixen productes “típicament masculins” per part dels homes que també els segueixen – de fet, la visió dels posers és majoritàriament femenina en aquests cercles.
El cas més paradigmàtic de la forma en que es tracta el fenomen fan, però, és el de l’esport. Aquest i, especialment el futbol, com a productes de masses que no només mouen a milers de milions de persones arreu del món, sinó que també interpel·len als sentiments i configuren grups d’afinitat – més o menys forts, com són les penyes o els hooligans– estan normalitzats dins de la societat. Tot i que en l’actualitat tant homes com dones segueixen l’esport, encara continua estant molt relacionat amb la masculinitat tant l’esport com el moviment darrere seu. Així, quan unes joves de 18 anys fan cua durant hores per estar a primera filera del seu artista preferit es tracta de “bogeria col·lectiva”, mentre que els disturbis que es generen després de grans partits com clàssics o derbis no s’analitzen des de la mateixa perspectiva de bogeria – ni es veu la gravetat en com els casos de violència de gènere creixen després de certs partits de futbol (5) per part del seguidors del club perdedor.
És important analitzar i ser crítics amb els productes culturals que consumim, ja que cap d’ells s’escapa de les lògiques i les dinàmiques del capitalisme. El fenomen fan pot ser quelcom molt positiu tant per les relacions que crea entre les persones que la conformen com per l’oci que genera – i la potencialitat de generar discursos transformadors en els productes que se segueixen-, però alhora les relacions parasocials que pot crear amb gent que no coneixem són perilloses. Més enllà que realment no coneixem a la persona que idealitzem, en molts casos aquesta idolatria desdibuixa i esborra la crítica per part del fan – que fins i tot acaba justificant les accions del seu ídol perquè nega la possibilitat que hi hagi quelcom dolent en ell-. Quan es parla d’això, en general s’exemplifica amb el cas de joves i adolescents, però no és l’únic cas: el blanquejament per part de fans adults de figures que han estat denunciades per casos d’abusos sexuals i violència contra les dones no és quelcom individual ni puntual, com Karim Benzema, Diego Maradona, Johnny Depp, Woody Allen o Cristiano Ronaldo. A més, la problemàtica no es queda només en la violència masclista, sinó també en la defensa de postures reaccionàries i dretanes, com és el cas del suport a Israel de Mark Hamill o a Donald Trump de George R. Martin.
En conclusió, és important entendre el fenomen fan des de la seva complexitat i qüestionar, especialment, les creences estereotipades que tenim d’aquest per la socialització sexista i misògina amb la qual hem crescut.
La potencialitat que tenen els moviments de fans per crear accions positives tant socialment – aquelles que ens trobem crònicament online recordarem com les fans del grup sud-coreà BTS van iniciar una campanya contra Pablo Motos i l’Hormiguero (6) pels comentaris racistes i sinòfobs que aquest va fer al programa – com políticament – com a cas més recent, tenim a noies adolescents argentines afirmant que “Swiftie no vota Milei” (7) a la cua del seu concert a Argentina – ha d’estar també acompanyada igualment d’una mirada crítica i de classe que sigui conscient del lucre que generen aquests tipus de moviments per part del capitalisme.
Notes
- https://www.realitat.cat/2021/11/la-misoginia-i-el-doble-estandard-quan-les-dones-parlem-de-desamor-el-cas-de-taylor-swift/
- https://www.elmundo.es/cultura/2016/11/22/5834c66aca4741881e8b4603.html
- https://twitter.com/i/status/1564248381395976192
- https://elpais.com/tecnologia/2022-04-13/k-pop-asi-es-el-brutal-fenomeno-del-pop-surcoreano-que-arrasa-en-twitter-y-en-el-mundo-real.html
- https://revistaobdulio.org/2022/12/04/el-aumento-de-la-violencia-domestica-de-genero-durante-los-partidos-de-futbol/
- https://www.xataka.com/magnet/pablo-motos-parecia-invulnerable-que-fans-bts-decidieron-reventar-hormiguero-google
- https://www.elperiodico.com/es/internacional/20231110/swiftie-vota-milei-giro-politico-94444005
