Quan esclata el cop militar el 18 de juliol de 1936 —primer fet que desencadenarà la posterior organització del maquis—, la situació de la dona a Espanya està en un procés de millora inicial però substancial. La proclamació de la II República el 14 d’abril de 1931 comporta un reconeixement dels drets de les dones que s’aniran desenvolupant en els anys següents. El primer a reclamar-se i proclamar-se és el del sufragi femení, tanmateix, en seguiran d’altres com el del divorci i el de l’avortament, encara que aquest últim només reconegut a Catalunya, però que sense cap dubte implicava un primer pas per al seu reconeixement a tot l’estat. La presència de les dones a l’esfera pública també es va incrementant durant els anys de la República, hi ha figures femenines que consoliden trajectòries professionals i alhora serveixen de referent a les generacions següents. Queda molt per fer, la cultura patriarcal està fortament impregnada a la societat, però les dones visualitzen una possibilitat real de caminar cap a la igualtat.
En aquest context, quan el 19 de juliol es reacciona contra el cop d’estat, les dones s’impliquen directament. L’amenaça a perdre les conquestes assolides és real i també elles sortiran activament a defensar la República. Els primers dies s’organitzen les milícies populars, que comptaran amb les dones, i les interpel·laran directament perquè en formin part igual que els homes, també al front empunyant les armes. Constaten aquest fet tant els cartells que apareixen aquests els dies de guerra, on hi ha una crida específica a les dones a allistar-se a l’exèrcit popular, com la resposta que aquestes tenen, que queda palesa a les llistes d’inscripcions per a formar part dels primers destacaments que s’envien al front.
No obstant aquesta organització dels primers mesos, molt aviat hi haurà un canvi respecte a la participació de la dona a la guerra. L’octubre de 1936 el ministre socialista Largo Caballero promulga un decret on s’expulsa a les dones del front. A partir de llavors la imatge de la dona miliciana serà l’equivalent de la prostituta i se l’acusarà de propagar malalties venèries que afebliran la tropa. La dona, per tant, quedarà relegada a la rereguarda i, mentre s’elabora un retrat heroic i viril de l’home soldat, el d’ella serà aquell que la situa com a única responsable de les cures. En un context d’exaltació bèl·lica, els rols de gènere queden perfectament definits i el resultat és que la figura femenina a la guerra desapareix o se li dona un paper discret com a auxiliar, sempre supeditat al mascle. Malgrat que la realitat pot ser diferent i la participació de la dona, com a subjecte amb consciència política, esdevindrà fonamental en el desenvolupament de diverses tasques imprescindibles en el combat contra el feixisme, el relat que s’imposa i que perdurarà fins a l’actualitat és que la resistència al franquisme és heroica des d’una concepció viril, on el fet primordial és la lluita armada i els principals protagonistes són els homes. En el millor dels casos les dones apareixeran com a col·laboradores. Aquesta visió es consolida amb la reconstrucció històrica del maquis o guerriller a l’estat espanyol.
La lluita guerrillera contra el franquisme té dos moments que expliquen qui en forma part. Primerament, es nodreix sobretot de desertors de les files franquistes, homes que quan esclata la guerra es troben en territori dominat pels colpistes i són mobilitzats forçosament a les seves files, així que de seguida que poden, escapen i passen a combatre com a guerrillers. Però hi haurà una segona onada d’incorporacions durant els anys 1946 i 1948, quan la pressió sobre el maquis provoca que enllaços i altres figures que viuen dins una normalitat aparent es vegin en risc de detenció i facin el pas a la clandestinitat. Si bé en un primer moment són majoritàriament homes, perquè únicament aquests formen part de l’exèrcit de Franco, els que ingressen en una primera onada al moviment guerriller, en el segon període les raons per a involucrar-se són les mateixes en homes i dones, i per tant la incorporació és més diversa. També hi ha moltes persones que formen part del maquis per raons de parentesc —germans i germanes, pares i mares, fills i filles, companyes—, i també aquí el motiu és igual per homes i per dones.
L’organització al maquis es conforma de tal manera que es reprodueixen els rols tradicionals de gènere. A la dona se li encarreguen tasques de cura —fer el menjar, rentar la roba, cuidar els malalts— i logístiques —intercanvi de documentació, enllaç entre guerrillers i organització—, mentre que a l’home se li entrega l’arma i se’l responsabilitza de les accions militars. Però més enllà d’aquest repartiment tradicional de tasques, quin és el marc cultural que considera més heroic i valent disparar una arma que atendre a un guerriller ferit amagat a casa seva? La repressió va recaure durament sobre homes i dones, totes les persones involucrades en la guerrilla eren fortament represaliades, al marge de les tasques que duguessin a terme. Però el relat que la historiografia ha desenvolupat ha situat l’acció armada com a centre de la resistència al franquisme, i especialment el maquis, i ha deixat com a secundàries les accions que forçosament s’han de donar perquè l’acció principal pugui dur-se a terme. Aquesta categorització de fets ha construït un discurs històric patriarcal i androcèntric que comporta no abastar el fenomen en tota la seva dimensió i complexitat. Cal, per tant, la incorporació d’una perspectiva feminista que redimensioni les diferents tasques dins l’organització del maquis i consideri a les dones també subjecte de repressió, amb consciència política i amb voluntat pròpia per a lluitar contra el franquisme. Les dones del maquis encara avui se les considera que pertanyen al moviment per raó de parentesc: com a germana, filla, mare, companya. Es dona una politització dels afectes. Aquesta reducció de les causes d’ingrés de les dones a la guerrilla significa l’anul·lació de la seva consciència política.
Des de ministres com Federica Montseny a milicianes com Lina Ódena, tenim exemples de dones amb plena consciència política que historiadores feministes han situat com mereixen. Però més enllà de trajectòries individuals, cal canviar també els relats que només responen a una lògica patriarcal que menystenen altres formes de lluita que no són les de la violència directa, així com d’altres protagonistes que no són els que més criden o els que històricament s’han reivindicat. Un coneixement global i rigorós del fenomen requereix una aproximació feminista que faci emergir una narrativa històrica menys heroica i més humana i transversal.
