Els zombis existeixen i han pres un barri de Filadèlfia. Kensington es va viralitzar de manera brutal fa uns mesos i el món sencer va poder veure desenes de vídeos, a TikTok i altres xarxes, del que semblava una escena aterridora de The Walking Dead. Només que el virus d’aquests caminants no es transmet a través de mossegades o atacs d’altres infectats. Almenys no dels caminants dels quals estem parlant ara: sí dels quals parlarem després. Perquè la causa de l’existència d’aquests zombis ianquis de la vida real és el fentanil, una droga 50 vegades més potent que l’heroïna i amb efectes terribles sobre l’estat físic i mental dels seus consumidors. Una mica com les xarxes socials, que també són barates i ràpides, enganxen tant com les drogues, i a vegades creen absoluts zombis que devoren els seus cervells mútuament. Són els ionquis del fentanil antifeminista que fa ja molt temps que recorre les xarxes, un negoci que opera també amb grans càrtels i camells de pa sucat amb oli.
Aquests addictes no pul·lulen pels carrers estatunidencs, sinó pel canal de YouTube d’un comunicador masclista amb gairebé dos milions de seguidors, o pel Twitch d’un altre que li dobla aquesta quantitat. N’hi ha altres més modestos, però igual de nocius. Aquí tenim als nostres camells: es reparteixen les cantonades, a vegades fins i tot es barallen entre si per veure qui té la cantonada més gran (no s’aguanten ni entre ells) i, en lloc de les seves gavardines, obren els seus xats a la recerca de nens rata i adults suposadament funcionals als qui els agrada amagar-se darrere d’un nick per a insultar o tractar de rebatre al seu nou enemic, aquestes dones malvades que volen obligar-los a signar contractes per a follar, que volen treure’ls diners del divorci, o que s’inventen que les has violat per a fotre’t la vida.
Aquesta droga matxirula té determinats efectes: va causant progressivament un odi visceral contra les dones feministes que s’expressen en les xarxes socials. És un efecte que apareix amb rapidesa, perquè l’odi penetra a les venes de molts fills sans del patriarcat que un dia van provar la pastilla que el seu camell twitchero els oferia, i cada vegada van voler-ne més, en el seu camí per aconseguir la pertinença al grup dels rebels red-pillers, misògins de tota la vida però amb un nou nom cool [1]. Ara no poden viure sense la seva dosi diària de misogínia i, quan tenen el mico, passen d’ovacionar-se entre ells en els xats a assetjar directament a aquestes dones amagant-se en l’anonimat que ofereix Internet. D’això en saben molt a Femen Espanya [2], l’organització activista que posa el cos de manera literal en cadascuna de les seves accions a peu de carrer, creant el que anomenen sextremisme, manifestacions amb els pits al descobert. A l’octubre van anar així a mostrar el seu suport a la presidenta d’una associació andorrana defensora de l’avortament, i la majoria dels comentaris a la notícia en Twitter són surrealistes: insults a les seves tetes. La seva portaveu Marilyn dos Santos l’explica: “Nosaltres, en protestar en topless, estem posant en qüestió tota l’estona el que fins ara ha estat el normal, que és que els cossos i els pits de les dones siguin sempre objecte de desig sexual des de la mirada d’un home. Així que el que fem és dir que no, i que el nostre cos és subjecte, i que nosaltres decidim quan és un subjecte sexual i quan és un subjecte polític, i l’usem com a eina per a aquesta lluita feminista. Al final el que fem és posar límits i mostrar-nos lliures, i això desperta un empipament en tota aquesta comunitat a xarxes que lidera aquesta ofensiva masclista, perquè ens estem demostrant amb capacitat de decisió sobre els nostres propis cossos.”
Buscant sexe i cervells per mastegar
L’objectiu és intentar expulsar a les feministes dels espais digitals per por que la divulgació funcioni com a antídot a aquest peculiar virus zombi. En una ostentació d’originalitat, els senyors recorren a considerar els cossos femenins com a propietat dels masculins, i per tant objectes sobre els quals opinar i utilitzar per a fer mal. Trobem moltes variants, des del clàssic assetjament continuo pretenent lligar (fotopolles no sol·licitades incloses) que quan es topen amb una negativa per part de la dona, aquesta passa màgicament de ser meravellosa a ser una lletja, una puta, una creguda o una estreta; fins a les lletres escarlates modernes acusant dones de ser, de nou quina originalitat, les putes d’altres homes, com tantes vegades li ha passat a la ministra d’Igualtat, Irene Montero, que ha hagut d’aguantar que ignorin per complet la seva carrera perquè per a ells la clau del seu èxit laboral es basa a ser “la dona de”.
La sexòloga Paula Álvarez [3] és objecte també de l’obsessió matxirula, en el seu cas precisament per fer divulgació sobre sexe: “Rebo bastants fotopolles, acumulo grapats d’assetjadors, m’escriuen al WhatsApp del telèfon del consultori, videotruquen esperant que l’agafi a hores intempestives i amb insistència, m’envien porno i coses així. En el meu cas assumeixen que per ser sexòloga soc una guarra que mereix ser tractada amb menyspreu sexual.” Marilyn dos Santos dona la clau sobre per què aquesta és l’ofensiva favorita dels odiadors professionals: “Saben que això ens fa mal i que ens despolititza. Si obrissin un debat concret sobre què estem dient, això seria prendre’ns seriosament, en canvi, si insulten els nostres físics, estan deslegitimant aquesta protesta i centrant-se en allò anecdòtic quan l’important és el missatge. Se centren en la forma i no en el contingut per a despolititzar-nos i també per a infantilitzar-nos.” Així, sembla que s’ha instal·lat en la normalitat acudir a la secció de comentaris del perfil d’una dona feminista a menysprear el seu pes, el seu rostre o la forma dels seus pits, quan no a passar directament a fantasiar amb les agressions sexuals.
Les còmiques i comunicadores Marina Lobo[4] i Penny Jay [5] reflexionen sobre el que han d’aguantar diàriament. La Penny fa una bona metàfora sobre aquest tema: “No és el mateix córrer una carrera quan t’estan animant que quan t’estan tirant coses i insultant pel camí. A les xarxes, el sostre de cristall és present constantment i arriba com a punxades en forma de comentaris insultants, vexatoris i fins i tot amenaçadors. A aquesta violència digital que vivim les dones s’uneixen les violències que ja experimentem en el nostre dia a dia i converteixen Internet, que és el nostre espai d’expressió i de treball, en un lloc més ple de violència. Això fa que moltes tirin la tovallola pel camí, o si decideixen continuar és amb aquesta por per dins que et provoca que entre centenars de missatges tant bons com dolents trobis un fil de dos homes dient com et violarien, com m’ha passat.” Les seves estratègies, explica Lobo, són “1) fer-te un munt de vídeos a YouTube perquè quan algú busqui el teu nom el que aparegui sigui contingut negatiu criticant el teu treball, anomenant-te ximple, inútil, sense gràcia, ridícula… Ho fan sobretot quan estàs començant, ja que saben que fer-nos callar és més fàcil al principi; 2) assenyalar els teus perfils per a instigar als seus seguidors a anar a insultar-te i deixar-te mals comentaris, augmentant la teva por davant d’amenaces; i 3) traspassar les xarxes, perquè a vegades s’organitzen per a venir als nostres xous, la qual cosa ens ha provocat ansietat i atacs de pànic en pensar que algú podria atemptar contra la nostra integritat física.”
Algoritmes adulterats amb odi per ingressar més diners
Busquem contínuament el perquè d’aquests comportaments, i la veritat és que no és difícil imaginar quina és la motivació última. Si els càrtels de la droga persegueixen folrar-se costi el que costi i tenen d’herois a economistes liberals, com ens va ensenyar la sèrie de culte The Wire, els càrtels antifeministes se la pelen amb un altre neoliberal com Donald Trump, que va portar la misogínia a la Casa Blanca, la màxima institució capitalista del planeta. Capitalisme i masclisme sempre van de bracet, i les xarxes socials, que són en el nostre temps el producte més rendible del capital, no anaven a quedar-se enrere. “A Instagram i a TikTok traiem diferents clips del nostre pòdcast Chicas Tristes, que no estan arribant al públic objectiu, sinó que només arriben a “señoros”, expliquen les comunicadores Reinas y Repollos [6]. “Això ocorre perquè els algorismes d’aquestes xarxes expulsen a les dones a l’hora de crear contingut. Ho fan ensenyant els teus vídeos a un públic que saben que interactuaran en forma d’odi. I ho saben perquè estan ensenyant el nostre contingut a senyors que triguen molt poc a comentar, al contrari que el nostre públic objectiu, que no és tan procliu al comentari, ja que va directament a escoltar el pòdcast. Llavors, s’aprofiten d’aquesta cultura de l’odi per a expulsar a dones de les xarxes socials, dones que reben odi i han d’estar bloquejant comentaris i persones constantment, alguna cosa que els porta a pensar que no els val la pena crear contingut i acaben per deixar les xarxes.”
De nou tenim a aquestes xarxes funcionant com una droga, buscant enganxar-te perquè passis el major temps possible en elles i les consumeixis sense parar. D’aquesta manera fan negoci amb les teves visites, les teves interaccions i el teu temps gastat, via anuncis i altres formes de publicitat. En les discussions i comentaris negatius han trobat un bon filó, amb tots aquests usuaris toxicòmans del hate. Entre ells hi ha, igual que en màrqueting, diferents nínxols de consumidors. Estan els conservadors, la dreta neoliberal, l’extrema dreta… També existeix la comunitat “incel”, que es va començar a fer popular a principis dels 2000 i que consisteix en grups d’homes obsessionats per culpar a les dones de la seva falta d’interacció sexual, com explica dos Santos: “Són homes blancs cishetero que estan veient com estem canviant d’un sistema patriarcal en el qual no es qüestionava res a una realitat en la qual les dones alcen la seva veu i demanen respecte, autonomia i llibertat, sobretot sobre els seus cossos. Entenen les relacions amb les dones com un dret, quan no ho és (…) Tant de bo haguessin satisfet aquesta solitud que els frustra amb el naixement d’amistats, però al final en el que s’ha convertit és en un caldo de cultiu d’odi antifeminista.”
L’últim dels nínxols el trobem en persones que es fan dir d’esquerres: “A Femen rebem molt hate de anarcomascles i comumascles”, prossegueix Marilyn, “que no critiquen tant el nostre físic, però l’odi del qual ve de veure a una dona amb el seu propi cos o el seu propi pit al descobert, amb una capacitat de mobilitzar, crear debat o obrir informatius que potser ells no tenen. El que tenen en comú amb els senyors conservadors és que gaudeixen dels mateixos privilegis i a vegades els costa acceptar que algú els digui que hi ha coses que han de canviar. Per molt que estiguin molt conscienciats amb la classe obrera, dir-los que no ho estan tant amb la causa feminista és un orgull ferit perquè els homes no estan acostumats al fet que els diguin com han de fer les coses. En aquest sector hi trobem Frente Obrero, per exemple, que tenen a més un discurs trànsfob que comparteixen amb la comunitat TERF reaccionària i que són dones que es troben perfectament amb ells.”
La katana i l’arc i les fletxes feministes
Per a camells i capos de l’antifeminisme és molt rendible tot aquest odi que ells mateixos han anat estenent. La major part del seu contingut es basa a crear vídeos-reacció a comunicadores feministes, en els quals intenten ridiculitzar-les i contraargumentar-les amb destresa, i ho aconsegueixen. Dels xats d’aquests directes obtenen molts nous ionquis que, literalment, els paguen per fer més contingut: són els subscriptors que paguen una quota al mes, o seguidors i simpatitzants que fan donacions puntuals. Per això a aquests youtubers i streamers fa temps que els anomenem “monetitzadors d’odi”, i ja són molts els que guanyen diners a cabassos gràcies a crear contingut que va en contra del que ells anomenen “la dictadura progre”, “la dictadura woke” o, simplement, contra “feminazis” com les anomenava el comunicador de dretes Rush Limbaugh. Curiosa dictadura on l’esquerra no té ni un sol mitjà de comunicació de masses, o on la LGTBifòbia està a l’ordre del dia, moltes vegades en forma de pallisses. Curioses nazis les dones, quan són elles les assassinades dia rere dia (a Espanya portem 1236 en 20 anys, segons el comptatge oficial [7], encara que algunes organitzacions asseguren que la xifra és encara major). Però, igual que les feministes es van apropiar del terme “feminazi”, els “monetitzadors d’odi” treuen pit del seu malnom, amb el que potser seria més correcte anomenar-los, simplement, “paràsits de contingut”. Per tant, entrar en el seu joc de fer vídeos-resposta ja s’ha demostrat com una estratègia incorrecta, de la qual ells només obtenen beneficis, perquè els donem pràcticament fet el contingut. Sembla més assenyat allò que la ignorància és el millor menyspreu.
“Com combatre’ls llavors?”, es pregunta Marina Lobo, i la seva resposta és clara: “Fent-te més gran. És fàcil comprovar com aquesta gent se sol ficar més amb nosaltres quan arrenquem en una plataforma o quan tenim menys seguidors. A més, a més contingut teu pugis menys es veurà el seu si algú cerca el teu nom a YouTube.” A Femen també ho tenen clar: “Hem de contestar a això des de la unió i des del convenciment que aquesta ofensiva respon al fet que ho estem fent bé. Hem de donar suport a les companyes i estar molt segures del que fem. Però les plataformes i les xarxes són les responsables i han de fer un control més gran de l’odi que es mou. Haurà d’arribar un moment en què es legisli sobre això perquè està quedant impune tot el que es fa des de l’anonimat. Igual que Instagram, Facebook o Twitter tenen la capacitat de controlar que cap pit de dona es vegi i es pugui publicar, tindran segurament també la capacitat per a censurar tot aquest tipus d’odi que està campant al seu aire per tota la xarxa.” Lobo coincideix: “Cal exigir al Govern i a les plataformes prendre mesures. No pot ser que qualsevol d’aquests youtubers estigui parlant d’una noia que ha donat la seva opinió i el xat sigui, literalment: “quines ganes de trepitjar truges” o “que es mor1n aquestes filles de putx” mentre el youtuber en qüestió riu i que a les xarxes no es banegi aquest contingut.”
A The Walking Dead, les autoritats que se suposa que han de protegir a qui no es pot defensar, ja no existeixen. Els seus cervells també han estat devorats pels zombis (potser això tampoc és tan metafòric a la vida real) així que de l’adversitat sorgeixen heroïnes com Michonne i la seva catana, o Carol amb el seu arc i les seves fletxes. Elles maten monstres mentre defensen a la seva comunitat, vencent a la por juntes, amb les seves pròpies armes. Ja ho advertia el mestre per excel·lència del cinema de temàtica zombi, George A. Romero, quan deia que la vida d’un zombi és sempre millor que la d’un pobre sota el capitalisme. Possiblement, els zombis que ens ocupen en realitat estiguin tractant d’escapar de les seves vides de merda, caient en una merda menys dolorosa, però igualment vomitiva, una addicció a un fentanil antifeminista que els consumeix per dins, a poc a poc, alhora que els seus cervells es dissolen. El masclisme mata, mentre que el feminisme cura, i així, les dones que s’uneixen i defensen amb valentia les seves narratives, podran carregar-se a qualsevol mort vivent que se’ls posi per davant.
Notes
[1] https://lacaderadeeva.com/actualidad/la-red-pill-o-el-enojo-de-los-hombres-ante-el-feminismo/5858
[2] https://femenspain.org/
[3] https://www.instagram.com/paulaalvarezsexologa/
[4] https://www.instagram.com/marinalobo_l/?hl=es
[5] https://www.instagram.com/pennyjayg/
[6] https://reinasyrepollos.com/
[7] https://violenciagenero.igualdad.gob.es/violenciaEnCifras/victimasMortales/fichaMujeres/home.htm
