En aquest segon article [llegeix el primer article i el tercer article d’aquesta sèrie] abordaré l’auge, i la caiguda, fulgurant de Joaquim Maurín en el moviment comunista oficial. Un trajecte que no es pot entendre sense els esdeveniments polítics que sotragaven el món i que expliquen l’evolució d’una part del moviment obrer: la Primera Guerra Mundial i les seves seqüeles, tant la deriva feixista a la italiana en Mussolini, com la deriva espanyola amb Primo de Rivera, vers l’alternativa emancipadora de la Revolució Russa i de les lluites anticolonials.
Tot un seguit d’episodis que aproparan Maurín al centre mundial de la revolució, la Unió Soviètica, com a exemple de solucions als problemes polítics i socials plantejats a Espanya. La irresolució d’aquests problemes, seguint l’exemple bolxevic, en serà, alhora, la principal causa, tot i que no l’única, que explicaran les seves agres confrontacions amb la direcció del PCE, de primer, i, finalment, amb la mateixa Internacional Comunista.
Joaquim Maurin en fer la mili a Madrid el febrer de 1919 assisteix al II Congrés Nacional de la CNT, que té lloc entre el 10 i el 18 de desembre d’aquest any. Començant així el seu apropament al principal sindicat del moviment obrer. El 1921 serà escollit al Comitè Regional de la CNT, màxim òrgan del sindicat a Catalunya, en representació dels sindicats que dirigeix a Lleida, «Mauríngrad». I participarà poc després en un debat clau per a la supervivència del sindicat en un context en què els patrons enceten la guerra bruta, els assassinats i el paramilitarisme sanguinari.
El Comitè Nacional de la CNT convoca un ple pel 28 d’abril de 1921 a Lleida on es discuteix dos temes principalment: en primer lloc, com s’ha de respondre al terrorisme patronal, i aquí Maurín i Andreu Nin (també a la direcció de la CNT) s’oposen a la resposta armada i, en segon lloc, si s’accepta la invitació soviètica a la CNT per a participar en el 3r congrés de la Internacional Comunista així com en la constitució de la Internacional Sindical Roja.
Maurín i Nin seran designats com a delegats per assistir a ambdós congressos que tindran lloc a Moscou l’estiu de 1921 i Maurín segellarà l’adhesió de la CNT a totes dues internacionals en representació dels 2.421.500 sindicalistes de la CNT [1]. Maurín tornarà de Moscou l’octubre de 1921 i arribarà al cim de la seva influència en la CNT quan sigui escollit secretari general del comitè nacional del sindicat. Però de seguida caurà detingut el 22 de febrer de 1922.
A la vista dels intensos debats en el si del moviment obrer sobre l’actitud que calia tenir respecte a la Unió Soviètica, Maurín defensarà la necessitat d’aquesta aliança internacional amb l’única força revolucionària existent al món, tractant de guanyar per a la causa a aquella part del moviment obrer creixentment reticent. Per això escriurà un fulletó, El sindicalismo a la luz de la revolución rusa, per a convèncer el públic sindicalista i llibertari de les avinences amb govern soviètic, assenyalant els punts convergents:
“El sistema dels soviets és la forma més perfecta que pugui inventar-se de self-gouvernement. Basat en el més complet federalisme, és la concreció de les aspiracions del sindicalisme en l’esfera de les preocupacions polítiques de la classe treballadora.” [2]
I acaba afirmant que:
“Pel que correspon particularment als espanyols, no hi ha cap país tan semblant a Rússia com Espanya. Això vol dir que nosaltres estem en el deure que la República federativa dels Consells i dels Sindicats d’Espanya sigui la segona que aconsegueixi hissar la bandera roja de l’emancipació proletària.” [3]
Malgrat tot, els corrents sindicalistes simpatitzants de la Revolució Russa aviat quedarien en minoria en els òrgans de la CNT i es veurien obligats a agrupar-se com a oposició sindical. Maurín encapçalaria aquesta oposició endegant els Comitès Sindicalistes Revolucionaris com a base per a reprendre la direcció de la CNT.
El juny de 1923 Maurín tornaria de nou a Moscou, aquest cop en representació dels CSR i encara hi tornaria una altra vegada el juliol de 1924. No ha de sorprendre l’interès que tenien les autoritats revolucionaries soviètiques en els representants d’una organització que aglutinava més de dos milions d’obrers i que s’entreveia com la potencial base per a un moviment comunista. Pel seu cantó, Maurín veia en la Revolució Russa una guia real per a resoldre els problemes del moviment obrer a Espanya. Encara més amb l’auge del feixisme a Europa:
“El feixisme no és un fenomen específicament italià. És una manifestació de la crisi capitalista. Feixisme a Alemanya, a Hongria, a Bulgària, a Iugoslàvia, al mateix temps que a Itàlia.
Espanya romandrà al marge d’aquesta reacció del sistema capitalista?
Només la classe obrera pot impedir-ho. Si quan el nostre sindicat metal·lúrgic en el darrer abril, llançà la idea del front únic, la unió obrera s’hagués constituït, segurament que la realitat seria una mica diferent del que és ara. Però no ens lamentem del que no vam fer. Sentim la més intensa preocupació pel que hem de fer.
L’espectre d’un feixisme que acabi amb l’organització obrera, se cenyeix sobre els nostres caps. Les faltes comeses per nosaltres, han fet això possible.” [4]
Sòrdid panorama vers el qual trobaria que la política d’aliances plantejada al 3r Congrés de la Internacional Comunista, el juny de 1921, constituïa una solució preventiva del feixisme i les seves causes. Per això, els Comitès Sindicalistes Revolucionaris convidaran, en va:
“a la CNT, a la UGT, als grups anarquistes, al partit socialista, al partit comunista i als organismes autònoms de lluita de classes per a que es constitueixi immediatament el front únic proletari per a oposar-se a la bacanal del Marroc, a les pífies del govern, a la baixa dels salaris i a l’augment de jornada, i a la incipient organització del feixisme assassí” [5]
El front únic, però, va quedar en el món astral de les hipòtesis i el que s’imposà fou la brutal realitat de la dictadura militar de Primo de Rivera amb el suport dels socialistes i la inacció dels anarquistes. Maurín, per aquest motiu, optaria per aquests segons a l’hora d’estendre la mà, per la base social que representaven i per l’esperit revolucionari irreprotxable, malgrat les discrepàncies, de la CNT. De fet, convidaria als dos principals dirigents de la CNT Àngel Pestaña i Joan Peiró a unir-se al Partit Comunista [6]:
“Nosaltres, que a desgrat del que cregui Peiró no som corbs, així com hem picat de mans pel pas donat per un gran número de sindicalistes, veuríem en la decisió de Pestaña i de Peiró la confessió franca de dos lluitadors que al nostre costat combatrien per la gran causa obrera. I això no faria més que redoblar la nostra joia.” [7]
Segurament, aquest fet hauria constituït un salt espectacular en l’organització política, a més a més de sindical, del moviment obrer. Tanmateix, el partit de la classe obrera no es va conformar amb els materials nobles del moviment obrer que anhelava Maurín, sinó amb les escorrialles del PSOE, un fet d’enormes conseqüències per al futur immediat.
Ja que l’accés de Maurín i dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris al PCE de seguida crearia una tensa situació de rivalitat amb la direcció madrilenya del partit. Maurín posaria com a condicions el trasllat de la direcció del partit a Barcelona en considerar la «rosa de foc» com la capital obrera d’Espanya, raonant en conseqüència que el partit de la classe obrera lògicament havia d’ubicar-se a la mateixa capital geogràfica que la de la classe. A més a més, Maurín proposaria que fos el diari dels CSR, La Batalla, i no l’existent, La Antorcha, la publicació oficial del partit. Situació que evidenciaria per a tothom el que estava en joc.
A la lluita de poder pel PCE se sumaven, de retruc, les fortes discrepàncies polítiques sobre l’orientació del partit al voltant de dues qüestions capitals: l’oposició a la Dictadura i a la guerra del Rif:
“La tendència representada pel grup de La Batalla, que havia ingressat oficialment feia poc en el partit, estava en desacord amb la política seguida per la direcció del PCE a la que consideràvem poc activa. Enteníem nosaltres que era necessari combatre contra la dictadura amb energia apel·lant inclús a tots els procediments il·legals.” [8]
En aquest sentit, Maurín obtindria un èxit fugaç, ja que amb el suport de la Internacional Comunista, seria escollit secretari general del PCE el novembre de 1924, aconseguint la dimissió de la direcció madrilenya del PCE i el traspàs d’aquesta a Barcelona. Alguns diran per aquest motiu que “la veu de Maurín era la veu de la Internacional Comunista” [9]. Però aquest triomf seria una victòria enverinada perquè convertiria a Maurín en un objectiu a abatre per la dictadura. El 12 de gener de 1925 seria tirotejat i empresonat després de sortir d’un acte de l’Ateneu Barcelonès i ja no seria alliberat fins al 4 d’octubre de 1927 després d’haver tastat les presons de la Model i de Montjuïc.
A partir d’aquí començaria una relació especialment agra amb la direcció del PCE encapçalada per Gabriel León Trilla que seria acusat pels militants de Barcelona d’abandonar a la seva sort els presos polítics com si la direcció “hagués desitjat en realitat que la seva estança a la presó es prolongués indefinidament.” [10] Situació que s’agreujaria amb tota mena de pals a les rodes posats per la direcció de Madrid a la publicació de les opinions dels de Barcelona a la premsa del partit, així com a la participació en els congressos d’aquest. Fins al punt que Maurín explotaria denunciant una censura “tant insuportable com la de Primo de Rivera” [11].
La tensió encara augmentaria de voltatge amb José Bullejos, escollit secretari general del PCE l’agost de 1925, amb qui saltarien tota mena d’espurnes. A tall d’exemple, Maurín havia començat des de la Model, el gener de 1926, a publicar una sèrie d’articles sobre «La formació històrica de l’Estat espanyol» a La Antorcha, el diari oficial del PCE, per tal d’il·lustrar alguns companys de partit en considerar que:
“És evident la impreparació teòrica del Partit en general. Arrosseguem, qui més, qui menys, el llast de l’escassa educació doctrinal del vell Partit Socialista.” [12]
Bullejos escriuria un article criticant els horrors teòrics, “les monstruositats”, d’aquesta anàlisi de Maurín. El pecat de Maurín consistiria en haver assenyalat el paper fonamental de l’esclavisme en la formació de la societat capitalista espanyola posterior al feudalisme. Maurín respondria a les acusacions de Bullejos amb una fúria irònica poc dissimulada:
“Jo, ara com ara, em veig en la impossibilitat d’exposar les «monstruositats» teòriques de J. B. [Bullejos], perquè fins al present la tasca teòrica d’aquest camarada és inèdita. Aquí es pot dir, allò que «en boca tancada, la mosca no hi farà entrada», o bé que Goethe, tot i ser Goethe, no va escriure la segona part de «Faust» fins prop dels vuitanta anys. Esperem.” [13]
El cert, però, és que l’autèntica disputa política s’expressaria en el tercer Congrés del PCE l’agost de 1929 a París on es confrontarien dues línies estratègiques: la de «classe contra classe», fruit de l’orientació de la Internacional Comunista contra la socialdemocràcia (dita “el tercer període”) postulada per la direcció contra la política de front únic defensada per Maurín i la federació catalana del partit (la Federació Comunista Catalano-Balear).
Si els segons en les seves tesis polítiques plantejarien com a projecte la República Democràtica Federal, els primers plantejarien com a consigna de batalla contra la Dictadura de Primo de Rivera una “dictadura democràtica dels obrers i dels camperols”, un eslògan políticament suïcida per a Maurín, que el PCE acompanyava de la denúncia de l’«anarco-feixisme» [14]. Doncs, si la política de classe contra classe havia dut als comunistes alemanys a denunciar el “social-feixisme” de la socialdemocràcia alemanya, la seva traducció al castellà consistia, donat el pes menor del PSOE, en l’atac frontal a la principal organització del moviment obrer, la CNT.
No era menor tampoc la consideració sobre la qüestió nacional:
“La direcció del PCE tampoc ha comprès mai l’abast de la qüestió nacional. (…). Una direcció del PCE, influïda poderosament pels prejudicis del panespanyolisme, no podrà interpretar bé la qüestió nacional i quedarà forçosament al marge de les lluites político-socials en les quals intervingui aquest factor revolucionari.” [15]
Tot el seguit d’ingredients que resultaven aquest Congrés a París suposaven una condemna a la nul·litat absoluta per als comunistes catalans:
“En el moment en que hem acceptat la disciplina i la política de la Internacional Comunista ens hem convertit en estrangers al nostre moviment obrer, ens hem divorciat immediatament de la realitat” [16]
Davant d’aquesta crua constatació fruit del desenllaç del Congrés a París l’escissió de la Federació Comunista Catalano-Balear del PCE serà una realitat pràctica. Consumada en el cas de Maurín amb l’expulsió oficial tant del PCE com de la Internacional Comunista el 3 de juliol de 1931.
Paradoxalment, això permetria la fundació del partit comunista més important de Catalunya, fins a la creació del PSUC durant la guerra civil, el Bloc Obrer i Camperol. Original espai polític de militants experimentats que recolliria el bo i millor d’allò sembrat en la dècada anterior i alhora constituiria un revulsiu per a les esquerres catalanes i el moviment obrer.
Una oportunitat en la qual el tradicional “optimisme còsmic” [17] de Maurín tornaria a brillar doncs malgrat l’expulsió exclamaria: “En endavant, seguiré, com fins ara treballant pel triomf del comunisme. Visca el Comunisme!” [18]
Notes
[1] RIOTTOT, Yveline: Joaquín Maurín o la utopía desarmada, Saragossa, ed. Govern d’Aragó, 2004, p. 33.
[2] MAURÍN, Joaquim: El Sindicalismo a la luz de la Revolución Rusa (Problemas que plantea la Revolución social), ed. Lucha Social, Lleida, maig de 1922, p. 106.
[3] MAURÍN, Op. Cit., p. 108.
[4] MAURÍN, Joaquim: “La espada de Damocles: la amenaza del fascismo”, La Batalla, 11 de gener de 1924.
[5] “La constitución de los Comités Sindicalistas Revolucionarios”, La Batalla, 30 de desembre de 1922.
[6] MAURÍN, Joaquim: “El Partido Comunista, el único camino – Para Pestaña y Peiró”, La Batalla, 9 de maig de 1924.
[7] Ibídem.
[8] MAURÍN, Joaquim: El Bloque Obrero y Campesino. Origen – actividad – perspectivas, Documentos Sociales, Barcelona, 1932, p. 12.
[9] Julian Gorkín, membre del PCE llavors, citat a RIOTTOT, Op. Cit., p. 82.
[10] Carta de David Rey, Joaquim Maurín i Víctor Colomer al Comitè Central del PCE, firmat a la presó de Barcelona, Arxiu del PCE 21 de juliol de 1927.
[11] Carta de Maurín a Oscar Pérez Solís, firmada a la presó de Barcelona, Arxiu del PCE, 25 de setembre de 1926.
[12] MAURÍN, Joaquim: «“Monstruosidades” teóricas», La Antorcha, 22 d’octubre de 1926.
[13] Ibídem.
[14] RIOTTOT, Op. Cit., p. 145.
[15] MAURÍN, Joaquim: “A propósito de mi expulsión del Partido Comunista”, La Batalla, 13 d’agost de 1931.
[16] MAURÍN, El Bloque Obrero y Campesino. Origen – actividad – perspectivas, p. 16.
[17] Amb aquestes paraules descriuria el caràcter de Maurín Juan Andrade en una carta a José Bullejos: Carta de Juan Andrade a Bullejos, 27 març 1925, Arxiu Històric del PCE.[18] MAURÍN, “A propósito de mi expulsión del Partido Comunista”, La Batalla.
