Avui vull parlar d’un irlandès amb majúscules, el cantant i compositor Shane MacGowan, el carismàtic líder de The Pogues, i un dels personatges més populars a Irlanda que abans de morir va deixar pagada una ronda de 10.000 lliures pels convidats al seu funeral en un bar del poble dels seus pares, mort el 30 de novembre. El seu va ser un funeral que va ser d’Estat, i que va tenir lloc el darrer 8 de desembre amb comitiva fúnebre, carruatge inclòs, i amb una cerimònia celebrada en una església del comtat de Tipperary amb l’assistència del president d’Irlanda, Michael D. Higgins; l’antic líder del Sinn Féin, Gerry Adams, qui va parlar durant la cerimònia i descriví MacGowan com un autèntic patriota irlandès; i artistes com Nick Cave, Bono, Johnny Depp o Aiden Gillen. Aquella tarda, el temple catòlic es va convertir en un pub on es van interpretar les cançons més conegudes de The Pogues. Els carrers de Dublín i de moltes localitats d’Irlanda (de nord a sud) es van omplir de gent i de músics que celebraven de manera improvisada la vida d’un cantant que va destacar per les seves lletres, els seus excessos i per ser tot un rebel irlandès. És ben bé que els irlandesos saben acomiadar-se dels seus herois caiguts.
Entre els catalanets d’esquerres hi ha dues simpaties molt esteses per dos pobles en concret: Euskal Herria i Irlanda. És coneguda la “basquitis” de molta gent de l’esquerra d’aquest país. No soc aliè a aquest fenomen, però a mi em va donar més per Irlanda. El viatge de final de curs de l’institut va ser a Dublín; una setmana d’intercanvi vivint amb famílies irlandeses que amb l’excusa d’aprendre anglès apreníem a falsificar la nostra edat per poder entrar als pubs de la sempre gris i animada capital irlandesa. En aquell viatge vaig descobrir als The Pogues. La família que em va acollir vivia en un barri obrer dels afores de Dublín i l’interior de la casa estava decorada amb banderes irlandeses, verges Maria i crucifixos per tot arreu i una enganxina amb la frase “Up the Rebels” a la nevera. En aquella casa sonava constantment la música de Shane MacGowan. És cert, però, que la primera vegada que vaig sentir als The Pogues, sense ser-ne conscient, va ser mesos abans d’aquell viatge, pels volts de Nadal: una nadala que em va sobtar perquè no parlava d’amor ni felicitat. Una nadala -“Fairytale of New York”- de desenganys, solitud i nostàlgia. Una meravella per als que, com jo, no suportem la falsa bonhomia, el consumisme descontrolat i tota la parafernàlia d’aquestes festes.
Els irlandesos neixen on volen i Shane MacGowan ho va fer a Anglaterra. Va viure entre les dues illes i es crià en una família humil de republicans irlandesos, família que havia acollit a casa seva soldats de l’IRA durant la Guerra d’Independència Irlandesa. Lletraferit des de ben petit, MacGowan també va començar molt aviat amb la beguda i el tabac quan el seu pare el duia a fer el got amb els seus companys essent només un nen. Les cigarretes i les copes de whisky o cervesa l’acompanyaven sempre durant els concerts i la drogodependència i especialment l’alcoholisme van ser protagonistes de la seva vida pública i privada fins al punt de ser expulsat de The Pogues l’any 1991, el grup que ell va fundar, a causa dels problemes que les seves addiccions generaven. A finals de 1999, en MacGowan va ser detingut per la policia de Londres després que la seva amiga i cantant Sinéad O’Connor el denunciés per possessió de drogues. Aquest incident va servir-li per entrar a rehabilitació i MacGowan sempre va agrair el que O’Connor va fer aquell dia. I és que la seva prematura mort als 65 anys i el seu mal estat de salut dels darrers temps tenen molt a veure amb aquesta vida d’excessos.
Shane MacGowan provenia del moviment punk fins que, amb la creació de The Pogues l’any 1982, va centrar-se en la música tradicional irlandesa i començà a fusionar-la amb el punk i el folk rock. Va destacar per les seves poètiques lletres i per la temàtica de les seves cançons: parlava d’alcoholisme, de les persones sense llar, dels que viuen als marges del sistema i, per descomptat, de la lluita per l’alliberament nacional d’Irlanda. En paraules del mateix MacGowan, referint-se a la música popular irlandesa, “les cançons que no parlen de beure o de disparar als anglesos, parlen de follar”. MacGowan mai no va deixar de ser un punk.
Aficionat a la lectura des que era un infant, la poesia i la blasfèmia característica de la literatura irlandesa són ben presents a la seva música. Dedicà la cançó “Lorca’s Novena” al poeta andalús Federico García Lorca i la seva discografia és plena de referències a James Mangan, Sean O’Casey o James Joyce. La vida i obra del també escriptor irlandès Brendan Behan són una influència important per a MacGowan. Behan va escriure tant en anglès com en irlandès i va passar un total de vuit anys a la presó per la seva militància a l’IRA. Als anys 50, Behan, en una d’aquelles aventures salvatges seves per França, va acabar ben torrat amb una colla d’amics a la frontera espanyola on li va dir a l’agent de la duana que volien creuar el pas fronterer perquè anaven cap a celebrar la mort del Generalísimo Francisco Franco.
A la seva temàtica més social d’alcohol i drogues, marginats, sexe i literatura, cal afegir-hi la temàtica política: MacGowan escrivia les cançons dedicades a la causa de l’alliberament de tota Irlanda i algun cop va afirmar que sentia vergonya de si mateix per no haver entrat a l’IRA quan va tenir l’oportunitat. Algunes cançons de The Pogues van patir la censura al Regne Unit com “Streets of Sorrow / Birmingham Six” sobre els sis militants irlandesos torturats per la policia britànica als anys 70 a Birmingham i que foren empresonats fins a l’any 1991. L’èpica i la caiguda de moltes icones de la lluita irlandesa contra l’opressió britànica protagonitzen gran part de la discografia de The Pogues, com les que fan referència a Frank Ryan, militant socialista i brigadista internacional; a Dominic McGlinchey, líder de l’INLA (braç armat del partit comunista IRSP durant el conflicte nord-irlandès); o al revolucionari marxista James Connolly, un dels líders irlandesos executats per l’Alçament de Pasqua de 1916.
MacGowan era el seu to ebri i desesperançat, la seva actitud bondadosa i rebel, les seves dents corcades i en mal estat, la seva veu rovellada, la seva lírica i la importància del que deia a través de la seva música. Com a bon artista irlandès, va tenir una vida que ha captivat tant com la seva obra.
Imatge de portada de Neil Dorgan.
