La pandèmia de la covid-19 és un esdeveniment que ha marcat les nostres vides. I ho és per molts motius. En un tancar i obrir d’ulls, les vides de la majoria de persones es van transformar radicalment, es van haver d’aturar.
Si la nostra vida orgànica va continuar, és a dir, si la nostra individualitat va continuar existint, per què va tenir un impacte emocional tan gran que, encara avui, arrossega seqüeles? Doncs raons n’hi ha moltes, però la principal és aquella que nega la màxima de Margaret Thatcher, qui ens va dir que “la societat no existeix, només els individus”: com a éssers humans, només existim, tenim vides plenes, quan interactuem en comunitat, a l’espai públic, i ens relacionem.
L’avenç del liberalisme, que precisament exalta la individualitat, i de la seva branca més radical, alimentada per persones com Margaret Thatcher, el neoliberalisme, ens endinsen cada vegada més en un procés individualitzador. Aquesta individualització, sota el paraigües del sistema econòmic capitalista, es propaga ràpidament i ho fa a escala global; i és que el capitalisme ens necessita aïllades i indefenses perquè no li puguem plantar cara als seus abusos i a la seva explotació.
Aquest procés d’individualització, que constantment ens empeny a la reclusió, a la introspecció extrema, a l’aïllament, busca la destrucció de la vida comunitària. Sense vida comunitària, perdem un escenari de lluita del nosaltres, del col·lectiu, i ens dificulta desenvolupar tots aquells sentiments que sentim en relació amb els altres, destacant per sobre de tots el de l’amor i el de l’empatia.
Deia el Che Guevara que “estimar és revolucionari”, i ho és perquè ens exposa, perquè ens obliga a no pensar en nosaltres mateixes i a ser generosos i generoses, cosa que és completament contrària al que ens exigeixen tant el capitalisme com el neoliberalisme. Si perdem l’amor i l’empatia, si abandonem l’espai públic i ens recloem a la recerca de la felicitat individual i de la plenitud de les nostres vides, creient que nosaltres sols i soles les podrem assolir, perdem la capacitat organitzativa. I la perdrem, precisament, perquè deixarem de concebre el col·lectiu com l’element més important de la lluita, que és la situació que, precisament, convertia a la classe treballadora en el subjecte de la història per a Marx.
A conseqüència de la individualització de les nostres vides, un segon fenomen pren força a l’hora d’interactuar a l’espai públic: la clientelització. Com dèiem, la individualització comporta un distanciament emocional de la vida pública, de la nostra vida social, que ens allunya de la comunitat i que ens fa perdre de vista la importància central de viure amb els altres. En el mateix moment en el qual les nostres vides necessiten la interacció amb els altres, però no estem disposades a fer res “gratuïtament” cap als altres, ens convertim en clients.
Aquesta clientelització té impacte a molts àmbits de la nostra vida i ens condiciona en les nostres relacions, especialment pel que fa a l’oci, una categoria de dimensions monstruoses que engloba totes aquelles activitats que no es corresponen amb les 8 hores de descans i les 8 hores de treball productiu (de jornada laboral). Evidentment, la participació política és l’exemple més clar, i l’abordarem més endavant, però aquesta clientelització és fàcilment reconeixible també en la participació en agrupacions culturals (com poden ser caus, esplais o colles castelleres) com en la transformació del significat de ser sòcies en un club de futbol, passant també per elements indispensables com és la lluita per la salut pública i el seu impacte en la concepció dels serveis públics.
Com dèiem, malgrat poder-nos considerar comunistes, i com en molts altres àmbits de la nostra vida, caure en els paranys individualitzadors i clientelitzadors és una contradicció més davant la qual plantar cara. Més enllà de la reducció dràstica del nombre de persones disposades a assumir una vida militant, de dedicació al col·lectiu, hi ha també en marxa una retallada qualitativa del que significa ser militant d’una organització política i, especialment, del que significa ser militant d’una organització política anticapitalista.
Ser militant d’una organització política com el Partit Comunista implica esdevenir avantguarda de la nostra classe i, per tant, exigeix, ja des d’un inici, la voluntat d’assumir una gran responsabilitat de militància, de generositat, sacrificant una vida individual en favor d’una vida en col·lectiu que, al cap i a la fi, ens enriqueix també individualment.
Una vegada hem pres una decisió, cadascuna de nosaltres actuem en conseqüència, com un tot, per assolir el contingut d’aquella decisió; som part activa en la presa de la decisió, sigui quina sigui la nostra posició individual dins del Partit, el nostre paper, i som part activa en la consecució. En el mateix moment que ens deixem vèncer per l’individualisme, perquè no ens sentim interpel·lats o perquè no estem d’acord amb la decisió col·lectiva, defugim la nostra responsabilitat cap al col·lectiu, i ens convertim en clients; passem a “demanar coses” a camarades que, segons la nostra percepció, són els qui han pres la decisió i l’han de desenvolupar, situant-nos automàticament fora del “nosaltres”.
En el mateix moment en el qual ens deixem portar pel clientelisme i l’individualisme, com un corrent que ens arrossega, passem a considerar que la nostra vida és el que passa fora de l’àmbit organitzatiu, la vida militant es converteix en una càrrega, una llosa que pesa massa, que ens treu i ens roba el “nostre” temps lliure.
La generositat, l’empatia i l’amor són la nostra arma indispensable en aquests temps. Teixir resistència davant del corrent de fons individualitzador no és fàcil i depèn, primordialment, de les relacions que construïm entre nosaltres. Així, el respecte cap a les altres i la confiança en les altres són el nostre dic de contenció davant de l’atac constant i asfixiant de l’individualisme.
Perquè nosaltres puguem guanyar, cal que existeixi un “nosaltres”, i l’existència d’aquest nosaltres depèn, indubtablement, de que no ens deixem vèncer, de que ens resistim, de que plantem cara i de que, una vegada més, defensem que res pot passar per sobre de la vida. Una vida que mai podrà ser plena si no és per un nosaltres.
