“Em sembla que Illich [Lenin] va comprendre que calia un canvi en la guerra de maniobres, aplicada victoriosament a Orient en el 17, a la guerra de posicions que era l’única possible a Occident […] Això és el que crec que significa la fórmula del “front únic” […] la missió fonamental era nacional, és a dir, que exigia un reconeixement del terreny i una fixació dels elements de trinxera i de fortalesa representats pels elements de la societat civil, etcètera. A Orient, l’Estat ho era tot, la societat civil era primitiva i gelatinosa; a Occident, entre l’Estat i societat civil hi havia una justa relació […] L’Estat era només una trinxera avançada, després de la qual es trobava una robusta cadena de fortaleses i de casamates; en un grau o un altre d’un Estat a un altre, es comprèn, però precisament això exigia un cuidats reconeixement de caràcter nacional”.[1]
Antonio Gramsci
Si bé aquest text es refereix al posicionament de Lenin sobre el Front Únic, amb finalitats de claredat expositiva haig de fer referència no sols al concepte de Front Únic, sinó també al context en que es formula i, especialment, a esdeveniments durant part de la Revolució alemanya de 1918-1923, per vincular-los amb la reflexió de Lenin sobre la qüestió. En una segona part, intentaré assenyalar alguns aspectes del pensament de Lenin que podrien explicar també les raons per les quals va secundar sense objeccions aquesta concepció, al mateix temps tàctica i estratègica.
La proposta del Front Únic es va conformant en el marc d’un canvi de la conjuntura sorgida a partir de 1917, de la gran mobilització revolucionària a l’estabilització burgesa en les societats del capitalisme europeu que havien participat en la Gran Guerra de 1914-18. Aquesta estabilització s’havia aconseguit en primer terme amb la finalització de cicle revolucionari, la fase de la guerra de moviments tal com la definia Antonio Gramsci, que s’havia produït en diversos països europeus immediatament després de 1917, el més important d’ells a Alemanya, però que havien afectat també Itàlia o a Hongria.[2] El que tenien en comú eren les formes organitzatives noves que havien adquirit, el consellisme obrer, que en el cas alemany també s’estenia a l’exèrcit, així com la violenta resposta de la classes dominants per eliminar-los. A Itàlia donarien lloc a la instauració del feixisme precedida per les accions del squadrismo violent contra les organitzacions del moviment obrer i pagès; a Hongria una feroç repressió de la república dels consells per l’exèrcit blanc comandat per l’almirall Horthy i l’exèrcit romanès, i a Alemanya amb l’acció de l’exèrcit combinada amb la intervenció dels Freikorps, grups paramilitars que constituirien més endavant els nuclis d’acció del partit nazi, havia acabat amb les experiències de Berlín, Baviera i Bremen.
Però aquest canvi de conjuntura no s’esgotava en la violenta repressió dels moviments revolucionaris que havien seguit el deixant de l’Octubre de 1917, sinó que es continuava en una modificació de les condicions d’acumulació i concentració capitalista, de caràcter corporatiu, i que recollia una part substancial de la pròpia experiència de la Gran Guerra, en la qual s’havia intensificat una tendència ja present en la preguerra, la nova metodologia aplicada a la producció industrial basada en el taylorisme i tècniques afins que s’englobaven sota la denominació general d’Organització Científica del Treball (OCT). L’experiència de la guerra no sols es limitava a la reorganització de la producció sinó que, i a conseqüència del paper de mediació entre l’empresariat i els sindicats per part de l’Estat i de l’alt comandament militar havia donat lloc a un canvi hegemònic del qual havia resultat un nou bloc dominant, una nova aliança de classes que incorporava a la majoria dels dirigents sindicals i grans part dels quadres de la socialdemocràcia. Es tractava d’una gegantesca revolució passiva que, amb diferents fases, travessava tota Europa restablint les condicions d’acumulació i reproducció capitalista, però sota noves formes, els senyals de les quals s’havien insinuat poc abans de l’esclat de la guerra i que havien continuat modulant-se sota l’impacte brutal del conflicte, i que implicaven no sols canvis en el funcionament de l’economia capitalista sinó també en les pautes culturals i socials que acompanyaven i presidien aquest procés.
Era un fenomen de gran importància que, per exemple, a Alemanya s’expressava en el pacte Stinnes-Legien, que reflectia el gran acord de classes que aportava els fonaments de la naixent República de Weimar; i a Itàlia s’expressava primer a través de l’aliança liberal-reformista de Giolitti i, una vegada fracassada aquesta, per l’inici de la dictadura feixista. Aquest nou bloc dominant amb el seu nucli en el gran capital industrial i bancari va aconseguir l’adhesió, d’aquí també la seva capacitat de recomposició hegemònica malgrat els efectes catastròfics de la guerra, d’una capa d’intel·lectuals que representaven els avanços de la ciència i la tecnologia de l’època [3]: economistes, demògrafs, experts en relacions laborals, psicòlegs industrials, metges, antropòlegs, sociòlegs, geògrafs, etc., i que, per tant, no sols augmentaven la productivitat de l’economia, sinó que, a més, conferien una aurèola de coneixement i pràctica irrefutables al que era una nova adaptació del capitalisme a la fase en curs.[4] Però, al mateix temps, l’acceleració de la concentració i centralització del capital va expulsar als marges del sistema a classes i sectors de classes socials prèviament integrats al mateix (artesans, petits i mitjans comerciants, professionals liberals, petits i mitjans propietaris agrícoles) al costat de les classes històricament oprimides: el proletariat de la ciutat i del camp.
Per tant, la nova fase oberta a partir de 1920-21 exigia al moviment comunista un replantejament de tàctica i estratègia que sense abandonar els objectius revolucionaris els permetés augmentar la seva força i capacitat d’acció en una conjuntura que havia deixat de ser condició de possibilitat de la revolució. El Front Únic serà la concepció que encarnaria aquest canvi tàctic-estratègic, que contenia en si el propòsit d’evitar dreceres en el procés revolucionari i el reconeixement que el moviment obrer es trobava en una fase defensiva, que havia deixat enrere la fase ofensiva.[5] L’origen d’aquesta concepció ha de buscar-se en el si del KPD [Kommunist Partei Deutschlands] quan Paul Levi, secretari general, i Karl Radek publiquen en Die Rote Fahne el 8 de gener de 1921 una “Carta Oberta” [6] convidant als altres al -SPD, USPD i KAPD, respectivament Partit Socialdemòcrata d’Alemanya, Partit Socialdemòcrata Independent d’Alemanya i Partit Comunista Obrer d’Alemanya- i als sindicats (tant obrers com d’empleats del sector serveis) a unir-se en una lluita comuna per les reivindicacions obreres immediates dirigides a pal·liar en l’immediat les greus penúries que patia la població, el desarmament dels grups paramilitars d’extrema dreta, la formació de milícies obreres d’autodefensa, l’amnistia per tots els delictes polítics i la llibertat dels presos polítics, la supressió de la prohibició de les vagues, el control pels consells obrers i pagesos de la provisió d’aliments i béns de consum i l’establiment immediat de relacions diplomàtiques i comercials amb la Rússia Soviètica. Aquest text és considerat com l’origen de la proposta de Front Únic que adoptarà la Komintern. [7] La intenció dels comunistes alemanys partidaris d’aquest document era la de mantenir el caràcter revolucionari del KPD en una fase en la qual la revolució com a perspectiva immediata havia desaparegut, i com a compensació permetre que mitjançant la seva acció decidida en la defensa d’aquestes reivindicacions obreres acumular forces i suports en el si de la classe obrera per encarar una ofensiva revolucionària quan es restablissin les condicions objectives i subjectives favorables. L’argument fonamental que subjeia a la proposta del Front Únic era el que el KPD podria aconseguir la majoria en el si de la classe obrera només si participava i feia seves els objectius immediats dels treballadors, els que eren dictats per l’experiència quotidiana de la classe obrera tant en el seu marc laboral com en les condicions de vida generals així com en les expectatives que alimentaven davant el canvi radical del sistema polític després de la substitució del Kaiserrreich per la república. Si bé l’objectiu continuava sent iniciar el camí del programa de transició que conduís a la dictadura del proletariat en forma d’organització consellista de la societat i de la producció, el document certificava el convenciment dels comunistes alemanys que no existien dreceres per això.
El context en el qual sorgia la proposta del KPD era doble. D’una banda, al març de 1920 la convocatòria de la vaga general pels sindicats havia derrotat al cop d’estat liderat per Wolfgang Kapp i Walther von Lüttwitz amb la finalitat d’acabar amb la República de Weimar i instaurar una dictadura militar. Malgrat la derrota dels colpistes, l’intent significava que les forces de la reacció es reorganitzaven per acabar amb la república, el que significava que continuava visqui l’amenaça de les forces antirepublicanes que disposaven de diverses organitzacions d’extrema dreta armades, mentre s’establia un nou equilibri social, una modificació de la correlació de força entre les classes en pugna que moderava els impulsos radicals de la revolució de novembre de 1918, un dels símptomes del qual seria la sanció de la Llei de Consells de Fàbrica [Betriebsrätegesetz], que en lloc de consolidar al moviment consellista, que havia estat la columna vertebral de la revolució alemanya, es transformava en el seu certificat de defunció com a projecte completament diluït i desproveït dels seus trets inicials més radicals com el reconeixement del dret obrer a la cogestió de les empreses.[8] La situació quedava emmarcada per la culminació d’una contraofensiva patronal, emparada per les autoritats governatives i el freqüent suport del Reichswehr, de la policia [9] i dels grups armats d’extrema dreta en una situació d’inflació, atur i baixos salaris. En resposta a aquesta conjuntura crítica per les classes populars el sindicat metal·lúrgic de Stuttgart controlat per militants comunistes va elaborar un programa d’acció que va ser recollit per la Zentrale [10] del KPD.[11] Era un final de fase en la construcció republicana que augurava el tancament definitiu d’un horitzó socialista més o menys pròxim, en el qual havia influït tant la intransigència patronal a perdre el seu poder discrecional en les empreses com la cúpula sindical que veia als consells no com una potència del moviment obrer sinó com un competidor en l’organització i enquadrament de la classe treballadora.[12] Per una altra, el KPD acabava de convertir-se en un gran partit de masses, ja que al desembre de 1920 s’havia produït el congrés d’unificació amb l’ala esquerra de l’USPD, escindit en l’Ambgreso d’Halle celebrat en l’anterior mes d’octubre.[13]
Això atorgava al comunisme alemany la possibilitat d’augmentar la seva influència no sols en el conjunt de la classe obrera, sinó també a reequilibrar la relació amb la socialdemocràcia tradicional, que continuava sent la principal força política i sindical en el moviment obrer alemany, i per tant una situació favorable per aconseguir acords amb l’SPD i els sindicats socialdemòcrates. Per tot això cal destacar que els orígens del projecte de Front Únic no sorgien d’una elucubració teòrica, sinó de la reflexió que feien sectors del moviment obrer sobre les seves experiències en una conjuntura d’avanços i reculades, de la qual la més important era la de la derrota del cop reaccionari de març de 1920 gràcies a la unitat de les organitzacions obreres. A conseqüència d’aquests esdeveniments, el moviment obrer alemany estava advertint que s’estava gestant una acumulació de poderoses forces antiobreres en aquesta conjuntura d’immediata postguerra. Fins i tot, es pot registrar un antecedent a les tesis contingudes en la Carta Oberta, i més tard en el Front Únic, en el text de Paul Levi publicat en Die Rote Fahne el 23 de març de 1920 titulat “Declaració d’Oposició Lleial”, aprovada pel Comitè Central del KPD, a conseqüència de la derrota d’intent de cop d’estat per la mobilització obrera, en el qual proposava el suport a un govern dels partits obrers considerats reformistes -SPD i USPD-, que exclogués als partits burgesos, amb la condició que el KPD mantingués la seva independència en la difusió de les seves idees i objectius en el si de la classe obrera mentre es comprometia a no enderrocar a aquest govern.[14] Aquesta tàctica va ser rebutjada per la Zentrale del KPD, així com per Bela Kun i Bujarin, però secundada críticament per Lenin en el seu text La malaltia infantil de l’”esquerranisme” en el comunisme, on escrivia,
“En el núm. 32 del periòdic La Bandera Vermella, òrgan del CC del Partit Comunista d’Alemanya (“Die Rote Fahne” 58, Zentralorgan der Kommunistischen Partei Deutschlands, Spartakusbund, del 26.III.1920 es publica una ‘declaració’ d’aquest CC sobre el ‘putch’ [sic] (complot, aventura) de Kapp -Lüttwitz i sobre el “Govern socialista”. Aquesta declaració és absolutament justa des del punt de vista de la premissa fonamental i des del de la conclusió pràctica. La premissa fonamental es redueix al fet que, en el moment actual, no existeix “base objectiva” per la dictadura del proletariat, puix que “la majoria dels obrers urbans” fa costat als independents. Conclusió: promesa d’”oposició lleial” al Govern “socialista” (és a dir, negativa a preparar el seu “derrocament violent”) “si s’exclou als partits burgesos capitalistes”. La tàctica és justa, sens dubte, en el fonamental”.[15]
La crítica es dirigia a la caracterització com a “socialistes” que feia Levi i els membres del Comitè Central dels líders de l’SPD, com Scheidemann, o de l’USPD com Kautsky i Crispien [16], als quals considerava incapaços de depassar els límits de la democràcia burgesa.
Paradoxalment, la transformació del KPD en un partit de masses en el seu sisè congrés, celebrat entre el 4 i el 7 de desembre de 1920, en agregar-se l’ala esquerra de l’USPD, no va implicar l’aplicació immediata de la política d’entesa amb les altres formacions del moviment obrer alemany sinó el reforç momentani de la “Teoria de l’ofensiva”, ja que la part de la direcció va creure estar en condicions de reprendre el curs insurreccional. A més, per explicar el seu desencadenament, ha d’agregar-se un factor extern, la pressió exercida pels representants de la Komintern a Berlín -especialment Bela Kun- favorables a la “teoria de l’ofensiva” per iniciar una acció insurreccional adduint que també seria un suport a la Rússia revolucionària que en aquest moment afrontava una catastròfica situació econòmica a conseqüència de la guerra civil i la intervenció estrangera i la guerra amb Polònia [17], a més de la insurrecció de Kronstadt.[18] El motiu per decidir l’inici de la Märzaktion, el 20 de març de 1921, va ser respondre a l’ocupació policial de les empreses afectades per l’acció obrera a Alemanya Central [Saxònia-Anhalt, Turíngia i Saxònia]. El KPD va convocar el 20 de març una vaga general, mentre s’organitzaven milícies obreres amb la col·laboració del KAPD. La resposta governamental va ser brutal, enviant tropes amb artilleria pesant, provocant més d’un centenar de baixes entre les files obreres i milers de treballadors arrestats. La insurrecció va acabar en una derrota total el 29 de març amb la policia i l’exèrcit exercint un virtual terror blanc.[19] El KPD va sofrir una notable sagnia d’afiliats reduint-se a la meitat (12/1920 350.000 a 448.500, 8/1921 180.443) i va tornar a les condicions d’aïllament que havia sofert durant els mesos posteriors a l’aixecament de gener de 1919.
La insurrecció de març i el seu resultat catastròfic era la negació de la proposta de Levi i Radek, que havia obtingut ràpidament el suport de Lenin en el si de la Internacional. En el Tercer Congrés de la Internacional, celebrat al juny-juliol de 1921, Lenin es va oposar, juntament amb Trotsky, a la “Teoria de l’ofensiva”, encara que no va poder evitar que Paul Levi fos expulsat del VKPD el 15 d’abril, a conseqüència de les dures crítiques que va expressar i va publicar contra la “Acció de Març”, en el seu text Unser Weg. Wider donin Putschismus” [“El nostre camí: contra el putschisme”]. La crítica de Levi es dirigia no al caràcter ofensiu de l’acció, sinó a l’oportunitat i falta de condicions per iniciar un moviment revolucionari. Un aspecte fonamental de la seva reflexió política era que les accions decidides pel KPD tinguessin relació directa amb l’experiència concreta de les masses, i que cap meta prefixada per endavant havia de guiar la intervenció dels comunistes, i per tant la presa del poder, l’atac a la fortalesa estatal mai havia de dependre d’una hipotètica força armada sinó de la potència i decisió de les masses en aquest sentit. Aquesta posició de Levi no sols reflectia les de Rosa Luxemburg, tal com havien estat expressades en nombrosos textos i especialment en Què vol la Lliga Espartaquista?[Was will der Spartakusbund?], sinó en la pròpia experiència bolxevic i fins i tot derivaven d’una lectura directa del segon capítol del Manifest Comunista. Però, a més, Levi considerava que aquestes condicions responien a les característiques d’un procés revolucionari en un país com Alemanya, on a més d’un extens proletariat industrial, existien sectors mitjans de pes que podien inclinar la balança en un sentit o l’altre, a favor i en contra de la possible revolució. Agregava en el discurs “Quin és el crim: L’‘acció de març’ o la seva crítica?”, pronunciat en una sessió del Comitè́ Central del KPD celebrada el 4 de maig de 1921.
“[citant a Rosa Luxemburg] L’organització, l’educació i la lluita no són moments separats mecànicament dividits en el temps, com en el moviment blanquista, sinó solament els diferents aspectes d’un mateix procés […] a l’Europa occidental, per tant, les formes organitzatives no poden ser unes altres que les d’un partit de masses obert. Els partits d’aquest tipus mai poden ser moguts mitjançant les ordres d’un comitè central o d’una Zentrale. L’única forma en què pot moure’s és en el fluïd invisible en el qual es troba, en interacció psicològica amb la resta del proletariat. No es mouen mitjançant ordres; es mouen acompanyant al moviment de la mateixa classe proletària, els líders i les guies de la qual han d’incorporar-se a aquest.[20]
Lenin va criticar durament l’opció representada per la teoria de l’ofensiva i la Märzaktion, defensant juntament amb Trotsky l’opció representada per la “Carta Oberta” i la construcció del Front Únic enfront de l’oposició de Bujarin, Zinoviev i Radek, en el Tercer Congrés de la Internacional celebrat al juny de 1921. El congrés va aprovar una resolució de compromís que donava la raó a Lenin i Trotsky, però s’abstenia de criticar a la direcció del KPD per la insurrecció del març previ. Al desembre del mateix any s’oficialitzava el suport de la Internacional a la política del Front Únic. En el Quart Congrés de la Internacional, s’aprovava la següent ponència “Tesi sobre la unitat del front proletari”, on es definia la naturalesa general d’aquesta unitat i s’establien les condicions i característiques d’aquest que havien d’establir-se d’acord amb les condicions específiques nacionals en les quals es desembolicava l’acció de cada partit comunista, descrivint les diferències en l’evolució de la proposta de front únic en cada país. Cal assenyalar que en el cas d’Alemanya destacava l’aparició de la consigna del “govern obrer” a conseqüència del desenvolupament de la tàctica del Front Únic, que es concretaria en el govern compartit per l’SPD i el KPD en els Länder de Saxònia i Turíngia en 1923,
“Per unitat del front proletari cal entendre la unitat de tots els treballadors desitjosos de combatre el capitalisme, inclosos, per tant, els anarquistes i els sindicalistes […] el Comitè Executiu de la Internacional comunista estima que la consigna del 3r Congrés de la Internacional comunista: / Als masses!, així com els interessos generals del moviment comunista exigeixen que la Internacional comunista i les seves seccions donin suport a la consigna de la unitat del front proletari i encarin la seva realització. La tàctica dels partits comunistes s’inspirés en les condicions particulars de cada país”.[21]
Lenin en l’III Congrés de la Internacional [22] s’havia decantat sense ambages a favor de la tàctica plantejada en la “Carta Oberta” (“Tesi sobre la tàctica”) ja esmentada, i el seu punt de vista va ser secundat per Trotsky, Zinóviev i els partidaris de Levi, ara en l’oposició dins del KPD, entre ells Clara Zetkin, Malzahn, Neumann i Franken. Si bé va continuar el debat amb els partidaris de la “teoria de l’ofensiva”, significativament entre les resolucions del congrés, en l’apartat titulat “La tasca més important de moment” es descrivien els assoliments del comunisme alemany i entre ells l’elaboració de la “Carta Oberta”, la qual cosa implicava tàcitament el suport a la proposta del Front Únic.[23] Per tant, l’adopció dels principis del Front Únic, almenys des de la perspectiva de Lenin, ja s’estava abordant en aquest congrés i la tasca que restava era la de convèncer als partidaris de la “teoria de l’ofensiva”, l’ala esquerra del congrés, sobre la conveniència d’abandonar aquesta última per encarar la perspectiva unitària que seria definitivament consagrada en el Quart Congrés, en 1922. En canvi, Lenin no va poder aconseguir que s’aprovés el reingrés de Paul Levi al KPD i la Internacional.
Lenin va defensar la “Carta Oberta” [Offener Briefe] com un document fonamental per atreure a les files del moviment comunista a la majoria de la classe obrera en diverses ocasions al llarg de 1921, any que es va iniciar amb la publicació de la mateixa per la direcció del KPD i que culminaria amb l’aprovació de la política del Front Únic en el congrés de desembre de la Komintern, amb l’argument que a Europa la majoria dels obrers estaven organitzats i predominantment en organitzacions polítiques i sindicals reformistes.[24] La importància que atorgava Lenin a la “Carta Oberta” es devia al fet que la considerava com a nucli constituent de l’estratègia per aconseguir l’hegemonia en la classe obrera, la qual cosa significava guanyar per al projecte comunista a la majoria de la classe obrera, “… en primer terme dins dels vells sindicats”, la qual cosa significava, com plantejava la “Carta Oberta”, proposar a les bases i a les adreces socialdemòcrates tant polítiques com sindicals la participació conjunta en els combats quotidians de la classe obrera perquè els propis treballadors a través d’aquesta praxi reflexionada adquirissin la convicció dels qui representaven millor els seus interessos. Al mateix temps la seva postura era una resposta a les tendències que sostenien a totes passades la “teoria de l’ofensiva” negant-se a advertir que havia caducat la fase en què ella era possible. Per això Lenin confessava el seu error en haver votat per l’admissió del KAPD [Kommunistische Arbeiter Partei Deutschlands – Partit Comunista Obrer d’Alemanya [25], mentre admetia que Paul Levi havia encertat amb l’elaboració d’aquest document i aquesta tàctica.[26] Aquest reconeixement el repetirà en la seva “Carta als comunistes alemanys”, anticipant-se a la celebració del VII Congrés del KPD (II Congrés després de la unificació del KPD amb l’ala esquerra de l’USPD) que es realitzaria a l’agost de 1921. A pesar que Paul Levi havia estat expulsat del KPD i la Komintern i Lenin criticat durament la seva decisió de publicar el seu text “El nostre camí: contra el putschismo”, considerava que Levi tenia essencialment raó en molts aspectes de la seva crítica a la insurrecció de març de 1921 a Alemanya i tàcitament reconeixia que la resolució de Tercer Congrés de la Internacional havia convalidat les seves tesis, explicant per què ho havia defensat tant en aquest congrés internacional malgrat veure’s en el moment de redactar la carta en l’obligació de qüestionar la seva actuació.[27]
En carta a Bujarin i Zinoviev, d’1-2-1922, amb motiu de la reunió de la Internacional comunista amb la Segona Internacional i amb la Internacional de Viena (Internacional Dues i Mig), Lenin assenyalava que l’objectiu principal a aconseguir era la unitat d’acció de la classe obrera que serviria al mateix temps perquè els treballadors experimentessin a través de la lluita quin de les tres organitzacions internacionals del moviment obrer representava millor els seus interessos, i aquest era, al seu judici un dels objectius del desenvolupament del Front Únic.[28] Però l’objectiu principal era el de “… incorporar masses d’obrers cada vegada més àmplies a la lluita contra el capital”, per això proposava acordar amb els dirigents de les altres dues internacionals accions conjuntes amb aquest objectiu.[29] En aquest text, Lenin recollia l’essència de la “Carta Oberta” del KPD, i indicava amb això el camí que, al seu judici, havia de seguir la Internacional en una fase del capitalisme que no oferia ja condició de cap possibilitat a la “Teoria de l’ofensiva”.
Un dels factors que impulsaran el debat sobre en el Front Únic ve determinat pel pes dels partidaris de la “teoria de l’ofensiva” en els diversos partits comunistes, que semblaven no acceptar el canvi de cicle històric i la necessitat de reformular tàctica i estratègia, malgrat els fracassos dels intents insurreccionals com el succeït a Alemanya al març de 1921. Però abans que es produís aquesta derrota del moviment obrer alemany i abans de l’aparició de la “Carta Oberta”, Lenin ja advertia els problemes que per la totalitat del moviment comunista representaven les tendències que podríem denominar ultraesquerranoses. Aquestes reflexions les plasmarà en el seu text, La malaltia infantil de l'”esquerranisme” en el comunisme, publicat al juny de 1920. En aquest text Lenin inclou una molt interessant definició de la dictadura del proletariat, a la qual defineix no sols com la repressió de la burgesia pel proletariat en el poder sinó com un veritable exercici de conquesta de l’hegemonia en definir entre les seves característiques la lluita cultural, pedagògica i administrativa contra els habitis i ethos de la societat burgesa,
“La dictadura del proletariat és una lluita tenaç, cruenta i incruenta, violenta i pacífica, militar i econòmica, pedagògica i administrativa contra les forces i les tradicions de la vella societat. La força del costum de milions i desenes de milions de persones és la força més terrible. Sense un partit ferri i temperat en la lluita, sense un partit que gaudeixi de la confiança de tot el que hagi d’honrar en la classe donada, sense un partit que sàpiga prémer l’estat d’ànim de les masses i influir en ell és impossible sostenir amb èxit aquesta lluita. És mil vegades més fàcil vèncer a la gran burgesia centralitzada que “vèncer” a milions i milions de petits patrons, els quals porten amb la seva quotidiana i prosaica labor corruptora, invisible i inaprehensible als mateixos resultats que necessita la burgesia i que restauren a aquesta.[30]
Aquesta definició de Lenin sobre la dictadura del proletariat ens ajuda a comprendre les raons teòriques així com les raons pràctiques, com les analitzades per ell en aquest llibre, que li permetran donar tot el seu suport a les propostes de la “Carta Oberta” i del Front Únic que es deriva d’ella. Vinculada a aquesta reflexió sobre la naturalesa de la dictadura del proletariat Lenin defineix que l’acció revolucionària ha de reparar en el caràcter històric no sols del capitalisme i les institucions burgeses sinó també de les organitzacions que conformen el moviment obrer. D’aquí deriva la relació dialèctica que s’estableix entre aquestes organitzacions i la pròpia cultura, ethos del capitalisme, que també modela i influència el caràcter d’aquestes organitzacions, en el curs de la lluita de classes, com a estructura contradictòria de l’univers cultural que genera la civilització del capitalisme. Per això considera essencial que els comunistes, per aconseguir aquesta hegemonia en les classes subalternes, han d’intervenir i actuar en i al costat de les organitzacions obreres que encara reben la influència del poderós ethos capitalista i, per tant, en primer terme prioritzar objectius reformistes en comptes de revolucionaris -parla del deure dels comunistes d’actuar en el si dels “sindicats reaccionaris”- per acompanyar la pròpia praxi de les capes més àmplies del proletariat i ajudar a l’assumpció col·lectiva i progressiva dels principis, valors i objectius revolucionaris. De la mateixa manera havien d’intervenir en les institucions de l’Estat forjades en el curs del desplegament de la democràcia representativa -burgesa. Això no obstant, aclaria que aquestes orientacions no podien ser adoptades com a preceptes eterns i independents de les condicions objectives, de la situació concreta en què es troba el moviment obrer, de la mateixa manera, critica amb contundència als quals creien trobar dreceres al moviment revolucionari rebutjant sistemàticament la participació en aquestes entitats i organismes que han sorgit en el curs històric de la lluita de classes. I dirigia la seva crítica als comunistes de l’ala esquerra del KPD que rebutjaven la participació en els sindicats vinculats a l’SPD així com en l’activitat parlamentària que presidia la República de Weimar. També, en el mateix text, va dirigir crítiques similars als comunistes britànics, aconsellant-los la unificació de les quatre organitzacions que es reclamaven comunistes (British Socialist Party, Socialist Labour Party, Workers’ Socialist Federation, South Wales Socialist Society)[31], que presentessin només candidats en els districtes en què era segur el triomf dels seus candidats i que en els restants fessin costat als candidats del Partit Laborista, i fins i tot que intentessin entrar en el Partit Laborista.[32] Lenin va efectuar la mateixa crítica al rebuig del sector liderat per Amadeo Bordiga a la participació del Partit Socialista Italià en el parlament, com a manifestació d’ultraesquerranisme, i per tant d’impossibilitar amb aquest retraïment l’expansió de la influència del socialisme en capes més àmplies de la classe obrera, ja que això delatava en aquest sector del socialisme italià el desconeixement de “… els models internacionals de veritable utilització revolucionària i comunista dels parlaments burgesos, profitosa de manera indiscutible per preparar al revolució proletària”.[33]
Aquest text de Lenin està travessat per dues idees força que després es reflectiran tant en la “Carta Oberta” com en el Front Únic. La primera consisteix en el fet que les decisions que adoptessin els comunistes en cada situació nacional havien d’estar molt pròximes a la realitat d’una conjuntura concreta i que això exigia l’acord i el compromís amb altres forces de moviment obrer, ja que les classes populars no eren entitats fèrriament homogènies sinó que existien diferències en el seu si i també en el de la classe obrera, diferències que es manifestarien no sols en el període de la lluita pel poder sinó fins i tot una vegada aconseguida la dictadura del proletariat. Diferències que eren producte del mateix impacte de la civilització del capitalisme en les classes subalternes i que es manifestaven no sols en els aspectes professionals, sinó també en hàbits, creences, etc.[34] Escriu Lenin,
“El quid de la qüestió està ara en el fet que els comunistes de cada país tinguin en compte amb plena consciència tant les tasques fonamentals, de principi, de la lluita contra l’oportunisme i el doctrinarisme “esquerrà” com les peculiaritats concretes que aquesta lluita adquireix i ha d’adquirir sens falta en cada país, de conformitat amb els trets originals de la seva economia, de la seva política, de la seva cultura, de la seva composició nacional (Irlanda, etc.), de les seves colònies, de la diversitat de religions, etc., etc. […] Mentre existeixin diferències nacionals i estatals entre els pobles i els països – i aquestes diferències subsistiran fins i tot molt després d’instaurar-se la dictadura el proletariat a escala universal-, la unitat de la tàctica internacional del moviment obrer comunista de tots els països no exigirà la supressió de la varietat ni de les peculiaritats nacionals (la qual cosa és, en l’actualitat, un somni absurd), sinó una aplicació tal dels principis fongui- mentals del comunisme (Poder soviètic i dictadura del proletariat), que modifiqui correctament aquests principis en els seus detalls, que els adapti i els apliqui amb encert a les diferències nacionals i nacional-estatals”.[35]
Aquestes diferències se superarien fonamentalment a través de l’experiència, la praxi de la classe obrera i de les altres classes subalternes i no mitjançant la sola propaganda de les idees i projectes revolucionaris, per benintencionada que aquella fora. L’altra idea forta que guiava aquesta reflexió de Lenin és la que aquests compromisos havien de ser validats en tant i quan servien per guanyar posicions enfront de l’enemic de classe i afavorir la lluita revolucionària, encara que temporalment semblessin una reculada o una concessió. Evidentment, aquesta actitud també era aplicable, tal com hem vist, a la posició a adoptar respecte a la participació en l’activitat parlamentària, encara que ella estigués dominada transitòriament per un bloc reaccionari. Respecte a aquesta qüestió Lenin posa com a exemple la decisió dels bolxevics a participar en la Duma tsarista en 1907 al costat dels esseristes.[36] En el si de tot això, Lenin situa la qüestió de la conquesta de l’hegemonia per la classe obrera aliada a les altres classes subalternes. En aquest sentit, és significatiu aquest pas,
“En tant que la burgesia no sigui enderrocada -i, després del seu derrocament, fins que no desapareguin per complet la petita hisenda i la petita producció mercantil-l’ambient burgès, els hàbits de propietat privada i les tradicions petitburgeses faran malbé la labor proletària des de dins i des de fora del moviment obrer, no sols en una esfera d’activitat, la parlamentària, sinó, de manera inevitable, en totes i cadascuna de les esferes de l’activitat social, en tots els camps del quefer cultural i polític, sense cap excepció. I constitueix un profundíssim error, que haurà de pagar-se després de manera inexcusable, l’intent de desentendre’s, d’apartar-se d’una de les tasques: “desagradables” o de les dificultats en una esfera de treball. Cal aprendre, i aprendre fins a la fi, a dominar tots els tipus de treball i d’activitat, sense cap excepció, a vèncer per onsevulla totes les dificultats i tots els costums, tradicions i hàbits burgesos. Qualsevol altre plantejament de la qüestió manca simplement de serietat, és pueril”.[37]
A mesura que s’acostava el quart congrés de la Internacional, insistia en aquesta prèdica. Un exemple és la “Proposta per al projecte de resolució sobre l’informe de la delegació del PC(b) de Rússia en la Internacional Comunista”, on Lenin plantejava que l’objectiu de la proposta del Front Únic consistia “… a atreure a la lluita contra el capital a una massa cada dia major d’obrers, sense vacil·lar a fer crides reiterades fins i tot als líders de la II Internacional i la Internacional II 1 / 2 amb la proposta de sostenir conjuntament aquesta lluita”.[38] Un altre exemple és el seu article «Hem pagat massa car», publicat en Pravda l’11 d’abril de 1922 on reconeixia que malgrat el fracàs de la Conferència de Berlín del 2 d’abril de 1922[39], era un pas en la possibilitat de dirigir-se als sectors obrers que seguien a les tendències reformistes i, per tant, en direcció de la construcció del Front Únic, necessari per ajudar a “les masses proletàries, que a tot el món enfronten l’envestida del capital en avanç”.[40] En aquest article Lenin, mitjançant la metàfora de l’intent d’un militant comunista d’accedir a un local en el qual es realitza un acte del reformisme socialdemòcrata dirigit als obrers que li són afins per això ha de pagar un preu excessiu per poder dirigir-se a aquesta audiència obrera, critica les concessions que els representants de la Komintern, especialment Radek i Bujarin, havien fet als representants de la Segona Internacional i la Internacional de Viena, a canvi de res, però al mateix temps considera un error “trencar l’acord signat”, ja que aquest acord, encara que desequilibrat a favor dels reformistes, permetria a les forces revolucionàries continuar impulsant el Front Únic, objectiu irrenunciable en aquesta etapa. En l’article també hi ha un clar advertiment als sectors dels partits comunistes italià i francès que rebutjaven la tàctica del Front Únic. En el Quart Congrés de la Internacional, la tesi del “Front Únic” rebrà la seva definitiva consagració en aprovar-se la resolució titulada “Tesi sobre la unitat del front proletari”[41], que recollia l’antecedent de la consigna “A les masses” aprovada en el Tercer Congrés de la Internacional, així com iniciatives procedents del comunisme alemany com la proposta del “govern obrer” que anava fins i tot més enllà de l’“Oposició Lleial” i es materialitzaria en 1923 a Saxònia i Turíngia. De la perspectiva del Front Únic, i després de la fusió de l’ala dreta de l’USPD amb l’SPD, deduiran la consigna del govern obrer, dirigida a proposar el suport en fins i tot la participació en governs presidits per l’SPD, la qual cosa succeirà a Saxònia i Turíngia, com a alternativa a les successives coalicions de l’SPD amb partits burgesos. El govern obrer no consistia en una consigna incompatible amb el parlamentarisme democràtic burgès, com la incompatibilitat que entre 1918 i 1919 havia plantejat el consellisme, ja que se situava dins dels marges d’aquest parlamentarisme, però al mateix temps era considerat una plataforma idònia per permetre al proletariat acumular la potència i organització necessària per transcendir el marc burgès, en tant l’acció d’aquest govern obrer hauria de ser dirigida a satisfer les reivindicacions immediates del proletariat, sense concessions a la classe dominant, formant part de l’experiència col·lectiva per radicalitzar el conflicte social. L’esperable resistència burgesa a aquestes mesures a favor de la classe obrera augmentarien la consciència de les classes populars i impulsarien una radicalització de mesures i accions en un cercle virtuós que conduiria a la superació del marc establert per les classes dominants. A més, aquest marc parlamentari no excloïa, no obstant això, que les decisions del govern obrer no s’adoptessin en coordinació amb altres organismes extraparlamentaris com els consells obrers, els consells de fàbrica o les estructures generades pel Front Únic.[42] També cal assenyalar que en la resolució aprovada es consignava com a antecedent de la política frontista un aspecte que Lenin ja havia destacat en el seu text de 1920, La malaltia infantil…, la política bolxevic respecte als menxevics en el període comprès entre 1905 i 1912 en què es van succeir acords amb aquests últims en determinades conjuntures d’aquest període, sempre assenyalant que aquestes instàncies de frontisme eren una resposta a les pròpies exigències d’acció unitària per part de les masses obreres mobilitzades.
La praxi del Front Únic a Alemanya
Com a exemple dels resultats de la seva aplicació exposo el cas alemany, on el partit comunista va fer aportacions essencials per la seva concepció, i per demostrar que les tesis sobre el Front Únic no van quedar només registrades en els documents del moviment obrer internacional. En realitat podria considerar-se la reacció del moviment obrer alemany en el rebuig al cop d’estat de Kapp- com un exemple pràctic del seu exercici malgrat que encara no estigués formulat teòricament, que sens dubte va afavorir, juntament amb les valoracions de Lenin, l’elaboració de la Carta Oberta, que podríem considerar com la seva acta de naixement. Passem, per tant, a agregar un breu resum dels casos en què el KPD va intentar portar a la pràctica les tesis del Front Únic, que culminaria amb els governs obrers de Saxònia i Turíngia en 1923.
El primer intent d’aplicació de la tàctica del Front Únic es va produir a la fi de 1921 amb el rebuig a l’augment dels impostos al consum com a recurs per obtenir fons per al pagament de les reparacions exigides pel Tractat de Versalles a Alemanya. El KPD considerava que aquest impost afectava principalment els assalariats pel seu caràcter d’impost indirecte i, per tant, socialment injust, va veure en això una oportunitat per portar a la pràctica la tesi frontista mitjançant una intensa i massiva mobilització de la classe obrera que transcendís la mera oposició parlamentària, per això era imprescindible acordar amb les direccions de l’SPD, així com dels sindicats una mobilització conjunta. L’objectiu era el de partir de qüestions que directament i immediatament afectaven la classe treballadora per facilitar la confluència amb les altres organitzacions del moviment obrer, mentre el desenvolupament d’aquesta lluita mostrava i permetia experimentar al conjunt de treballadors les característiques no sols d’una confrontació de classes sinó de la incapacitat de la burgesia per abordar polítiques redistributives, dirigides a millorar les condicions dels assalariats. El KPD considerava que l’experiència de lluita era revolucionària no pels seus objectius -l’ala esquerra del KPD la qüestionaria com a “reformista”- sinó per la dinàmica de confrontació unitària amb la burgesia i, per tant, on no cabia cap escletxa a l’acord o a la negociació amb la mateixa burgesia a la qual s’estava enfrontant ni a escala de direccions ni a escala parlamentària.
A aquest cas li va seguir la vaga ferroviària iniciada l’1 de febrer de 1922 en defensa de la jornada de vuit hores i del salari i contra una reducció de plantilla en suport de la Unió Nacional d’Empleats dels Ferrocarrils Alemanys [Reichgewerkschaft deutscher Eisenbahnbeamter und Angestellter -RDEBA], on van participar treballadors de seccions sindicals dominades pels socialdemòcrates i a la regió del Rin KPD i USPD van fer crides conjuntes a sumar-se a la vaga. La renúncia a plantejar objectius propis i la decisió de secundar i promoure les reivindicacions dels treballadors en lluita, un dels fonaments de la tàctica frontista, va anar públicament expressada pel KPD: “Ha de subratllar-se que el KPD no es va fixar en aquest conflicte cap altre objectiu polític partidista que el suport incondicional al moviment vaguista”.[43] La mateixa línia d’acció -el suport total a la vaga sense proposar objectius ni consignes pròpies- seguirà el KPD amb la gran vaga metal·lúrgica dirigida per la Unió de Treballadors Metal·lúrgics [Deutscher Metallarbeiterverband – DMV] començada a Munic el 17 de març de 1922 que va aconseguir al mes següent la xifra de 150.000 vaguistes, contra la prolongació de la jornada laboral. El mateix succeirà amb el suport a les mobilitzacions dels treballadors agrícoles, miners i de la indústria química que es van produir al llarg de 1922, en aquest últim cas amb un fort enfrontament entre els consells de fàbrica, on el KPD tenia influència, i la direcció sindical corresponent. En totes les circumstàncies el KPD no deixava de convidar a l’acció conjunta a SPD, USPD i sindicats.
La campanya en repudi a l’assassinat de Walter Rathenau va oferir la possibilitat de projectar directament el caràcter polític dels objectius de la tesi frontista, ja que es tractava no sols d’un magnicidi sinó a més d’una mobilització que buscava la neutralització de l’extrema dreta, responsable de l’assassinat del ministre de relacions exteriors, assassinat a Berlín, el 24 de juny de 1922 per un grup d’extrema dreta, l’organització Cònsol.[44] La reacció obrera va ser immediata i massiva com a rebuig a l’acció de l’extrema dreta, ja que l’assassinat de Rathenau culminava una llarga llista de víctimes -més de 350- d’aquests atacs que generalment romanien impunes des de la instauració de la república. Era necessària una acció conjunta en defensa de la república. Immediatament després de l’atemptat el KPD va proposar a l’SPD i a l’USPD actuar conjuntament contra la reacció. L’SPD va rebutjar la proposta, però els treballadors van pressionar perquè s’arribés a un acord, a través de la resolució aprovada en l’11è Congrés dels Sindicats Lliures [freie Gewerkschaften], d’orientació socialdemòcrata, de preparar mesures eficaces al costat dels partits socialistes. El 25 de juny es realitzava la primera manifestació massiva i l’endemà Ebert promulgava un decret d’urgència de defensa de la república. El mateix dia es reunien les organitzacions obreres per dur a terme la proposta dels sindicats exigint un aprofundiment de les mesures contra les organitzacions enemigues de la república i acordaven “… que mentre hagi de dur-se a terme el combat comú contra la reacció la lluita fratricida ha de suspendre’s.[45] El 27 de juny, els partits (KP, SPS i USPD) i sindicats (ADGB, AFA-Bund) tancaven l’anomenat “Acord de Berlín” pel qual s’exigia “… la immediata prohibició i càstig de qualsevol agitació monàrquica o antirepublicana, un decret de dissolució immediata de totes les organitzacions monàrquiques o antirepublicanes […] la constitució d’un policia criminal d’abast nacional […] la immediata amnistia per tots els treballadors condemnats per motius polítics”.[46] L’SPD especialment volia negociar la llei de defensa de la república amb els partits de la dreta de l’arc parlamentari, i fins i tot amb el monàrquic DNVP [Deutschnationale Volkspartei], mentre votava en contra de l’amnistia als presos polítics i socials i buscava al costat dels líders sindicals la manera d’acabar amb el front amb el KPD. El 8 de juliol acabava l’experiment, amb l’SPD avisant al KPD que quedava fora de l’acord, utilitzant com a pretext l’activisme extraparlamentari dels comunistes. Un resultat de la campanya de repudi de l’assassinat de Rathenau va ser la constitució de la “Centúries Proletàries”, grups d’autodefensa obrera que al juliol de 1923 van aconseguir el número de 800.[47] Altres activitats que van demostrar un avanç de la influència del KPD gràcies a la tàctica del Front Únic van ser els nombrosos mítings unitaris que es van realitzar amb altres organitzacions del moviment obrer, els comitès de control dels preus dels aliments creats conjuntament amb l’SPD. L’èxit de la política frontista pot comprovar-se també en l’àmbit electoral. En les eleccions al Reichstag el KPD va passar de 590.000 vots (2,1%) -eleccions del 6 de juny de 1920- a 3.693.000 vots (12,6%) en les de 4 de maig de 1924. Evidentment en aquests resultats pesava també la incorporació de part de l’USPD al KPD. [48]
Una conclusió molt breu
A pesar que en molts textos, quan es fa referència a la qüestió del Front Únic, li ho retola com a tàctica, cap també definir-lo com a estratègia, ja que no es tractava només d’una metodologia que assenyalava el tipus de relació amb altres forces del moviment obrer sinó que assenyalava una etapa més o menys llarga en la qual es construirien les condicions de possibilitat de la transició al socialisme, en la qual jugava un paper essencial la qüestió que aquestes condicions de possibilitat serien construïdes sobre la base de les experiències específiques de la classe obrera en el context d’una lluita de classes que es desenvoluparia en una situació d’estabilitat capitalista i de predomini, s’esperava que transitori, dels corrents reformistes i corporativistes en el moviment obrer, i no d’acord amb unes expectatives ideologitzades i relativament independents i desconnectades de les experiències, expectatives i necessitats formulades per les classes socials subalternes.
Estic convençut des de fa temps que en la constitució dels fronts populars amb instrument de lluita antifeixista a partir del VII Congrés de la Komintern en 1935, la teoria i praxi dels fronts únics dels començaments de la dècada de 1920 van tenir molt a veure, almenys com a recurs emmagatzemat en la memòria col·lectiva i històrica del moviment obrer internacional, malgrat certa deformació del concepte durant el “Tercer període” de la Komintern en el qual es va propugnar l’anomenada “unitat per la base”, ja que el propi Dimitrov en exposar en el congrés de 1935 les tesis sobre el Front Popular va recórrer a la perspectiva del Front Únic per definir-lo. [49] En la mesura en què el Front Únic, en el moment de la seva formulació va ser una estratègia d’adaptació a una fase no revolucionària, podríem limitar-nos a pensar que va ser solament una estratègia de defensa del moviment obrer amenaçat per la contrarevolució burgesa, però va ser més que això, perquè unit al concepte de govern obrer va constituir una aposta propositiva per, en condicions diferents de les de 1917-1920 iniciar el camí en zig-zag cap a la dictadura del proletariat i la construcció socialista. El mateix va succeir amb els fronts populars, que inicialment es van formular i van constituir com a recurs defensiu davant l’amenaça feixista per convertir-se en el mateix curs de la lluita antifeixista, tant en la Guerra Civil Espanyola com en la resistència antifeixista durant la Segona Guerra Mundial en fórmula propositiva de construcció democràcies radicals amb l’eix en la participació popular en la construcció de la justícia social.
Notes
[1] «Guerra de posicions i guerra de maniobres o frontal», en Antonio Gramsci, Quaderns de la presó T. 3 (Mèxic, D.F.: Edicions Era, 1984), C. 7, <16>, 157.
[2] Sobre l’estabilització del capitalisme europeu en la primera postguerra, veure Charles S Maier, La Refundació De l’Europa Burgesa: Estabilització A França, Alemanya I Itàlia En La Dècada Posterior a la I Guerra Mundial (Madrid: Ministeri de Treball i Seguretat Social, 1988).
[3] El cas de Corrado Gini (1884-1965) és exemplar quant a la importància política que els detentors de noves tecnologies científiques adquiriran en la immediata primera postguerra. Gini serà un important sociòleg, demògraf i estadístic italià que definirà el coeficient que porta el seu nom i que s’utilitza actualment per mesurar la desigualtat d’ingressos en una societat determinada. Serà professor de la Universitat de Càller en 1910, en 1913 en la de Pàdua i finalment en la Universitat de Roma en 1925 on crearà una Facultat d’Estadística en 1936, però a més un influent ideòleg del feixisme que publicarà en 1927 el llibre Les bases científiques del feixisme.
[4] Antonio Gramsci defineix les característiques i paper dels intel·lectuals en aquesta transformació del bloc social dominant, i encara que està analitzant el cas d’Itàlia, la seva reflexió pot ser extensiva a altres països europeus participants en la Primera Guerra Mundial, i especialment Alemanya, veure Antonio Gramsci, La qüestió meridional, trad. Alejandro Fortuna, Manifest Llibres (Barcelona, 2023), 128-31.
[5] També a la Rússia soviètica es constatava l’influx d’aquesta fase que exigia una readequació del procés revolucionari mitjançant l’aplicació de la NEP (Nova Política Econòmica), veure “OBSERVACIONS A les TESIS DEL CSEN «SOBRE LA POLÍTICA ECONÒMICA» (29 de novembre de 1921), en V. I. Lenin, Obres Completes, vol. 44 (Moscou: Progrés, 1981), 502-3.
[6] “Offener Briefe an Allgemeinen Deutschen Gewerkschaftsbund, Arbeitsgemeinschaft freier Angestellte verbände, Allgemeine Arbeiterunion, Freie Arbeiterunion (Syndikalisten), Sozialdemokratische Partei Deutschlands, Unabhängige Sozialdemokratische Partei Deutschlands, Kommunistische Arbeiter Partei Deutschlands“, Die Rote Fahne, donin 8. Januar 1921. Pot consultar-se la versió completa de la carta oberta en “Carta oberta de la Zentrale del VKPD – Partit Comunista Unit d’Alemanya”, https://revistanuestrahistoria.files.wordpress.com/2020/02/nh8_pp110-112_vkpd.pdf (consultat el 24/11/2023).
[7] Daniel Gaido, «Paul Levi i els orígens del comunisme alemany: el KPD i les arrels de la política de Front Únic (gener 1919-març 1921)», Esquerres, n.o 22 (gener de 2015): 21; Jean-François Fayet, «Paul Levi and the Turning Point of 1921: Bolshevik Emissaries and International Disciplini in the Time of Lenin», en Bolshevism, Stalinism and the Comintern: Perspectives on Stalinization, 1917–53, ed. Norman LaPorte, Kevin Morgan, i Matthew Worley (London: Palgrave Macmillan UK, 2008), 109; Miloš Hájek, Història de la tercera internacional: la política de front únic: 1921-1935 (Barcelona: Crítica, 1984), 18-38.
[8] La Komintern fa referència a aquesta contraofensiva capitalista en el seu tercer congrés, posant l’èmfasi en les reculades dels avanços obrers a Alemanya i Gran Bretanya i per primera vegada una referència al feixisme, qualificat de guàrdia blanca al servei de la burgesia per al cas d’Itàlia, així com de la repressió als Balcans, en l’Est europeu i als EUA (en aquest últim cas al costat de la violència racial – linxaments), veure VV.AA, ELS QUATRE PRIMERS CONGRESSOS DE LA INTERNACIONAL COMUNISTA (Buenos Aires: Passat i Present, 1973), 32-33.
[9] El constant temor a un esclat revolucionari en els començaments de la República de Weimar va conduir a la creació per les autoritats de diversos cossos repressius especialitzats principalment en el control del moviment obrer més radical, encara que paradoxalment també la seva creació era conseqüència de la temptativa colpista de Kapp i de l’interès de l’estat republicà a evitar un nou atac procedent de l’extrema dreta. Aquests cossos, com els Esquadrons Tècnics d’Emergència [Technische Nothilfe] destinats a actuar en les vagues en indústries considerades essencials com en la mineria, eren un exemple d’aquesta especialització repressiva, veure Eric Weitz, Creating German communism, 1890-1990 : from popular protests to socialist state (Princeton N.J.: Princeton University Press, 1997), 101-3.
[10] La Central [Zentrale] era un òrgan restringit del comitè central. En el moment de la publicació de la Carta Oberta estava compost per Paul Levi, Ernst Däumig, Clara Zetkin, Hermann Remmele, Wilhelm Koenen, Heinrich Brandler, Walter Stöcker, Wilhelm Pieck, Otto Brass, Adolf Hoffmann, August Thalheimer, Kurt Geyer, Fritz Heckert i Otto Gäbel, veure Hájek, Història de la tercera internacional, 18, n. 4.
[11] Dirk Hemje-Oltmanns, Arbeiterbewegung und Einheitsfront. Zur Diskussion der Einheitsfronttaktik in der KPD 1920/21 (Westberlin, 1973), 69-70.
[12] Hans Mommsen, The Rise and the Fall of Weimar Democracy (Chapel Hill: University of North Carolina Press, 1996), 80-81.
[13] El KPD, després de la unificació amb l’USPD, convertint-se en el VKPD (Vereinigte Kommunistische Partei Deutschlnds – Partit Comunista Unificat d’Alemanya) va arribar a tenir 350.000 membres, veure Gaido, «Paul Levi i els orígens del comunisme alemany», 29-30.
[14] Daniel Gaido, «La Internacional Comunista i el sorgiment de la política de front únic», juliol de 2015, 30, https://ri.conicet.gov.ar/handle/11336/2714.
[15] «Els comunistes i els independents a Alemanya», en V. I. Lenin, Obres completes, vol. T. 41 (Moscou: Editorial Progrés, 1981), 99.
[16] Encara no s’havia produït la separació de l’ala esquerra de l’USPD que s’uniria al KPD al desembre de 1920, i que va ser aplaudida per Lenin.
[17] La guerra acabaria recentment el 18 de març amb la pau de Riga.
[18] Stefan Weber, Ein kommunistischer Putsch?: Märzaktion 1921 in Mitteldeutschland (Berlin: Dietz, 1991), 63-78.
[19] Si bé la decisió d’enviar la policia de protecció (Schupo – Schutzpolizei) va ser de Carl Severing, ministre de l’Interior i Otto Hörsing, president de la Saxònia prussiana i tots dos membres de l’SPD davant les pressions dels empresaris i al principi van resistir a l’enviament de l’exèrcit, al final van acabar convalidant-lo, Weitz, Creating German communism, 1890-1990, 105-6.
[20] Paul Levi, «What Is the Crime: The March Action or Criticising It? Speech at the Session of the Central Committee of the German Communist Party on 4 May 1921», Historical Materialism 17, n.o 3 (setembre de 2009): 156 i 158.
[21] VV.AA, ELS QUATRE PRIMERS CONGRESSOS DE LA INTERNACIONAL COMUNISTA, 194 i 200.
[22] És en el III Congrés de la Internacional on s’adopta per primera vegada la política del front únic, Lenin, Obres completes, T. 41:T. 44, 549.
[23] VV.AA, ELS QUATRE PRIMERS CONGRESSOS DE LA INTERNACIONAL COMUNISTA, 35.
[24] «OBSERVACIONS INICIALS A les TESIS SOBRE LA TÀCTICA DE LA INTERNACIONAL COMUNISTA» (10 de juny de 1921)”DISCURS EN DEFENSA DE LA TÀCTICA DE LA INTERNACIONAL COMUNISTA l DE JULIOL”, (publicat en el «Butlletí del Tercer Congrés de la Internacional Comunista», 8 de juliol de 1921), en Lenin, Obres completes, T. 41:T. 44, 24-25, 455.
[25] Constituït a l’abril de 1920 pels comunistes “d’esquerra” expulsats del Partit Comunista d’Alemanya en el Congrés de Heidelberg de 1919. Al novembre de 1920, a fi de facilitar la unitat de les forces comunistes d’Alemanya aquest va ser admès temporalment en la Internacional Comunista en qualitat de membre simpatitzant.
[26] «OBSERVACIONS SOBRE ELS PROJECTES DE TESIS SOBRE LA TÀCTICA PER A l’III CONGRÉS DE LA INTERNACIONAL COMUNISTA CARTA AG. E. ZINOVIEV» (10 de juny de 1921), en V. I. Lenin, Obres Completes, vol. Tom 52 Cartes (Moscou: Editorial Progrés, 1988), 302-5.
[27] «Carta als comunistes alemanys» (14/8/1921 – publicada en Die Rote Fahne el 22 d’agost de 1921), en Lenin, Obres completes, T. 41:T. 44, 91-92.
[28] V. I. Lenin, Obres completes (T. 36) (Madrid: Akal, 1978), 140-41.
[29] PROPOSICIÓ PER Al PROJECTE DE RESOLUCIÓ SOBRE L’INFORME DE LA DELEGACIÓ DEL PC(b)R EN LA INTERNACIONAL COMUNISTA, en Lenin, 291-92 (29 DE MARÇ – 2 D’ABRIL DE 1922).
[30] LA MALALTIA INFANTIL DE L’«ESQUERRANISME» EN EL COMUNISME”, en Lenin, Obres completes, T. 41:T. 41, 28.
[31] El Partit Comunista de la Gran Bretanya (Communist Party of Great Britain – CPGB) resultat de la unió dels grups esmentats es va fundar en l’estiu de 1920 i el seu primer secretari va ser Harry Pollitt, obrer calderer (1890-1960).
[32] Hájek, Història de la tercera internacional, 161-62; LA MALALTIA INFANTIL DE L’«ESQUERRANISME» EN EL COMUNISME”, en Lenin, Obres completes, T. 41:T. 41, 64-74.
[33] «CONCLUSIONS ERRÒNIES PARTINT DE PREMISSES JUSTES», en Lenin, Obres completes, T. 41:103.
[34] LA MALALTIA INFANTIL DE L’«ESQUERRANISME» EN EL COMUNISME”, en Lenin, T. 41:T. 41, 61.
[35] LA MALALTIA INFANTIL DE L’«ESQUERRANISME» EN EL COMUNISME”, en Lenin, T. 41:T. 41, 79-80.
[36] LA MALALTIA INFANTIL DE L’«ESQUERRANISME» EN EL COMUNISME”, en Lenin, T. 41:T. 41, 58.
[37] «CONCLUSIONS ERRÒNIES PARTINT DE PREMISSES JUSTES», en Lenin, T. 41:107-8.
[38] «PROPOSTA PER Al PROJECTE DE RESOLUCIÓ SOBRE L’INFORME DE LA DELEGACIÓ DEL PC(b) DE RÚSSIA EN LA INTERNACIONAL COMUNISTA» (escrit entre el 29 de març i el 2 d’abril de 1922), en V. I. Lenin, Obres Completes, vol. 45 (Moscou: Progrés, 1987), 45.
[39] La conferència de les tres organitzacions internacionals, convocada per Víctor Adler en nom de la Internacional de Viena, en la qual es pretenia obrir un curs de col·laboració recíproca malgrat les grans diferències entre la Internacional Socialdemòcrata i la Komintern.
[40] «Hem pagat massa car», en Lenin, Obres Completes, 1987, 45:149-53.
[41] VV.AA, ELS QUATRE PRIMERS CONGRESSOS DE LA INTERNACIONAL COMUNISTA, 191-200.
[42] Hemje-Oltmanns, Arbeiterbewegung und Einheitsfront. Zur Diskussion der Einheitsfronttaktik in der KPD 1920/21, 34-36.
[43] Lore Heer-Kleinert, Die Gewerkschaftspolitik der KPD in der Weimarer Republik, Nova York : Campus-Verlag,; ERSTAUSGABE. edition (Frankfurt/Main ; Nova York: Frankfurt/Main, 1983), 171; Florian Wilde, «Building a Mass Party: Ernst Meyer and the United Front Policy, 1921-22», en Norman LaPorte i Ralf Hofrogge, eds., Weimar Communism as Mass Movement 1918-1933 (London: Lawrence & Wishart Ltd, 2017), 68-69.
[44] La novel·la de Joseph Roth, La tela d’aranya, que relata la trajectòria d’un membre d’una organització secreta d’extrema dreta, publicada en 1923, poc abans de l’intent de cop d’estat per Hitler i Ludendorff, probablement inspirada en l’assassinat de Rathenau revela la tensió i conflictivitat de l’Alemanya del moment, i la percepció de l’amenaça que l’extrema dreta significava per la jove democràcia.
[45] Heer-Kleinert, Lore, Die Gewerkschaftspolitik der KPD in der Weimarer Republik, 181.
[46] Heer-Kleinert, Lore, 181-82; LaPorte i Hofrogge, Weimar Communism as Mass Movement 1918-1933, 73-74.
[47] Florian Wilde, «Building a Mass Party: Ernst Meyer and the United Front Policy, 1921-22», en LaPorte i Hofrogge, 79.
[48] Horst. Möller, La République de Weimar (Paris: Tallandier, 2005), 344.
[49] «El front únic de la classe obrera contra el feixisme», en Georgi Dimitrov, L’ofensiva del feixisme i les tasques de la Internacional Comunista en la lluita per la unitat de la classe obrera contra el feixisme : (informe davant el VII Congrés de la Internacional Comunista, 2 de (Madrid: Emiliano Escolar, 1977).
Bibliografia
Dimitrov, Georgi. L’ofensiva del feixisme i les tasques de la Internacional Comunista en la lluita per la unitat de la classe obrera contra el feixisme : (informe davant el VII Congrés de la Internacional Comunista, 2 de. Madrid: Emiliano Escolar, 1977.
Fayet, Jean-François. «Paul Levi and the Turning Point of 1921: Bolshevik Emissaries and International Disciplini in the Time of Lenin». En Bolshevism, Stalinism and the Comintern: Perspectives on Stalinization, 1917–53, editat per Norman LaPorte, Kevin Morgan, i Matthew Worley, 105-23. London: Palgrave Macmillan UK, 2008.
Gaido, Daniel. «La Internacional Comunista i el sorgiment de la política de front únic», juliol de 2015. https://ri.conicet.gov.ar/handle/11336/2714.
———. «Paul Levi i els orígens del comunisme alemany: el KPD i les arrels de la política de Front Únic (gener 1919-març 1921)». Esquerres, n.o 22 (gener de 2015): 20-47.
Gramsci, Antonio. La qüestió meridional. Traduït per Alejandro Fortuna. Manifest Llibres. Barcelona, 2023.
Hájek, Miloš. Història de la tercera internacional: la política de front únic: 1921-1935. Barcelona: Crítica, 1984.
Heer-Kleinert, Lore. Die Gewerkschaftspolitik der KPD in der Weimarer Republik. Nova York : Campus-Verlag,; ERSTAUSGABE. edition. Frankfurt/Main ; Nova York: Frankfurt/Main, 1983.
Hemje-Oltmanns, Dirk. Arbeiterbewegung und Einheitsfront. Zur Diskussion der Einheitsfronttaktik in der KPD 1920/21. Westberlin, 1973.
LaPorte, Norman, i Ralf Hofrogge, eds. Weimar Communism as Mass Movement 1918-1933. London: Lawrence & Wishart Ltd, 2017.
Lenin, V. I. Obres Completes. Vol. 44. Moscou: Progrés, 1981.
———. Obres completes. Vol. T. 41. Moscou: Editorial Progrés, 1981.
———. Obres Completes. Vol. 45. Moscou: Progrés, 1987.
———. Obres Completes. Vol. Tom 52 Cartes. Moscou: Editorial Progrés, 1988.
———. Obres completes (T. 36). Madrid: Akal, 1978.
Levi, Paul. «What Is the Crime: The March Action or Criticising It? Speech at the Session of the Central Committee of the German Communist Party on 4 May 1921». Historical Materialism 17, n.o 3 (setembre de 2009): 146.
Maier, Charles S. La Refundació De l’Europa Burgesa: Estabilització A França, Alemanya I Itàlia En La Dècada Posterior a la I Guerra Mundial. Madrid: Ministeri de Treball i Seguretat Social, 1988.
Möller, Horst. La République de Weimar. Paris: Tallandier, 2005.
Mommsen, Hans. The Rise and the Fall of Weimar Democracy. Chapel Hill: University of North Carolina Press, 1996.
VV.AA. ELS QUATRE PRIMERS CONGRESSOS DE LA INTERNACIONAL COMUNISTA. Buenos Aires: Passat i Present, 1973.
Weber, Stefan. Ein kommunistischer Putsch?: Märzaktion 1921 in Mitteldeutschland. Berlin: Dietz, 1991.Weitz, Eric. Creating German communism, 1890-1990 : from popular protests to socialist state. Princeton N.J.: Princeton University Press, 1997.
