1) Perquè és anticolonialista
Amb la descomposició de l’imperi otomà, Gran Bretanya es converteix, l’any 1916, en l’administradora jurídica del territori on avui està Palestina.
Durant el mandat britànic, la resistència palestina va augmentant fins a arribar al seu punt àlgid, durant la dècada dels anys trenta, en la qual es viuen grans mobilitzacions i vagues contra el colonialisme britànic i el sionisme, que, en connivència i amb el suport dels britànics, va activar les seves organitzacions paramilitars i va dur a terme les ocupacions de terres.
En aquest context d’insurrecció palestina, les autoritats del Mandat Britànic posen en marxa la idea dels dos estats (un jueu i altre àrab), sense comptar amb l’aprovació dels palestins, però sí amb el beneplàcit dels líders sionistes, que van aprofitar-la com a estratègia per conquerir més territori i expulsar a la població palestina. Un cop els britànics compleixen el seu Mandat, aquesta política es consolida amb la creació de l’Estat d’Israel (1948), per – com va dir Ben Gurion, primer ministre d’Israel – “expandir-nos a través de la Terra d’Israel i expulsar als àrabs”. El nou Estat, reconegut per l’ONU, es va assentar destruint uns cinc-cents pobles, expulsant a 750.000 persones de la seva terra, i constituint-se com un sistema d’apartheid per la població no jueva. Per contra, la proposta palestina era que el Mandat Britànic convoqués eleccions democràtiques que portessin a la independència del país.
En conclusió, el conflicte a Palestina té la seva arrel en un procés de descolonització de l’Orient Mitjà no resolt, agreujat a partir del 1948 per la colonització i la multiplicació dels assentaments i la neteja ètnica de la població palestina.
I la història continua fins avui.
2) Perquè és antiracista i va contra la dreta extrema
El sionisme com a ideologia que sustenta actualment l’Estat israelià parteix de la idea de nació en la qual el poble jueu és una nació-civilització escollida que té dret a un Estat en l’antiga Terra d’Israel (o Sió). El sionisme és una ideologia racista i excloent perquè considera inferior (bàrbars) als àrabs-palestins. Per això, el colonialisme anglosaxó hi va veure des del principi un aliat estratègic a l’Orient Mitjà.
Avui, el discurs racista de deshumanització cap als palestins i palestines, així com els valors que representa el govern ultradretà de Netanyahu, són celebrats per l’extrema dreta a tot el món.
3) Perquè és antiimperialista i qüestiona l’ordre capitalista global.
Si els organismes financers internacionals, la Unió Europea, la Gran Bretanya i, fonamentalment, els EUA, són el suport imprescindible perquè el projecte colonial d’assentament del sionisme es mantingui al poder, és perquè Israel representa el portaavions del capitalisme global (de l’imperialisme, al cap i a la fi) a una zona estratègica com l’Orient Mitjà.
Dit d’altra manera: és possible un capitalisme global hegemònic sense el complex industrial-militar nord-americà? No, ni econòmicament ni militarment. La lluita palestina qüestiona el funcionament del món capitalista i el seu marc de relacions econòmiques. La lluita per un món multipolar, garant de la pau i d’unes relacions internacionals justes, implica acabar amb el paper d’Israel com a gendarme de l’imperialisme. És una lluita dels pobles del sud contra l’Imperi.
4) Perquè és una lluita per la defensa de la vida i la pau
El genocidi militar contra la població de Gaza, i els intents de tancar els organismes de Nacions Unides d’ajut i socors als palestins, estan creant una situació insostenible per la vida i el futur de Palestina. El conflicte pot anant escalant fins a una guerra regional de conseqüències imprevisibles.
Això determina que avui és urgent aturar el genocidi a Gaza, condemnar a Israel per crims de guerra (demanant als nostres governs que donin suport a la querella presentada per Sud-àfrica) i aturar les relacions econòmiques, comercials i acadèmiques amb Israel. Són accions imprescindibles per un futur on els conflictes internacionals no es resolguin per la guerra i la destrucció del planeta.
5) Perquè és una lluita pel dret a l’autodeterminació dels pobles.
El dret a l’autodeterminació apareix com a fonamental en les tesis de Lenin, que ho entenia com “la possibilitat de formació d’un Estat nacional independent”. Curiosament, el líder bolxevic, a les seves notes sobre la qüestió nacional, mai va considerar al poble jueu com un poble-nació subjecte d’autodeterminar-se com a Estat independent.
Les i els palestins porten des de fa un segle lluitant pel seu dret a l’autodeterminació com a poble contra la seva colonització. És un dret reconegut internacionalment, així com ho és la resistència a l’ocupant. I seguint aquesta línia actuen les principals organitzacions palestines.
A punt de començar la penúltima ofensiva de l’exèrcit israelià contra la població gazià, a la vora de la frontera amb Egipte, la lluita per una Palestina lliure no és només una obligació moral per nosaltres, sinó que és el futur de la nostra existència com a humanitat.
