The Old Oak, El vell roure, és l’últim pub d’un poble miner en el comtat de Durham, en el nord-est d’Anglaterra, que dona títol a l’última pel·lícula de Ken Loach. En aquest poble les mines han tancat, la gent se n’està anant i abandona les cases, raó per la qual els refugiats sirians s’instal·len allà. Una jove refugiada, Yara, aficionada a la fotografia, es fa amiga de TJ Ballantyne, el propietari del pub, junts intentaran que els seus habitants superin els seus prejudicis i siguin solidaris amb els acabats d’arribar.
Molts defineixen el cinema de Loach com un “grau zero de l’escriptura cinematogràfica o escriptura freda”. El seu estil depurat i sintètic és sens dubte hereu del cinema realista europeu i del cinema independent, que es caracteritzava pel seu realisme, el seu inconformisme, la seva crítica a la burgesia i a la societat benestant i prefereix acostar-se als éssers anònims, oblidats i marginats.
Ken Loach, denúncia els traumes que ocasiona en els éssers humans la vida a les ciutats industrials, pren com a exemple el que millor coneix: les injustícies que sofreixen les classes menys afavorides en la societat britànica. Les seves històries sacsegen les consciències i obliguen a pensar. En aquesta pel·lícula, Loach mostra la desesperança que hi ha en aquest poble on la classe obrera ha abandonat les seves antigues lluites, i fins i tot ha oblidat el nom dels seus opressors, per a dirigir la seva rancúnia cap als refugiats acabats d’arribar. Resulta especialment reveladora l’escena que la jove Yara cerca en la cuina de la seva amiga anglesa, que s’ha marejat, una mica de menjar per a donar-li i s’adona que no hi ha res, que comparteixen la mateixa fam i misèria. Loach presenta la solidaritat com a única esperança per al retrobament. En la pel·lícula l’intent de rehabilitar un espai per a ús comú permetrà recuperar la lluita solidària i les habilitats individuals dirigides a objectius comuns aconseguir el que es considerava inassolible.
Dirigida per un Ken Loach ja molt gran, amb guió de Paul Laverty i estrenada el 2023 va ser nominada als festivals de Cannes i Bafta i va rebre el Premi del públic a Locarno i dos premis a la setmana del cinema de Valladolid. Ara bé, ha estat rebuda de manera desigual per la crítica. Mentre uns veuen al director com un idealista ingenu, ranci i fins i tot manipulador, i la pel·lícula com un conte de fades, nyonya i maldestra, uns altres consideren que aprofundeix en una ferida cada vegada més oberta i que és una obra dramàtica important, l’últim i brutal crida de Loach a la solidaritat i a la compassió. Independentment de judicis curiosament tan dispars, val la pena veure-la, és una bona pel·lícula que pot ajudar molt a la reflexió i el debat en comú.
