Anem al gra. Si la sobirania alimentària és el dret dels pobles a determinar les polítiques agrícoles i alimentàries que els afecten, i el dret d’assolir un desenvolupament sostenible i garantir la seguretat alimentària, i si això s’ha de concretar en tenir dret i accés a la terra, als recursos naturals, a poder alimentar-se de forma sana i saludable (com a poble, i no només aquells amb prou renda per poder-s’ho permetre) i a regular la producció i el comerç agrícola, res d’això es pot assolir sense planificació econòmica. Necessitem amb urgència discutir què pot voler dir -avui i aquí- això de planificar si no volem romandre segrestats per lògiques no transformadores, apologetes de lo micro, abandonades als limitadíssims efectes del consum responsable i d’altres vestits nous de l’emperador. Per contribuir a aquest debat, amb l’espai limitat d’aquest article, permeteu-me algunes consideracions que poden ser útils d’entrada.
Per què convé recuperar la noció de planificació? Els colossals problemes de justícia distributiva i destrucció ecosistèmica que genera el capitalisme no tenen a veure només amb l’existència de classes en el lloc de treball, i per tant, no poden ser apedaçats amb més cooperatives i autònoms abnegats i ben intencionats, sotmesos tots ells a la lògica implacable del mercat i els preus. És en la circulació de mercaderies que s’imposen les condicions de qui produeix més barat i explota més i millor el treball. Al mercat no li importen els teus processos ecològics i respectuosos amb la natura ni les teves compres responsables. Si estàs intentant sobreviure ho saps millor que jo: al mercat només li importen els preus.
El capitalisme es caracteritza per estar constituït amb el mercat com mecanisme de regulació de la distribució del treball social i de la reproducció econòmica. I això què vol dir? Aquesta regulació es fonamenta no només en la propietat privada dels mitjans de producció, sinó també -i en primer lloc- en l’espontaneïtat en l’assignació dels recursos. És a dir, es tracta d’un procés atomístic de decisió, no planificat. I en segon lloc, es caracteritza per una comptabilitat indirecta, en diner, del valor del béns i servei mitjançant la formació de preus. Els treballs privats necessiten ser validats amb la venda de productes al mercat per tal de ser reconeguts com a part del treball social. Aquesta organització del treball a través del mercat fa que la decisió de què ens cal com a societat depengui del moviment caòtic del preu de les mercaderies. És clar que el sector agroalimentari està absolutament controlat per poques empreses en tota la seva cadena de valor: desde les llavors fins a la comercialització. No obstant, aquest fet no contradiu que la forma de procedir d’aquestes empreses estigui subjecta a la lògica capitalista de la producció de beneficis a través del mercat i no a la satisfacció de necessitats. Això implica processos irracionals desde la perspectiva de les necessitats humanes i ecològiques com per exemple la destrucció d’aliments, sota diferents modalitats, per poder assolir els preus que asseguren una rendibilitat als inversors. Enlloc d’adequar la producció a unes necessitats prèviament decidides, democràticament i periòdicament, cadascú produeix el que li rota i el mercat sanciona la seva activitat a posteriori. Processos imprescindibles, que satisfan necessitats també essencials, moren per la lògica de la rendibilitat constantment. Processos depredadors del medi i del treball s’imposen incessantment.
És difícil expressar-ho millor que Sam Gindin, quan conclou que el problema no és només que les empreses autogestionades i les cooperatives “s’enfronten a un enorme buit de recursos financers, administratius i tècnics i a la falta de relacions amb els proveïdors i els mercats. El més important és que la competència ho condiciona tot. Malgrat algunes excepcions aïllades, competir en el terreny de joc del capital intentant afirmar valors que no fomenten la competitivitat suposa haver de triar repetidament entre llençar per la borda aquells valors o acceptar la derrota davant de la competència”.
Sense una intervenció despòtica en l’economia des de la política no hi ha res a fer. Sense una política econòmica de país no hi ha accés a la terra ociosa per a posar-la a produir, ni hi ha possibilitat d’una ordenació racional dels recursos cada cop més limitats com l’aigua. Tampoc és possible competir amb les grans empreses de compra i distribució oligopòliques que governen el sector amb mà de ferro. Sense planificació econòmica i un sistema d’incentius ordenat i racional que construeixi les infraestructures i els serveis que li calen al territori tampoc no hi haurà relleu generacional al camp català.
Planificar és molt més que subvencionar. La lògica que relega la funció de l’estat a concedir subvencions és sovint perversa: el sector primari que s’orienta en el valors de la sobirania alimentària té moltes més dificultats per accedir i executar els procediments burocràtics de les subvencions que certes capes socials urbanes conscients, orientades al sector serveis. L’anomenada Economia Social i Solidària s’ha hipertrofiat en el sector terciari, amb recursos públics que sovint no arriben a les iniciatives econòmiques que ho necessiten al territori, gràcies també al capital cultural i a la seva connexió preferent amb l’administració pública. Però aquest no és el problema principal, perquè la protecció legal del capital és el més gran de tots els subsidis, com ens explica Katharina Pistor. Els liberals critiquen els subsidis governamentals a determinats sectors perquè són intervencions del mercat, paguetes, però la protecció legal del capital és una forma de suport estatal brutal. Aquells amb més recursos poden influir en la formació de les lleis i regulacions de manera que beneficiïn els seus interessos. Mentrestant, nosaltres renunciem voluntàriament, ingenus, a transformar l’estat en un mecanisme democràtic que respongui als interessos generals de la majoria.
Evidentment, planificar no és fàcil. Però ho fem constantment dins les nostres cooperatives, igual que ho fa Amazon al cor de la bèstia. Només es tracta de pensar processos que reprodueixin aquest ordre a escala de país. La seguretat social alimentària, per exemple, apunta en la direcció transformadora que ens cal. Planificar no equival a una administració total centralitzada de l’economia. Que el socialisme no pugui ser de mercat no vol dir que no pugui ser amb -cert- mercat. Hi haurà àmbits de necessitats que podran ser coberts amb satisfactors produits amb i per cooperatives. Però allò que ens cal per viure amb dignitat, i que no és tan difícil d’establir democràticament, no pot estar a mercè d’una lògica irracional com la mercantil.
Aquesta discussió és urgent, i ens hi va la vida i un futur digne cada cop més difícil d’imaginar per a les nostres filles.
Article publicat a la revista Soberanía alimentaria, núm. 48.
REFERÈNCIES
Karl Marx, Carta a Ludwig Kugelmann, 1868. Font: C. Marx & F. Engels, Obras Escogidas, en tres tomos, Editorial Progreso, Moscú, 1974, t. II.
Gindin, S. (2016). Chasing Utopia. Nova York: Jacobin. https://jacobin.com/2016/03/workers-control-coops-wright-wolff-alperovitz/
Pistor, K. and Herreros, F. (2022) El Código del capital: Cómo la ley crea riqueza y desigualdad. Madrid: Capitan Swing.
