Conversem, mitjançant molts correus electrònics, amb Alba À. Holgado i Cristina Fernández Recasens, duïs de lis autoris de la Guia gramatical de llenguatge no-binari, un llibret que dona eines per poder escriure, precisament, una frase com aquesta. La Guia, coordinada per Jun Moyano Anglès i publicada per Raig verd al setembre de 2023, presenta testimonis de persones no-binàries i les seves vivències, parla sobre el gènere a les llengües i el llenguatge inclusiu, i justifica i raona la proposta del neomorfema -i (elli, totis) per formar un gènere neutre en català.
Al, o Alba, À. Holgado (elli) és una persona no-binària i agènere de Bufalà, Badalona. És filòlogui i docent de llengua anglesa i també traductori, escriptori i amant dels instruments de corda. És activista social al moviment social de Bufalà i moviments transversals pel patrimoni, LGTBIQ+ i ecologistes de Badalona.
Cristina Fernández Recasens (elli/ella), també conegudi com a “ce”, és de Blanes, activista feminista i professori de Llengua i Literatura a la Universitat de Surrey, al Regne Unit, i de Gènere i Sexualitat a la UOC. Ha militat a diferents espais de l’Esquerra Independentista i és membre del Col·lectiu No-Binari.
Anem a parlar de llenguatge no-binari. Però, per fer-ho, crec que val la pena aturar-nos abans a pensar què és una persona no-binària. Com ho explicaríeu?
ce: Com a definició genèrica podem dir que és una persona que no s’identifica amb les categories d’“home” o “dona” però després cada experiència no-binària és diferent. Les identitats es poden explicar des dels eixos de la interseccionalitat i així doncs l’experiència de cadascuni de nosaltres depèn també d’altres qüestions com la nostra classe social, origen cultural, orientació sexual, edat, etc. En tot cas és cert que totes les persones no-binàries coincidim a tenir l’experiència comuna de “no encaixar”, “no coincidir”, “no identificar-nos” o “no entrar dins” les categories convencionals de “dona” o “home”. Algunis de nosaltres, a més, ens identifiquem com a persones trans però no totis.
Al: Coincideixo amb aquesta definició completament; és així com m’he sentit sempre, de fet. A més, crec que també, encara que sovint no ho fem de manera conscient, trenquem amb el binarisme de gènere. La nostra existència assenyala els prejudicis de gènere de manera directa i la supervivència es converteix en una mena de resistència intrínseca, encara que no tinguem, sempre, aquesta intencionalitat.
Podeu explicar una mica com vau arribar al no-binarisme? Perquè no crec que fos el lloc des del que partíssiu…
Al: per a mi el punt de partida és el meu cos, la diferència entre la consciència interna que tenia del meu cos i la percepció externa que en rebia. Això va ser quan era petiti ja. Jo no percebia el meu cos amb les etiquetes que des de fora usaven (atribuint-me un gènere en concret) i, evidentment, ja de més gran, tampoc amb els rols que s’hi afegien. És a dir, jo m’he vist a mi mateixi com una persona al marge del meu cos. Això no vol dir que no consideri que el meu cos sigui important sinó que crec que és un afegit a qui soc: seria l’Al igual amb un altre cos. I així és com també percebia la resta de persones. Només diferenciava nens i nenes per les coses que els hi deixaven fer i no per com eren des d’una aparença externa. El meu xoc amb la realitat va ser créixer i adonar-me que això no era ni és pas així. Més tard, més de vint anys després, em topo amb les etiquetes: no-binàriï i agènere. Em van donar les ales que la societat m’havia furtat. Encara no les puc usar, les ales, amb total llibertat –tenir-les no vol dir volar– però és un pas.
ce: Per part meva hi ha el fet de no sentir-me còmodi dins les etiquetes i de les expectatives de gènere. Sempre se m’havia dit que no era prou femenina o que hi havia aspectes de la meva personalitat que eren masculins. Mai m’he sentit còmodi del tot dins la categoria de “dona” ni en grups només de “dones” o en espais heterosexuals. També hi arribo des de l’activisme, per lectures i per l’amistat amb altres persones no-binàries.
Al llibre es comenten algunes vivències no-binàries, en relació a la família, visites mèdiques i tota mena de situacions. Quines diríeu que són les principals dificultats que enfronten les persones no binàries en la vida quotidiana?
Al: la lectura externa és totalment binària i directa. Primer, et llegeixen i, després, t’has de vindicar: que no, no ets un home o una dona, que ets una persona no-binària. I això és un cansament que no sempre podem superar. No sempre estem amb el mode reivindicatiu i les energies per dir-ho i no sempre és segur fer-ho. Sortir de l’armari cada cop és un risc i si ets una persona vulnerable (la classe social, entre d’altres) no sempre ho pots fer. A banda, que també ens arrisquem a patir agressions, burles, etc. A la feina, per exemple, em segueixen feminitzant perquè no he sortit de l’armari del tot. És una feina nova i tinc el risc, tot i que la meva expressió de gènere difereix molt del concepte femení d’una dona, de ser acomiadadi si expresso el fet que vull que em parlin en neutre -i. Només algunis companyis ho saben i sí usen el neutre amb mi, però és perquè estem en igualtat de condicions i el risc no és tan sever. I el meu alumnat, igual, algunis sí ho saben i d’altres, no. En el meu cas, m’ho he pautat de mica en mica, en comptes de fer una sortida de l’armari directa. És un acte de supervivència, com milers a la vida. En altres àmbits de la vida estic tenint problemes. Sobretot amb el pèl, que part del meu cercle proper no veu bé. He deixat de depilar-me i algunes persones que m’han llegit sempre com a dona em fan comentaris negatius sobre el meu aspecte i veuen aquest canvi des del rebuig.
ce: Si algú m’ho pregunta directament, m’identifico com a persona no binària i dic que prefereixo els pronoms no-binaris. Però si algú assumeix que soc una dona no sempre tinc l’energia o no sempre em sento seguri per explicar-ho. També és cert que una part de la meva identitat femenina segueix formant part de mi, sento que comparteixo part de la meva experiència amb moltes dones. Suposo que és perquè també he après molt de l’anàlisi marxista del treball de Silvia Federici i lis activistes de Wages for Housework dels anys 70. És un plantejament en certa manera incompatible amb una visió no-binària del gènere, com la de Judith Butler, però que a mi m’ha ajudat a entendre diversos aspectes de la meva identitat i de la meva experiència. Val a dir que, en alguns casos, tot i haver expressat la meva preferència per ser reconegudi com a persona no-binària no sempre se’m reconeix o se’m respecta.
Un tema polèmic quan parlem de llenguatge inclusiu és el dels plurals. Tradicionalment, s’ha fet servir el masculí genèric per referir-se a grups mixtos. En aquest sentit, l’octubre passat es van posicionar la Universitat de Barcelona i l’Institut d’Estudis Catalans, precisament defensant aquest ús. Una mica abans, el 2021, es va publicar el llibre Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou, editat per M. Carme Junyent, on, si bé hi ha molts punts de vista i aproximacions diferents (una varietat d’opinions eclipsada pel contundent títol), podríem dir que en línies generals també s’aposta pel masculí genèric. Sovint es diu que és el gènere no marcat i inclusiu, perquè no té desinència de gènere, mentre que el femení és el marcat i exclusiu. Esteu d’acord amb aquesta aproximació? Quin problema hi ha amb el masculí genèric per als plurals?
ce: A nosaltres el masculí genèric no ens representa. Per això hem fet la proposta de la Guia gramatical de llenguatge no-binari. És una proposta feta per persones no-binàries que volem fer servir la nostra llengua, que és la llengua catalana, i sentir-nos inclosis. És molt difícil justificar que no hi ha transfòbia darrere d’aquests posicionaments públics. Quantes persones no-binàries han format part del procés de decisió a la Universitat de Barcelona i a l’Institut d’Estudis Catalans? Aquestes institucions són en una posició clarament hegemònica i no només no representen a les persones no-binàries sinó que tampoc volen recollir la seva veu. Més aviat al contrari.
De la mateixa manera, pel que fa al llibre de Junyent, no crec que les dones puguin parlar en nom de les persones no-binàries. Les persones no-binàries existim i tenim la nostra pròpia veu. La veu de les dones també ha sigut silenciada històricament. Per això trobo una contradicció que ara algunes dones vulguin silenciar la veu d’altres grups o parlar en nom seu.
Al: La incomoditat amb el masculí genèric no només la sentim les persones no-binàries. Els moviments feministes porten dècades dient que el masculí genèric no és inclusiu amb les dones i lluitant perquè hi hagi inclusió a la llengua catalana. El desdoblament que avui dia està tan integrat, inclús en l’administració pública, no ha existit sempre i ha estat una reivindicació d’aquestes lluites feministes. És el resultat de molts anys de picar pedra. Nosaltres com a persones no-binàries només diem que, a més a més, el masculí genèric tampoc és inclusiu amb la resta de diversitat que existeix.
I no és només un problema amb el masculí plural, el singular també. Si algú es refereix a mi com a “estudiant”, per exemple, encara que en el seu cap sigui com a gèneric, jo no tinc cap manera de saber si és específic o no, i m’incomodarà igualment. Tampoc no hi ha forma “marcada” per a les persones no-binàries i aquesta incomoditat reflecteix també la malgenerització que fan contra nosaltres.
Per evitar el masculí genèric en els plurals, veiem que molts cops es fan servir desdoblaments (“ciutadans i ciutadanes”, “totes i tots”). Una proposta que ha guanyat força pes darrerament és directament fer servir el femení en comptes del masculí com a genèric. Quines virtuts i defectes hi veieu, en aquestes alternatives?
ce: Fer servir el femení genèric també ens sembla una proposta vàlida, és disruptiva en tant que contribueix a assenyalar que hi ha un “problema de gènere” i pot servir en alguns contextos. Jo l’he fet servir molts anys i encara l’utilitzo però soc conscient que la limitació que té l’ús del femení genèric és que no inclou a les persones no-binàries, o no ho fa de manera explícita. Per tant, hi ha espais on fer servir el femení genèric està bé, i d’altres on pot ser excloent.
L’ús del femení genèric ha sigut una molt bona eina per fer visible el privilegi dels homes d’estar sempre inclosos i genera incomoditats. Aprendre a conviure amb aquesta incomoditat és un exemple molt clar de com hem de conviure la resta sempre.
Al: Crec que essent una proposta genèrica és excloent i no representa les persones no-binàries, ni tampoc els homes. Entenc el motiu pel qual va sorgir, en contraposició al masculí genèric, però segueix sent excloent.
A la Guia, analitzeu les propostes de fer servir la -e o la -i en català per a usos específics (persones no-binàries) i genèrics (plurals, gèneres desconeguts o irrellevants, etc.). La vostra aposta és per la -i. Així, tenim paraules com elli, totis, advocadi, etc. Creieu que la tria -e/-i és encara un debat obert a la vostra comunitat? Quins avantatges o inconvenients presenta cada opció?
ce: Sempre hem dit que la nostra és només una proposta i també que té limitacions. Potser no és la millor opció o la que perdurarà. Serà l’ús que se’n faci que ho acabarà determinant. Hem apostat per l’ús de vocals ja existents i reconegudes però també hem dedicat un apartat a les opcions descartades. Pel que fa a l’ús de la “e” expliquem que no serveix per a tots els dialectes del català però que és més accessible per a les persones sordes. I després, les propostes d’escriure una arrova (@) o una “x” són capacitistes ja que no són accessibles per a totes les persones, els lectors de textos no poden interpretar paraules escrites amb aquests caràcters. I, a banda, no es poden pronunciar, per tant només serveixen per a textos escrits.
Al: L’ús de la -e també és un reflex del castellà, un emmirallament, i pensem que la -i pot ser una proposta del català que no copiem d’altres llengües. En àrab, per exemple, algunis activistes del Marroc tot i que també reben atacs de persones que creuen que tot plegat són idees americanes, aposten per, en comptes de copiar altres llengües, usar formes noves fusionant les desinències i paraules masculines i femenines. Cada llengua és diferent i aquesta proposta també és una proposta per repensar la llengua catalana i generar una conversa al voltant de com mirem i ens expressem en català.
La lingüista Míriam Martín Lloret diu que “no tenim una desinència màgica amb què tothom se senti inclòs. Així que la idea, almenys la meva, és buscar solucions sense marca flexiva… Per mi la forma més revolucionària és la que no conté desinències perquè s’adreça a totes les persones, binàries i no binàries”. Així, per exemple, preferiria dir “atenció!” en comptes d’atents!, atentes i atents!, atentis! o altres possibilitats. D’aquesta mena de fórmules també parleu en el llibre. Però més enllà d’això, crec que Martín Lloret planteja una qüestió pertinent. No tenim un “no marcat” o “genèric” que satisfaci a tots els parlants. De fet, aquesta és la frase que a mi em surt més natural, però una altra persona podria haver dit “no tenim un no marcat o genèric que satisfaci a totes les parlants”. I una altra, “… que satisfaci a totis lis parlants”. La vostra proposta és que la -i sigui el gènere neutre, el “menys marcat”, però trobo que a hores d’ara és justament una proposta marcadament no-binària. És un tercer gènere. Ens hem de resignar a no tenir un veritable genèric davant de tantes opcions en disputa? Poden conviure genèrics diferents? Com creieu que evolucionarà la situació?
Al: Crec que aquesta idea de tercer gènere desvirtua totalment el que pensàvem quan escrivíem el llibre i també l’essència de ser una persona no-binària. No som un tercer gènere sinó un paraigües d’identitats que aixopluga identitats que es viuen fora del binarisme de gènere. En aquest sentit, que lingüísticament es parli d’un tercer gènere és un error. Nosaltres entenem i usem la flexió -i com a neutre.
ce: Sí, exacte, del que es tracta no és de proposar un tercer gènere sinó de superar un model que genera desigualtats i violències en imposar un gènere a les persones en funció del sexe que se’ls assigna en néixer.
Hi ha qui diu que tots aquests canvis per fer el llenguatge més inclusiu venen des de dalt. Esteu molt a dalt, vosaltres? Més enllà d’això, ¿és una crítica amb cert sentit (el llenguatge inclusiu és una distinció elitista d’entorns “progres”?) o el fet que en alguns casos pugui venir recomanat “des de dalt” és més aviat una mostra que algunes idees “de baix” han aconseguit fer-se més hegemòniques?
Al: Des del moment en què aquest llibre sorgeix des d’una iniciativa voluntària ja diem que gaire a dalt, no hi som. Els hi podeu preguntar a l’IEC, si som a dalt o no hi som, si ens hi veiem les cares o ellis s’hi veuen els peus. Els grans canvis, cap a la igualtat i l’adquisició de drets, sempre comencen des de baix però quan s’implementen ens oblidem de qui els ha impulsat i quin era l’origen. És una mena de desmobilització i d’amnèsia col·lectiva.
Més enllà de les moltíssimes fórmules que podem trobar per practicar una comunicació inclusiva, i de si ens posarem d’acord sobre quines són les més adients en cada cas, crec que és evident que aquesta Guia era necessària. No he volgut entrar a la part dels pronoms febles de complements directes i complements indirectes, perquè això ja és cafè per a molt cafeteris. Però és la prova que això va de debò. Els testimonis que recolliu al llibre també evidencien que aquest treball feia falta, per exemple, quan s’explica que ja hi ha personatges de ficció no-binaris parlant idiomes que no són el català, i que per tant cal disposar de recursos lingüístics per saber fer una traducció d’aquestes novel·les. Tanmateix, la Guia va ser rebuda, en part, amb moltes crítiques i atacs furibunds. Què té la llengua que ens afecta tant? Sembla que no es pot tocar el més mínim, si no, la “destrosses”. Recordeu quan van eliminar alguns diacrítics? També es va muntar un bon enrenou. Per què som tan viscerals amb la llengua? I fins a quin punt aquest purisme lingüístic no és més que una coartada per a l’enabefòbia?
Al: Som viscerals amb la llengua perquè ens l’estimem; ras i curt. Ens aferrem a la gramàtica perquè és tangible, d’alguna manera com si el diccionari fos una evidència física i real de l’existència de la llengua. I si ho pensem fredament és ben bé així i en el cas de la llengua catalana, si la llengua existeix vol dir que no ha mort, que no ha desaparegut. Si ho pensem així, podem arribar a entendre per què qualsevol canvi lingüístic –-des dels diacrítics, els neologismes, acceptar col·loquialismes o el neomorfema -i— reben tant de rebuig. És perquè es concep el canvi lingüístic com una alteració (negativa) a aquest tòtem identitari que és el diccionari. Però, trobo que oblidem sovint que la llengua canvia i no ho fa pas sola: som nosaltres qui la canviem. Entenc les pors de qui pensa que si la canviem, la llengua es diluirà en quelcom ben diferent i deixarà de ser català, però no és quelcom que puguem evitar del tot. Nosaltres també canviem, ho fem cada dia i això no ens fa deixar de ser nosaltres. Evidentment, no vull frivolitzar amb això tampoc, però també crec que el diccionari ha de guiar i no ha de ser una pedra inamovible.
Quan fem del diccionari una pedra inamovible també l’acompanyen valors del passat més ranci i, sí, comparteixo el que dius: que ben sovint amaguen transfòbia i enabefòbia. Però només entenent d’on ve tot això i dient-los: t’entenc perfectament, entenc aquesta por (la lingüística i la transfòbica) perquè jo també he estat allà –també he estat el monstre de l’armari–, serem capacis de passar pàgina.
ce: Sí, estic d’acord amb l’Al, en aquestes reaccions hi ha sovint una barreja d’amor per la llengua i de por. És comprensible perquè en molts àmbits estem perdent la batalla per la llengua i hi ha molta preocupació. Però nosaltres no ens cansem d’explicar que hem fet aquesta guia perquè el català és la nostra llengua i l’estimem i per això volem que també formi part de la nostra identitat i del nostre futur col·lectiu que imaginem millor, més no-binari.
Imatge de portada: Cristina Fernández Recasens (esquerra) i Lai Duran Vilalta (dreta), del Col·lectiu No-Binari, en una presentació del llibre.
