Aquest estiu els cinemes van viure dues estrenes com feia temps que no es veien. Sigui per expectació, màrqueting, o per la pràctica inexistència de pel·lícules que expliquessin històries “noves”, l’estrena de Barbie i Oppenheimer van fer que el cinema recuperés una mica d’atenció del gran públic. El fet que les dues s’estrenessin gairebé en el mateix moment, va desencadenar comentaris, mems, i fins i tot una batalla absurda que pretenia contraposar-les com a emblemes del feminisme i el patriarcat, sobretot per part de l’exèrcit d’idiotes misògins que habiten les xarxes. La realitat, però, és que les dues pel·lícules són un reflex oportú de la societat en què vivim i dels debats que es donen en l’actualitat. Són pel·lícules perfectament compatibles, i que cal veure una darrera l’altra (segons la preferència). Una explica l’avenç de la reacció patriarcal, i l’altra, la lluita necessària contra les forces que prefereixen l’autodestrucció de la humanitat a un món on no prevalguin els seus privilegis.
Oppenheimer explica la història al voltant de la creació de la bomba atòmica. Explica com en un moment en el qual els Estats Units restaven neutrals front l’avenç del feixisme i el nazisme, existia un part important de la intel·lectualitat del país disposada a ajudar i a fer el que estigués a la seva mà per frenar-ho, i com això, porta a grans físics com Albert Einstein i Leó Szilárd a escriure una carta al president Franklin Delano Roosevelt exposant l’amenaça que els nazis poguessin desenvolupar la bomba atòmica, i la necessitat que els EUA la tinguessin abans. Exposa també com aquesta intel·lectualitat és seduïda per un Partit Comunista que lidera la lluita contra el feixisme, i que organitza sindicalment a científics, professors universitaris i catedràtics. Explica també com, tot i ser aliats en la guerra, els Estats Units recelaven de la Unió Soviètica, i espiava i vetava a aquells científics que tinguessin relació amb el comunisme. A més de ser una pel·lícula que parla de les misèries humanes relacionades amb l’ambició i l’egocentrisme, és una pel·lícula que també parla de la persecució i la repressió política en el país de les llibertats. Un país que, en plena espiral de conspiranoia anticomunista, veta i destrueix els seus millors científics per la seva relació amb el sindicalisme i el comunisme.
Cillian Murphy, l’actor que dona vida a Robert Oppenheimer, en guanyar l’Òscar a millor actor va dir unes paraules que resumeixen molt bé l’esperit de la pel·lícula: “hem fet una pel·lícula sobre l’home que va crear la bomba atòmica, i per bé o per a mal, vivim en el món d’Oppenheimer, així que vull dedicar l’Òscar als que lluiten per la pau”. El món d’Oppenheimer, és a dir el món de la bomba atòmica, és un món en el qual existeix el perill real i tangible de l’autodestrucció de la humanitat. Com bé s’explica en la pel·lícula, els primers coneixedors d’aquesta amenaça van ser, precisament, els ideòlegs i artífex d’aquesta bomba, i van ser precisament aquests qui van defensar des del final de la Segona Guerra Mundial la necessitat d’un pacte mundial per aconseguir la pau definitiva, mitjançant la creació d’estructures internacionals que vetllessin per l’equilibri de forces i la no proliferació d’armes nuclears.
La realitat, però, fou diferent. Si bé és cert que l’amenaça de l’autodestrucció de la humanitat feia impossible una guerra directa entre les grans potències nuclears, durant la guerra freda, es va produir un conflicte continu entre els Estats Units i la Unió Soviètica, en el context de les guerres d’alliberament nacional dels pobles colonitzats. Sempre, amb els Estats Units defensant els bàndols procolonials o que jugaven a favor dels interessos neocolonials, i la Unió Soviètica donant suport a les resistències nacionals i populars. El Nou Ordre Mundial no era un món en un equilibri basat en el pacte per l’amenaça de l’autodestrucció, sinó un ordre basat en la correlació de forces que es disputava contínuament en el tauler dels països colonitzats per les potències occidentals. De fet, els països que s’alliberaven, sobretot els més grans, buscaven aconseguir l’armament nuclear per dissuadir les potències de qualsevol intervenció en les seves terres.
Va ser precisament la desintegració i la desaparició de l’URSS la que va transformar aquest Nou Ordre Mundial en un ordre unipolar, amb una única potència i els seus satèl·lits que marcaven els destins de tots els pobles del món. La primera demostració que l’equilibri de la guerra freda formava part del passat fou la primera guerra del Golf, l’any 1991, quan els Estats Units va intervenir a l’Iraq per primera vegada, massacrant civils amb l’aplaudiment de la pràctica totalitat de la comunitat internacional. També va passar als Balcans, amb bombardejos indiscriminats contra infraestructura civil sèrbia a mans de l’OTAN (1999). L’ordre mundial posterior a la caiguda del mur de Berlín fou el de la impunitat dels Estats Units i els seus aliats, del retorn a les invasions civilitzadores (ara dites humanitàries), la invenció de la guerra contra el terror i les armes de destrucció massiva. De fet, l’ordre internacional després de la Segona Guerra Mundial va desaparèixer en el moment que el secretari general de l’ONU en el moment de la intervenció de l’OTAN a Sèrbia, Kofi Annan, va legitimar els bombardejos dient que cap país es podia escudar en la sobirania nacional per violar els drets humans, donant així carta blanca a l’imperialisme “humanitari”, i desarticulant les institucions com l’ONU com a instruments per a l’equilibri i la pau.
El món unipolar va anar avançant inexorablement, establint amb una política de fets consumats la seva agenda a tot el món, sembrant la misèria i el terror, produint en les seves elits una sensació d’impunitat total i absoluta. L’emergència de la Xina com a potència econòmica i militar, en el seu moment va encendre les alertes de les potències tradicionals, establint fortes mesures aranzelàries i campanyes de desprestigi contra el país. La invasió russa d’Ucraïna iniciada el febrer de 2022 ja va ser la gota que ha fet vessar el got, i des d’aquell moment fins avui, defensar una solució negociada i la pau, ha estat estigmatitzat, assenyalant com a prorús qualsevol que ho defensi. Les potències occidentals creuen que la negociació i un acord de pau en l’actualitat representaria una victòria militar, política i moral de Rússia, i estan disposats a combatre-la fins a l’últim ucraïnès. No defensen la sobirania d’Ucraïna, defensen que el món continuï regint-se per les seves regles, fins al punt de parlar obertament de la possibilitat d’enviar tropes de l’OTAN, i de la necessitat d’engreixar la indústria militar europea (sota la coartada de l’autonomia europea en defensa). Parlen, per tant, d’un enfrontament directe entre potències nuclears, amb el que això pot desencadenar, que no és una altra cosa que un conflicte que pot acabar amb l’autodestrucció de la humanitat.
Aquest és el món d’Oppenheimer, però cada vegada menys. És el món que va crear la seva obra científica, però no ho és gens el món que ell volia construir. Anem en la direcció contrària, de fet. I tal com ens ensenya la pel·lícula de Barbie, front l’avenç de la reacció, no val amb estirar-se a terra, tancar els ulls i plorar. Tampoc val esperar que Rússia guanyi la guerra, perquè una victòria russa i el seu avenç tampoc són una alternativa internacionalista. Encara que sigui nedant contracorrent, cal lluitar per la pau i contra l’avenç reaccionari. Ens hi va l’extinció com a espècie.
