S’acosta la temporada turística i, des dels sectors productius vinculats a aquesta activitat, comencen a veure les orelles al llop en relació amb la manca de treballadors. Sense anar més lluny, a la recent trobada entre empresaris del turisme organitzat pel Grup HOTUSA, representants del Banc d’Espanya es van despenjar amb algunes declaracions [1] on reclamaven “millorar les polítiques actives per alleujar la falta de treballadors” en el sector. Això és així perquè, des de fa uns anys, en concret, des de la sortida dels moments més durs de la pandèmia de la COVID-19, molts dels treballadors que, amb anterioritat, s’ocupaven al turisme, no han tornat a acceptar condicions de treball similars. La certa reestructuració del sector durant els moments més durs del confinament i les mesures socials engegades pel Govern central sota l’Estat d’Alarma han desplaçat la demanda d’ocupació cap a altres sectors productius.
Això no obstant, aquesta no és una qüestió únicament vinculada al turisme, passa en tots aquells sectors on precarietat i desprotecció van de bracet, per exemple, la construcció. Així, el que la trobada de HOTUSA va assenyalar, encara que de forma tàcita no directa és que, des del Govern, ja sigui mitjançant polítiques de pastanaga, ja sigui mitjançant política de bastons, es ‘forci’ els treballadors a acceptar les feines precàries i mal pagades típiques del turisme. I per això utilitzen l’eufemisme de “polítiques actives coordinades amb el sistema de prestacions i subsidis de desocupació”, però en realitat el que volen dir és que s’ha d’articular el condicionament de les prestacions laborals amb l’acceptació de les feines ofertes, fer possible la combinació de treball/prestació, etc., per poder, així, continuar mantenint els baixos salaris i el nivell de beneficis. Cal recordar que si la tipologia de contractes ha canviat al sector, no ha estat perquè, de sobte, s’hagin tornat convençuts socialdemòcrates, sinó perquè s’han vist obligats per la legislació recentment aprovada. De ser així, que internalitzin activitats com les cambreres de pis, aquelles que han passat a empreses de serveis amb salaris més baixos.
A més, la pressió al govern va acompanyada d’una dinàmica ideològica d’estigmatització sota l’etiqueta de ‘turismefòbia’ a aquells moviments i col·lectius que denuncien les dinàmiques de turistificació, ja que són plenament conscients que només mitjançant una combinació d’infraestructura, salaris baixos, i superestructura, ideologia turística, és possible que el sector obtingui beneficis.
La solució és fàcil: si veritablement es vol alleujar la manca de treballadors en el turisme, només cal pagar-los més, implementar polítiques de conciliació i permeteu l’activitat sindical.
Notes
[1] https://elpais.com/economia/2024-01-22/el-banco-de-espana-pide-mejorar-las-politicas-activas-para-aliviar-la-falta-de-trabajadores-en-el-turismo.html
