[Parlant sobre la situació de la dona i la qüestió del moviment feminista]
—Com? —va exclamar Lenin, una mica bruscament—. A aquest perill està exposat tot el que diguem i fem. I si, per por d’incórrer en ell, ens abstenim de fer el que creguem convenient i necessari, ens convertim en els sants indis de les columnes. No moure’s, no tocar, perquè podríem caure des de l’alt de la columna dels nostres principis!
D’altra banda, en el nostre cas no cal mirar solament al que demanem, sinó a com el demanem. Crec haver apuntat bastant clarament a això. Ja se sap que nosaltres no resarem de forma propagandística les nostres reivindicacions per la dona com els comptes d’un rosari, sinó que hem de lluitar tan aviat per unes com per unes altres, a mesura que el requereixin les circumstàncies. I sempre, naturalment, en relació amb els interessos generals del proletariat. Cadascuna d’aquestes batalles ens col·loca enfront de l’honorable germanor burgesa i de les seves no menys honorables lacais reformistes. Obliga a aquests a una de dues coses: o a lluitar sota les nostres banderes —cosa que no volen—, o a desemmascarar-se. Per tant , aquestes lluites delimiten el nostre camp i presenten a plena llum el nostre rostre comunista. Amb elles, guanyem la confiança de les grans masses femenines que se senten explotades, esclavitzades i trepitjades per la supremacia de l’home, per la força del patró, per la societat burgesa sencera. Traïdes, abandonades per tots, les dones treballadores reconeixen que han de lluitar al nostre costat. I no necessito jurar-li ni fer-li jurar a vostè que les lluites per les reivindicacions femenines han d’anar associades també a la meta de la conquesta del Poder, de la implantació de la dictadura proletària. Això és, en els moments presents, l’alfa i l’omega del nostre moviment. La cosa és clara, perfectament clara. Però les grans masses femenines del poble treballador no se sentiran irresistiblement arrossegades a compartir les nostres lluites pel poder, si ens limitem a bufar una vegada i una altra aquest sol crit, encara que el bufem amb les trompetes de Jericó. No i no! Les nostres reivindicacions han d’anar políticament associades també en la consciència de les masses femenines a les penalitats, a les necessitats i als desitjos de les dones treballadores. Aquestes han de saber que, per a elles, la dictadura proletària significa la plena equiparació amb l’home davant la llei i en la pràctica, dins de la família, en l’Estat i en la societat, així com l’escanyament del poder de la burgesia.
—L’exemple de la Rússia soviètica —vaig exclamar jo, interrompent-li— el prova, i aquest serà el nostre gran model.
Lenin va prosseguir:
—La Rússia soviètica presenta les nostres reivindicacions femenines sota un angle visual nou. Sota la dictadura del proletariat, ja no són objecte de lluita entre el proletariat i la burgesia. Implantades, es converteixen en pedres per a l’edifici de la societat comunista.
Si vols llegir el text sencer, consulta aquesta entrada de la web lenin.cat
Font: Clara Zetkin, Recuerdos sobre Lenin (pp. 59-70 en l’original), Ciudad de México, Partido de la Revolución Democrática, 2019. Traducció del castellà al català realitzada per Alejandro Andreassi.
