Una de les prioritats que hauria de tenir el sistema educatiu, si volem que realment sigui compensador de desigualtats socials i contribueixi a bastir una societat més justa i equitativa, és que tots els infants i joves, amb independència del seu sexe, tinguin possibilitats d’una educació pública, laica i de qualitat. I per aconseguir aquest objectiu, en el món educatiu s’ha fet un llarg recorregut.
Després de la guerra que va seguir al cop d’estat, nenes i nens eren educats en espais i currículums diferenciats. Cap als anys vuitanta, es va aconseguir l’escola mixta, escola conjunta per nois i noies, que va significar un gran avenç en aquest camí, però com diuen Núria Solsona Pairó i Marina Subirats Martori en el seu article “Polítiques per la igualtat a Catalunya: l’àmbit educatiu. Una gota d’aigua lila enmig de l’oceà”, aquest era un pas important, però no suficient, perquè l’escola mixta implicava que les nenes i noies s’havien incorporat a una sistema educatiu pensant en clau androcèntrica en continguts, espais… I així, grups de dones ensenyants, aplegades en sindicats, associacions, universitats… vam començar a parlar d’escola coeducativa, de tal manera que vam arribar a formular que “sense coeducació no hi ha educació”. I vam organitzar xerrades, formacions, revisions de currículums…
La coeducació abraça moltes de les pràctiques, costums i programacions de la vida d’un centre educatiu; contribueix a trencar estereotips i a pensar críticament. Implica molts aspectes, des de com s’organitzen els espais d’esbarjo a com es tracten els conflictes, a com ens relacionem amb les famílies, a com es distribueixen els temps, als temes de tutoria, com es tracta l’educació afectivosexual, els drets de les persones LGTBIq+ i, per descomptat, una revisió a fons del llenguatge i dels currículums.
En les darreres lleis educatives, s’ha situat la necessitat de la coeducació, però cal esmentar, especialment, la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, que va ser una llei pionera, fruit de la participació de les organitzacions feministes i els partits polítics i de la construcció de consensos. En aquesta llei, es regula l’actuació de les polítiques públiques en l’àmbit educatiu incorporant-hi la coeducació com a element fonamental en la prevenció de la violència masclista; es reconeix que l’objectiu fonamental de l’educació és proporcionar una formació integral que faci disminuir el sexisme i l’androcentrisme i que faci visibles i estengui a tota la població escolar els sabers femenins que han estat marginats del currículum i de la vida escolar quotidiana. Però si bé les lleis en parlen, des de l’administració educativa és un tema que es tracta com a secundari, amb por de ferir susceptibilitats; en les disposicions de començament de curs s’anomena, però després sempre s’han posat molt pocs recursos i dedicat pocs esforços perquè la coeducació no quedi en mans del professorat conscienciat, sinó que es converteixi en element central del sistema
Actualment, sense fer una avaluació seriosa d’on estàvem i del que s’havia aconseguit, s’ha creat la figura de COCOBE que ha de vetllar per la convivència, la coeducació i el benestar emocional. Una figura amb moltes responsabilitats, poca formació (30h) i poc temps i reconeixement per desenvolupar aquestes funcions.
Però en paral·lel a les pobres i porugues iniciatives de qui ha estat al davant del Departament d’Educació, veiem que moltes persones estan preocupades perquè aquests drets d’infants i joves de ser educats sense estereotips i amb la idea de superar discriminacions i per l’equitat, i per això sorgeixen diverses iniciatives.
Una d’elles és la de les Escoles feministes: transformació educativa per una escola pública emancipadora En la seva pàgina WEB es defineixen:
“Som docents, mares, pares i col·lectius que apostem per la transformació educativa de l’escola pública des d’una mirada feminista. Som un espai comunitari, autoorganitzat i horitzontal, independent d’institucions i entitats privades. Volem repensar metodologies, continguts, objectius, eines institucionals i tot allò que afecta l’educació pública a partir d’una perspectiva feminista, ecologista, antiracista, anticlassista, anticapacitista i, en definitiva, des d’una perspectiva veritablement transformadora”
El manifest de les Coordenades fundacionals, d’abril de 2019 es concreta en sis eixos o coordenades de treball per començar a construir les escoles feministes, que són cos, identitat, comunitat, vida, pensament i educació pública. I afirmen:
“Els feminismes van més enllà de la coeducació. La proposta d’una educació feminista és un model i un programa polític de crítica i lluita contra el sistema patriarcal i capitalista i, alhora, un model i un programa polític de construcció d’una nova realitat social que aposti per la vida. És en aquest sentit que entenem que va més enllà de la coeducació i d’altres models educatius: 1) fa explícita la seva consciència i intencionalitat política radical, 2) proposa un model i un programa educatiu global per a tothom (no només per a les dones, sinó per a tota la societat) i per a tot (parteix de les qüestions de gènere per arribar a les socials, les econòmiques i les intel·lectuals) i 3) pretén transformar radicalment la realitat qüestionant i subvertint activament el sistema. Els feminismes són actualment l’únic moviment social capaç de plantar cara al capitalisme i les seves nefastes conseqüències. I són una proposta crítica, però també constructiva que reivindica, simplement, tornar a posar la vida al centre. Estem immerses en una profunda crisi civilitzatòria. El programa neoliberal ha arribat també a l’educació pública i és urgent donar una resposta capaç de combatre aquest embat. És per això que apostem per un programa d’educació pública radicalment feminista. Perquè creiem que actualment l’únic moviment capaç de plantar cara al sistema és el dels feminismes. La transformació, dins i fora de l’escola, serà feminista o no serà”.
Aquest moviment ha anat treballant, porta ja tres trobades autoorganitzades amb gran participació i ja han fet una crida cap a la quarta trobada, que serà el maig del 2024
Però també han realitzat dues trobades de Comissions de Gènere, Feminismes, Coeducació i Igualtat dels Instituts Públics de Catalunya. En aquestes trobades, per qüestions d’aforament, es reuneixen 45 instituts d’arreu de Catalunya (5 alumnes + 2 docents per institut): en la primera, es van acordar una sèrie d’accions per tots els instituts per la setmana del 8 de març; i en aquesta segona, la trobada va consistir a respondre la pregunta “Quines demandes tenim per fer que l’educació pública sigui més feminista?“. D’aquí en va sorgir un decàleg: 10 demandes per construir una escola pública feminista I INTERSECCIONAL. La idea és difondre el document, fer-lo arribar a tots els centres amb la idea que es debati durant la setmana del 8 de març i també lliurar-lo al Departament d’Educació; però, sobretot, perquè les noies i nois, puguin reclamar als seus centres per tal que es posin a treballar per construir escoles feministes de veritat. Aquestes són:
Demanda 1. Disposar de lavabos segurs i lliures de violències, on tothom es pugui sentir respectat. que hi hagi lavabos per nois i per noies, separats, i també un altre lavabo sense gènere perquè tothom es pugui sentir còmode. hi ha la necessitat de més higiene en aquests espais, que comptin amb caixes tancades per llençar les compreses i espais on sigui possible canviar-se la copa menstrual. habilitar dispensadors gratuïts de compreses i tampons per combatre la pobresa menstrual.
Demanda 2. Fer dels patis uns espais segurs, amb una vigilància més proactiva i sensible envers les actituds masclistes i agressives disposant de zones no mixtes als patis on les noies puguin ocupar també els espais centrals.
Demanda 3. Adaptar els centres a totes les necessitats educatives (mobilitat, neurodivergent, conductual i cultural), així com dotar-los dels recursos (més personal, més formació per al professorat…) per fer possible una educació inclusiva real i no segregadora.
Demanda 4. Formar al professorat per reconèixer i actuar de manera proactiva i sensible davant les situacions de discriminació i d’abús de poder.
Demanda 5. Oferir xerrades i tallers a l’alumnat sobre gènere i violències des d’una perspectiva interseccional que posi el focus en la diversitat cultural, ètnica, sexual, de classe i de l’aspecte físic. que en alguns casos, aquestes xerrades siguin no mixtes per poder aprofundir més i de manera més segura en relacions saludables.
Demanda 6. Elaborar i aplicar normatives més exigents i amb mirada feminista, amb una tolerància zero envers els comentaris i actituds discriminatòries. crear espais on hi hagi professorat que faci una escolta activa, per sentir suport i seguretat a l’hora de denunciar.
Demanda 7. Revisar els currículums de les diferents matèries perquè s’abordin des d’una perspectiva antifeixista, feminista i interseccional que inclogui referents diversos.
Demanda 8. Consolidar una assignatura d’educació afectivosexual amb una mirada feminista i interseccional, que abordi temes com l’orientació i la diversitat sexual, el consentiment, el plaer, l’autoplaer i el consum actual de la pornografia.
Demanda 9. Garantir que l’alumnat pugui vestir-se lliurement sense rebre discriminacions ni pressions socials ni culturals.
Demanda 10. Posar a disposició de l’alumnat els protocols contra agressions sexuals que garanteixin actuacions immediates en espais de denúncia segurs i transparents.
El pròxim 1 de juny, a l’Institut Maria Espinalt del barri del Poble Nou de Barcelona, es farà la trobada de primavera, dirigida a docents, famílies, estudiants i tota la comunitat educativa; per aquesta edició, prepararan un espai especial per a estudiants perquè puguin continuar compartint inquietuds i propostes. Un dia sencer d’autoformació autoorganitzada a través de tallers, xerrades i taules rodones de tota mena: en elles es comparteixen coneixements, metodologies, pràctiques, experiències, posicionaments teòrics i polítics, denúncies i tota classe de sabers.
