En l’actualitat s’estan sentint més veus d’un debat que ja fa temps que s’arrossega: el qüestionament sobre els usos del temps i la necessitat de reduir de la jornada laboral. Aquest és un debat que hauria d’anar estretament lligat al debat sobre la necessitat de racionalitzar els usos del temps. L’objectiu és la millora de la qualitat de vida de les persones.
Davant aquest debat, el primer que cal veure és que la dicotomia de la qual es parteix sovint, entre temps de treball remunerat i oci o temps lliure, deixa de banda que el temps que no es dedica al treball remunerat amaga un munt d’altres temps de treball imprescindibles pel manteniment de la vida i que, per tant, no poden ser considerats temps lliures. I, tenint present que aquests treballs que sostenen la vida han estat tradicionalment adjudicats a les dones, veiem com la divisió del sexual dels treballs ens porta una divisió en els usos dels temps.
Si veiem el que ens diuen els diferents estudis i enquestes fetes per l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT), l’Instituto Nacional de Estadística (INE), l’Institut Català de les Dones, sindicats i universitats podem constatar:
- Les dones continuen assumint una major càrrega de treball no remunerat, com les tasques domèstiques i de cura. Els dies feiners hi ha més dedicació horària de les dones i els caps de setmana aquesta dedicació augmenta considerablement. Concretament, segons dades del Centre d’Estudis d’Opinió en l’Enquesta d’Usos del Temps, a Catalunya les dones dediquen 1 hora i 39 minuts diàriament més que els homes a les tasques de la llar i cures, 11 hores i 30 minuts més a la setmana.
- Tot i que augmenta la “col·laboració” dels homes en les tasques domèstiques, la dedicació a planificar i organitzar el treball domèstic familiar segueix recaient en les dones i representa una càrrega mental i un esforç considerable, tot i que difícil de quantificar.
- Si en el nucli familiar hi ha criatures o persones en necessitat especial de cures, les dones augmenten significativament el temps diari dedicat al treball domèstic-familiar i es duplica o triplica en relació amb el treball realitzat pels homes. Al contrari, la participació dels homes en el treball domestico-familiar és baixa i pràcticament inalterable al llarg de la vida, en definitiva tot sembla indicar que en el cas dels homes no els afecta per a res l’evolució del nucli familiar.
- Es dona per descomptat el treball de manteniment de la vida i la cura de les criatures i de les persones malaltes i de la gent gran és una tasca que correspon a les dones, i els homes més conscients que “ajuden” mereixen un reconeixent. Hi ha una minusvaloració de la feina que fan les dones i, per contra, una sobrevaloració de la que fan els homes.
- Socialment, el treball que representen les tasques domèstiques i de cura i la seva organització o és considerat no treball o és minusvalorat. L’economia capitalista ignora l’aportació que representa el treball no remunerat a l’economia dels països.
Davant aquesta realitat quan es planteja la reducció de la jornada laboral es fa pensant en posar la vida, les persones en el centre, i pensant a guanyar temps per a viure millor.
Per avançar en aquesta millora de la vida, la corresponsabilitat entre homes i dones en el treball reproductiu és imprescindible, encara que no n’hi ha prou, cal incidir alhora en la divisió sexual del treball assalariat, acabant amb la segregació i la bretxa salarial. La bretxa salarial és fruit de la segregació, però també ho és de la manca de corresponsabilitat en l’àmbit familiar, ja que la majoria de les reduccions de l’horari laboral, amb la consegüent reducció laboral i dificultat de promoció, la fan les dones i la fa per a poder compaginar amb tasques de cura.
Cal exigir, també i no menys important, la corresponsabilitat social de les tasques de cura. El benestar de les persones ha de ser un eix fonamental per als governs, ja no es pot pensar que és una tasca que queda darrere les portes d’una llar i que les dones que hi viuen ho han solucionat tot. Cal un nou pacte social de responsabilitats compartides entre dones i homes i amb la societat en el seu conjunt.
Cal començar per l’eliminació de les hores extres que no siguin compensades amb hores de lliures i portar un control rigorós per acabar amb les hores extres no reconegudes i no recompensades. La precarietat laboral fa que calgui mostrar disponibilitat horària per aconseguir una feina i mantenir-la.
Tot i que sembli evident, no podem deixar d’assegurar-nos que la reducció de jornada representi una reducció real de la càrrega de treball.
El plantejament de la reducció de jornada ha de ser sincrònica i quotidiana. Si no es fa per a tots els sectors laborals i totes les tasques al mateix temps es corre el risc de provocar un augment de les desigualtats per raó de classe, de gènere, d’ètnia…
Especialment per les dones que encara ara assumeixen la major part del treball de manteniment de la vida és important que la jornada es redueixi quotidianament perquè la càrrega de treball que porten és un obstacle per tenir una vida plena i perquè puguin ser mestresses del seu temps de no treball assalariat.
Així per les dones és millor reduir la jornada laboral cada dia. Quatre dies de treball assalariat a la setmana vol dir que intensificar la seva dedicació i desaparèixer de la resta de les seves activitats durant aquests quatre dies. La reducció quotidiana és la manera de descarregar de tensió el dia a dia, pot permetre i facilitar la conciliació de la vida en els seus diferents aspectes. Tot i que socialment les persones solen ser identificades per la seva professió, aquest és un eix més de la vida, i després de la coresponsabilitat de les imprescindibles tasques de manteniment de la vida, hem de fer lloc a altres activitats i facilitar la vida associativa, cultural, l’oci, o sigui, cal temps lliure per poder decidir el què es vol fer i per descansar.
