Els resultats del 12 de maig han estat clars i inequívocs, i la ciutadania ha parlat alt i clar, també a través dels seus silencis: tal com hem anticipat diverses vegades, el cicle del 15M i l’1-O s’ha tancat definitivament, la sociovergència torna a ser hegemònica i les esquerres transformadores a casa nostra compten només amb 30 escons al Parlament de Catalunya. A més de constatar-se una nova majoria sociovergent, entorn dels partits d’ordre que comparteixen el mateix model econòmic i social (PSC i Junts), veiem com el PP recupera el terreny perdut, mentre en paral·lel es consolida l’extrema dreta espanyolista de VOX i, com a gran novetat, irromp al Parlament l’extrema dreta independentista i identitària d’Aliança Catalana.
Ho deia la Cristina Bedmar Batalla al seu article de la setmana passada: si observem les dades dels diferents estudis del CEO que s’han elaborat recentment, podem constatar que existeix una majoria sociològica a Catalunya favorable a valors i posicionaments progressistes, d’esquerres. Uns valors i posicionaments que, tal com la campanya ens ha demostrat, no són defensats pels partits de la sociovergència que s’ha endut gairebé el 50% dels vots i que ha assolit una majoria de 77 escons.
Per què, doncs, aquesta majoria social no es tradueix en una majoria parlamentària? No només això: per què aquesta suma parlamentària només arriba a 30 escons, amb els pitjors resultats des dels anys 80? La resposta és clara, però implica el moviment de tres forces parlamentàries que, en els darrers anys, difícilment han mostrat unitat tàctica ni estratègica. S’ha tancat un cicle en què es donaven les condicions per un canvi d’hegemonia a Catalunya i no l’hem sabut ni pogut aprofitar.
Ara no és moment, però, de llepar-se les ferides. Davant d’aquests moments de desmobilització, és evident que l’esquerra ha d’iniciar un procés de reflexió, però no pot ser només introspectiu, diferent i aïllat per cada partit polític: hem de trobar elements comuns, superadors. Hem de ser capaços i capaces de dibuixar un horitzó d’il·lusió per les classes treballadores i populars de Catalunya, que necessàriament interpel·li a la resta de pobles i al conjunt de l’Estat espanyol, i que permeti traçar camins, compartits o amb punts en comú, que portin a l’emancipació tant social com nacional.
Des de Comunistes de Catalunya, sortim d’aquest 12M amb el convenciment que el tancament de cicle, tot i ser dur i poder-nos fer dubtar, ens ha de fer mantenir fermes en la necessitat d’interlocució i trobada amb les altres forces polítiques de l’esquerra transformadora. És per això que només 4 dies després, i malgrat totes les dificultats, hem presentat la nostra proposta estratègica pels pròxims 7 anys: l’“Horitzó 2031: un horitzó republicà de sobirania i transformació”.
Aquest projecte de l’Horitzó 2031 és fruit de les reflexions i els debats duts a terme en el si del Partit en els darrers 5 anys, d’ençà que es va fer evident la indestriabilitat de les lluites per l’avenç en drets socials i drets nacionals al nostre país. Els resultats del 12M han refermat aquesta tesi, i fan més necessari que mai poder dibuixar un horitzó compartit, un full de ruta estratègic, que pugui dialogar amb la ciutadania, tornar a generar il·lusió i, sobretot, tornar a establir un punt d’arribada clar que doni sentit al projecte polític de l’esquerra transformadora.Si voleu saber-ne més, un convidem a visitar la web http://horitzo2031.cat/, on trobareu els textos de la conferència i un formulari per rebre informació -entre d’altres-, així com els perfils del projecte a X i Instagram, on farem seguiment de les darreres novetats.
