Les eleccions al Parlament del passat 12 de maig van ser un pal molt gran per a l’esquerra. Evidentment, quan parlem de l’esquerra obviem el PSC, que fa temps que compareix en l’escenari polític amb un programa polític, econòmic i social neoliberal, i en alguns terrenys conservador o fins i tot reaccionari. Si parlem de seguretat, via pública o de la relació amb el món dels negocis, no tenen pas cap diferència amb la Convergència de tota la vida. De fet, podríem dir que en l’actual PSC hi ha molt més de l’antiga Convergència de Pujol i Mas, que no pas de l’antic PSC de Maragall —però tampoc ens quedem atrapats en la nostàlgia d’un PSC que mai va existir, o només va existir en els somnis més humits dels dirigents d’Iniciativa—. Això no impedeix que el nivell de caspa i olor de Brumel d’aquest PSC sigui superior al d’etapes anteriors.
La qüestió és que, al contrari del que podria pensar qualsevol persona d’esquerres més o menys polititzada i activa, això no ha perjudicat el Partit Socialista. L’ha catapultat. Segurament, l’èxit del PSC té molt a veure amb l’efecte d’atracció de Pedro Sánchez cap a tot l’electorat progressista, que veu en el president del govern espanyol el referent de tot allò que representa l’antítesi de la dreta extrema i l’extrema dreta. L’últim baluard per no caure en una etapa fosca, en la qual es vegin amenaçats tots els drets socials i civils, i els serveis públics. Però això no ho és tot. Si posem la lupa en els resultats, el primer que veiem és que les dues forces més votades tenen un projecte conservador i “desarrollista”, apostant per macroprojectes amb un model econòmic que aposta per fer créixer el volum de negoci del sector turístic, com a via, en darrer terme, per a generar més distribució —o això diu el seu manual—. Concretament, ho veiem que en aquells municipis, com Salou o Vila-seca, que es veurien més afectats pel macroprojecte del Hard Rock. Allà el PSC guanya i amb diferència, mentre que els partits que hi han estat en contra, o no l’han defensat com a hooligans, reben un càstig sever. De fet, ha passat en gairebé tota la circumscripció de Tarragona. També veiem que allà on els socialistes han implementat un model econòmic basat en el turisme corporatiu, en grans projectes immobiliaris, a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, és a dir, allà on ha aplicat el seu programa, continuen tenint un gran pes electoral. I aquí és on ens hem d’aturar a pensar, i si ens estem equivocant? I si els que ens equivoquem som nosaltres?
Si ho mirem des de l’òptica electoral i del curt termini, és evident que ens equivoquem. La política institucional és cada vegada més semblant al món de les vendes, en què només existeix el curt termini, el que demanen ara mateix els consumidors, per vendre com més millor. Les campanyes electorals no són pas un espai de debat públic, de contraposició de models, sinó una saturació de campanyes de marketing, les quals pretenen obtenir com més clients millor. Clients, a més, que només ho seran el temps que dediquin a votar. La política cada vegada fidelitza menys als clients, en part per la incompetència dels partits, en part perquè no ho necessiten. I aquí és on llueix més el marxisme de Groucho, alguns partits tenen uns principis, i si als clients no els agraden, doncs en tenen uns altres. Si ho veiem així, tots els projectes polítics que volen transformar la societat, i construir una nova forma de viure, en la qual no es visqui per treballar i es tingui cura del planeta, estem transitant la via del fracàs assegurat.
Aquesta visió, la del curt termini, la de surfejar les enquestes i guiar l’acció política per la mercadotècnia, és la més llaminera. Dona més resultats a curt termini, però és la derrota assegurada en el mig i llarg termini —si el que es vol és la transformació de la societat, insisteixo—. Si pensem així, si anem modulant el discurs i la pràctica, al gust de les onades, i del que és tendència en cada moment, o encara pitjor, al que ens pot acostar més ràpid a tenir conselleries o ministeris, al final el que queda és el no-res. Només cal veure com ha acabat Podemos. Només cal veure la tendència a la baixa de Sumar, i els comuns a Catalunya. De fet, en relació amb aquests macroprojectes, hem vist com dirigents d’aquest partit començaven a flexibilitzar la seva postura al respecte, per dir-ho d’una forma elegant. Va ser de tal magnitud la crítica al seu cinisme polític, que van tornar a recular. En qualsevol cas, queda clar que el seu projecte polític està més sotmès a la lògica dels comercials —arribar als objectius de vendes—, que no pas del d’un que pretén transformar la societat. Queda clar que la seva oposició als pressupostos de la Generalitat no venia d’una qüestió de principis, sinó de càlcul de les oportunitats electorals.
El que sí que seria un error és assumir que una posició de debilitat en la correlació de forces ens ha de portar a assumir principis i propostes que no són les nostres. Ens equivocaríem de ple, perquè obviaríem que la feina que fa la classe dominant, a través del pensament hegemònic i els seus instruments per a definir el que pensa la gent. Un dels pensaments, que és de fet una mentalitat molt arrelada, és que perquè les coses vagin bé, ha de venir algú amb molts diners i posar-li la catifa vermella, perquè així crearà molts llocs de treball, i totes i tots viurem millor. La realitat és una altra, molt diferent, però aquest pensament beu de la necessitat imperiosa de la majoria treballadora per sobreviure mitjançant la venda de la seva força de treball. O dit en un llenguatge més planer, la gent necessita treballar per sobreviure. Ara mateix no existeix cap altra alternativa que tingui tant atractiu com aquesta. Evidentment, existeixen alternatives, però no tenen l’atractiu que té un gran complex turístic, o el turisme de fires, per a poblacions que viuen fonamentalment de treballar en aquest sector. Perquè en el temps i en l’espai, no existeixen.
Estem, per tant, davant d’una trampa ideològica en la qual no podem caure. O abracem el seu model, o som una opció que sempre diu no a tot, una opció sense proposta ni utilitat. Per no caure-hi, és urgent donar la batalla ideològica en aquest terreny. Perquè propostes com la Renda Bàsica Universal tinguin atractiu entre la població, ens cal un canvi de mentalitat profund, en el qual viure per treballar no sigui l’única opció possible. Però per fer-ho, es necessita que aquesta proposta sigui tangible, que es practiqui, que es demostri que funciona i que és un instrument alliberador, que genera benestar, seguretat i estabilitat en la vida de les persones treballadores. No cal dir que tots els sectors que han torpedinat la prova pilot de la Generalitat tenen pànic que una proposta així tingui recorregut, els hi desmunta el seu model.
Ara mateix, però, la renda bàsica per a la majoria queda molt lluny, i és vista entre el recel de saber si funcionarà o no, la incredulitat —què és això de rebre calés sense fer absolutament res?—, quan no des de l’absolut rebuig -els que parlen de la “paguita”-. El cert és que moltes de les polítiques socials són de caràcter assistencialista, i a l’hora de la veritat, només hi poden accedir les persones que viuen realment situacions d’extrema precarietat. Això configura una visió de les polítiques socials que beneficia els discursos que volen confrontar el penúltim contra l’últim i, per tant, una visió en la qual les polítiques socials serveixen només perquè la gent més pobra visqui de les ajudes, mentre la majoria treballadora ho fa amb grans sacrificis. La realitat és una altra, molt diferent, però estem parlant de la batalla ideològica, que es dona més sobre percepcions, que no pas sobre realitat. En definitiva, la Renda Bàsica Universal, en el seu aterratge polític, no pot ser vista en cap cas, dit de forma barroera, una paga per ser pobres, sinó com un retorn a la majoria social del seu esforç, una part del marge de beneficis que l’empresa per la qual treballa es nega a retornar-li, i que li neguen perquè no sigui lliure i hagi de viure amb un xantatge constant entre acceptar les seves imposicions o viure en la misèria.
La renda bàsica, com dèiem, queda encara massa lluny per a la majoria. Necessitem altres motors per a la batalla ideològica, sobretot en el terreny econòmic i polític. A l’oposició al model “desarrollista”, necessitem propostes alternatives que configurin un nou model. En primer lloc, és urgent diversificar l’economia i sortir del parany en què la divisió internacional del treball ens ha situat. No podem ser un parc temàtic de vuit milions de persones, però per deixar de ser-ho primer cal convèncer la majoria que existeixen alternatives. Per fer-ho, cal pensar projectes sobre el terreny, en funció del potencial que té cada territori, i de les necessitats que tenim com a país. Per posar un exemple, una gran aposta pel ferrocarril pot ser un dels elements per a la construcció d’una alternativa, també en la batalla ideològica. Una de les necessitats que tenim com a país i com a planeta és canviar el model de mobilitat, gran causant de la contaminació en les àrees urbanes. També tenim una gran necessitat amb l’equilibri territorial, amb una tendència a la concentració de població. Un dels potencials que tenim és la tradició ferroviària i un teixit industrial que podria absorbir ràpidament un creixement de la demanda d’aquesta modalitat de transport, no només per a passatgers, sinó sobretot per a mercaderies.
El traspàs de rodalies, que ha estat present en l’agenda mediàtica en els darrers mesos, no ha de ser pensat només en clau de traspàs de competències, de gestió dels trens, sinó que ha de venir acompanyat d’un projecte de sobirania, que a més de millorar-ne la gestió del dia a dia, comuniqui millor molts territoris, que o bé tenen un transport ferroviari molt deficient, o directament és inexistent. A més, aquesta aposta és un motor de transformació i de benestar per al conjunt de la majoria treballadora. L’aposta pel tren és una aposta que només pot assumir el sector públic, que a més pot ser una palanca per a la creació de nova indústria amb participació o de titularitat pública, que millora la qualitat de vida de la gent (desplaçaments més còmodes, barats i ràpids) i dinamitza l’economia de forma directa i indirecta.
D’idees n’hi poden haver moltes, però per ara, el que hem tingut per part de l’esquerra només són consignes en contra del model imperant, i que ni tan sols està donant la batalla ideològica. El que tenim avui és una esquerra sense model propi, i amb una debilitat d’idees que fa que visqui més de l’oposició estètica al capitalisme, que no pas del combat real i diari contra el sistema. En part, per això estem vivint aquesta crisi. No només es tracta de l’aparença, de dir molt fort que s’és alternatiu, de portar bambes Converse en lloc de sabates, polos Fred Perry en lloc de camises. Del que es tracta és de ser-hi quotidianament, d’escoltar les persones treballadores, conèixer les inquietuds reals, debatre, generar pensament col·lectiu, i no viure en funció del que diuen les enquestes, l’articulista famós de torn, o les xarxes socials. Això només ho podem fer amb un instrument clàssic, però que manté la seva vigència: el Partit Comunista.
