França torna a marcar la tònica dels debats polítics i estratègics del conjunt de l’esquerra europea amb la disjuntiva històrica a la qual s’enfronta. Perquè no es tracta només de l’amenaça de l’extrema dreta en el segon país de la Unió Europea —un que disposa d’armes nuclears per cert—, sinó de que les esquerres s’han presentat unides amb un programa radical, un lideratge agosarat i amb el protagonisme del moviment obrer organitzat. És, sens cap mena de dubte, tot un terratrèmol que sacseja les anquilosades esquerres europees després de la frustració de les grans temptatives de canvi democràtic radical que han representat la SYRIZA del Congrés de Tessalònica, el Labour de Corbyn o el Podemos de 2014. Un esgotament que podem trobar de manera semblant en les esquerres catalanes en aquest trajecte final del Procés.
Les virtuts de Jean-Luc Mélenchon i la France Insoumise, que expliquen en bona mesura la gènesi del Nou Front Popular francès, són una valuosa lliçó estratègica davant la desorientació que regna entre nosaltres. El crit de «ni Macron, ni Sarkozy, ni encara menys Le Pen», són els ingredients per a una estratègia de llarg abast que almenys a les esquerres franceses els està permetent generar un genuí procés d’unitat popular amb el que plantar cara frontalment a l’extrema dreta i als problemes de fons de l’ordre burgès: el racisme com a punta de llança de la lluita de classes, el militarisme i el bel·licisme com a nou rostre, econòmic, polític i estatal, del conjunt de la Unió Europea.
Uns elements que si, per un cantó, han bastit els intensos combats de Mélenchon contra els tres caps de l’hidra de l’oligarquia francesa: el progressista de Macron, el republicà-conservador de Sarkozy i el de l’extrema dreta de Le Pen; en canvi, es troben notablement absents de les tres principals esquerres catalanes. Malgrat que tant la CUP, com ERC i els Comuns, han iniciat formalment processos de reflexió estratègica avançant els seus respectius congressos —la CUP amb la resolució de Garbí per al setembre i ERC i Comuns citant-se al novembre— no sembla que hi hagi cap plantejament semblant al de les esquerres franceses. Les esquerres catalanes ni saben com sortir del foc creuat entre el PSC i Junts ni adopten cap posició vers els grans temes a l’hora de pensar les aliances i el programa de govern. Així, la denúncia del genocidi del poble palestí, l’oposició a l’OTAN, el combat intransigent contra el racisme, resta en la mera retòrica tot descavalcada de qualsevol estratègia política real. De fet, el sottovoce dels rumors estratègics és encara pitjor, ja que si en el procés Garbí s’han sentit fins i tot algunes apologies del social-xovinisme i del racisme —per part d’un grupuscle, però ben sorollós—, en el cas d’Esquerra Republicana hi ha una crisi en curs —pública i notòria— en la que cap de les dues opcions aclareix com es pot recuperar la iniciativa pròpia: doncs, si uns semblen apostar per un front patriòtic que supeditaria amb cadenes de ferro ERC a Junts, d’altres semblen proposar el mateix dogal però amb el PSC, en el cas dels Comuns es fa palesa, directament, una notable manca d’autonomia estratègica vers el PSC, amb tots els problemes que això suposa. «Ni Macron, ni Sarkozy, ni Le Pen», han repetit durant anys i panys Mélenchon i els seus. Potser ha estat una estratègia menys governamentalista que la de Podemos/Sumar a Espanya o la d’Esquerra i Comuns a Catalunya, però en canvi ha permès als insoumis vertebrar una estratègia republicana nítidament popular i d’esquerres —perquè sabien on volien anar— que ha doblegat el braç a tot el progressisme postís: com el Partit Socialista Francès o els Verds, i els ha arrenglerat no sota la seva hegemonia, sinó sota la seva dominació.
És evident, per ser honestos amb la veritat, que aquesta situació no s’ha produït del no-res sinó que obeeix al protagonisme dels Insoumis en les grans lluites de classes de fa dos anys contra la reforma de la jubilació de Macron. Aquest va ser el moment clau per a desplegar una política unitària des de l’esquerra. El front únic sindical va ser el gran èxit d’aquesta orientació i, en bona mesura, hi va contribuir l’esquerra política radical. El resultat més evident n’és la radicalització de la CGT francesa, l’equivalent de CCOO, que ha escollit una secretària general, Sophie Binet, amb una clara perspectiva política [1] de la lluita sindical així com amb una consciència genial de la importància de totes les lluites socials que ocorren dins, fora, paral·lelament, de la laboral.
La intervenció política del moviment obrer organitzat en les eleccions legislatives franceses és, de fet, l’única esperança que podria salvar França d’un primer ministre d’extrema dreta. I, alhora, aquesta presència, ja sigui marcant el programa del Front Popular, ja sigui amb una forta mobilització social i vaguística, és la que ha imposat la unitat i la radicalitat de les esquerres.
Certament, aquest no és l’ambient amb què ens trobem nosaltres, però tanmateix és cert que, mirem on mirem, un dels principals problemes estratègics de les esquerres catalanes, els sindicats i els moviments socials, rau en la manca d’una política unitària així com d’un programa comú. Hi ha exemples esperançadors que com les mobilitzacions en solidaritat amb Palestina salden la manca d’iniciativa de les esquerres polítiques catalanes, però no és suficient. Deia Mélenchon en una entrevista recent que: «Vèncer el racisme i les polítiques racistes és decisiu. Si no, aquest verí destruirà França» [2]. Lamentablement, cada cop som més a prop d’aquesta brutal constatació per bé que l’extrema dreta es trobi lluny encara de guanyar les eleccions a Catalunya.
A França fa temps que la hipòtesi estratègica dels Insoumis es desplega a partir de la delimitació en tres camps: el burgès de Macron, el d’extrema dreta de Le Pen i el popular de Mélenchon. No és difícil endevinar-ne la traducció catalana. Només 27.000 vots de diferència separen el bloc d’ERC, Comuns i CUP del bloc d’extrema dreta de PP, Vox i AC. Amb el problema que l’ascens d’aquest bloc el va conduint a una privilegiada posició de falca per al bloc d’ordre de PSC i Junts. Una repetició electoral podria fer-lo decisiu mentre les esquerres perden el temps decidint si són pantà, muntanya o gironda.
A França, la manera de lluitar contra aquesta aliança de Macron, Sarkozy i Le Pen —que expressa en el fons la feixistització de la classe mitjana— s’ha fet amb el Front Popular, l’instrument de les classes treballadores —i racialitzades. A Catalunya, el debat estratègic sobre com confrontar les classes mitjanes xovinistes i racistes segueix en els llimbs. La proposta de l’Horitzó 2031 ha estat l’única d’entre els partits d’esquerres, però no és suficient. El programa del Nou Front Popular [3] inclou des de les demandes forjades pel moviment obrer organitzat —la jubilació als 60 anys— al plantejament de la gratuïtat dels serveis públics —del sistema escolar—, passant per la nacionalització de béns comuns com l’aigua, sense oblidar l’embargament d’armes a Israel, tot incloent-ho en una impugnació constituent de la Va República Francesa.
Léon Blum, el cap de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i futur primer ministre del Front Popular francès de 1936, valorant el fracàs d’un govern progressista —el cartel d’esquerres— que havia supeditat els socialistes als republicans progressistes faria una valoració en el congrés de Lyon d’abril de 1927 que dibuixava un nou futur i en aquest l’esquerra obrera era imaginada com la locomotora de l’aliança i no pas com el furgó de cua:
«Pel que a nosaltres respecta avui s’ha acabat quelcom, ja no acceptarem la direcció d’altres; nosaltres hem prestat totes les nostres forces, tot el nostre suport; vosaltres ho heu intentat i no ho heu aconseguit; nosaltres estem disposats a començar quan vulgueu, ¡però manegant nosaltres el timó, dirigint nosaltres la batalla!» [4]
Notes
[1] https://melenchon.fr/2024/06/18/a-la-hauteur-de-lhistoire/
[2] https://www.20minutes.fr/politique/4096378-20240615-elections-legislatives-2024-bardella-macron-aggrave-assure-jean-luc-melenchon#google_vignette
[3] https://www.20minutes.fr/politique/4096378-20240615-elections-legislatives-2024-bardella-macron-aggrave-assure-jean-luc-melenchon#google_vignette
[4] Jean Lacouture: Léon Blum, València, Institució Alfons el Magnànim, 1986, pp. 165-166.
