El 23 de setembre de 1974 va morir el poeta i polític xilè Pablo Neruda, si bé patia un càncer, en 2023 es va demostrar que va ser enverinat per ordre del govern de Pinochet.
Va tenir una llarga carrera diplomàtica, sent cònsol a Barcelona entre 1934 -1936. En tornar al seu país va ser nomenat senador i després d’un breu període d’exili, va tornar a la política xilena encara que va acabar retirant la seva candidatura a les presidencials en favor de Salvador Allende.
Neruda va simultaniejar els seus càrrecs polítics amb la seva activitat poètica i en 1971 va rebre el Premi Nobel de Literatura «per una poesia que amb l’acció d’una força elemental dona vida al destí i els somnis d’un continent». Si bé és conegut sobretot per la seva poesia amorosa “Vint poemes d’amor i una cançó desesperada”, “Cent sonets d’amor”, o el que avui recordarem, els seus versos més polítics:
LOS ENEMIGOS (1950)
Ellos aquí trajeron los fusiles repletos
de pólvora, ellos mandaron el acerbo
exterminio,
ellos aquí encontraron un pueblo que cantaba,
un pueblo por deber y por amor reunido,
y la delgada niña cayó con su bandera,
y el joven sonriente rodó a su lado herido,
y el estupor del pueblo vio caer a los muertos
con furia y con dolor.
Entonces, en el sitio
donde cayeron los asesinados,
bajaron las banderas a empaparse de sangre
para alzarse de nuevo frente a los asesinos.
Por esos muertos, nuestros muertos,
pido castigo.
Para los que de sangre salpicaron la patria,
pido castigo.
Para el verdugo que mandó esta muerte,
pido castigo.
Para el traidor que ascendió sobre el crimen,
pido castigo.
Para el que dio la orden de agonía,
pido castigo.
Para los que defendieron este crimen,
pido castigo.
No quiero que me den la mano
empapada con nuestra sangre.
Pido castigo.
No los quiero de embajadores,
tampoco en su casa tranquilos,
los quiero ver aquí juzgados
en esta plaza, en este sitio.
Quiero castigo.
I per a acabar, aquests dos versos:
Podrán cortar todas las flores,
pero no podrán detener la primavera.
Avui, camarada, en recordar la teva poesia i lamentar la teva mort m’agradaria poder parlar amb tu i preguntar-te per moltes ombres que acompanyen la teva figura, per la teva filla malalta a la qual vas ocultar i després vas abandonar, per aquella dona treballadora a la qual vas violar, sent cònsol a Sri Lanka, i per moltes de les teves declaracions ben poc encertades.
Avui les coses han canviat, camarada, i anem a jornades de reflexió i formació per a millorar com a persones, potser malgrat el teu gran domini de la llengua i de l’art poètic, anaves escàs en altres aspectes.
