Com ja sabem, l’acord d’investidura entre el PSC i ERC contempla un nou model de finançament per a Catalunya. El text inicial ha de ser formalitzat durant el primer semestre de 2025 a la comissió bilateral Generalitat – Estat. L’objectiu d’aquestes notes és el de repassar els elements fonamentals que caracteritzaran el nou sistema, tot aclarint alguns conceptes que de vegades no s’estan interpretant de la manera adequada.
L’acord parteix del reconeixement que el sistema de finançament actual és poc transparent i porta a Catalunya a una insuficiència crònica de recursos, fet que posa límits a les inversions públiques i al creixement econòmic del nostre país. Aquest és un punt de partida fonamental, ja que es reconeix de manera explícita allò que molts estudis ja havien caracteritzat, i l’anàlisi crítica del punt de partida és la base fonamental que ha de sostenir les modificacions que s’han de dur a terme amb posterioritat.
El text acordat pels dos partits deixa clar que cal canviar el model de finançament actual, sota uns principis nous basats en la singularitat, la bilateralitat, la solidaritat entre territoris, l’increment en la capacitat de gestió i l’augment de la capacitat normativa. D’acord amb el text acordat, es tracta d’avançar cap a un model tributari federal, i els objectius principals dels canvis són els de garantir la suficiència financera i la sobirania fiscal de Catalunya. En conseqüència, queden clares quines han de ser les bases estructurals dels canvis que s’han de dur a terme, i que a continuació repassem amb més grau de detall.
La singularitat i la bilateralitat són elements cabdals a l’hora d’entendre la filosofia del nou model. Es reconeix que la negociació es durà a terme de manera directa entre els governs de Catalunya i Espanya, i fins i tot s’estableixen els òrgans concrets que han de dur a terme aquest diàleg. D’aquesta manera, es pot avançar cap al principi de sobiranisme fiscal, que va més enllà del marc únic i estret de la multilateralitat entre totes les Comunitats Autònomes. No cal entrar ara en el detall de si el nom concret del nou model és coherent amb el de concert econòmic solidari, el que és important és remarcar que s’avança cap als principis que nosaltres sempre hem defensat.
La primera mesura d’aplicació immediata el 2025 és que la gestió, recaptació, liquidació i inspecció de tots els impostos que suporta Catalunya es duran a terme des de l’Agència Tributària de Catalunya, excepte els tributs locals. Aquestes noves competències de la Generalitat requeriran el traspàs dels mitjans humans, materials, econòmics i tecnològics que siguin precisos. És interessant posar l’èmfasi en el tema de la inspecció, ja que el frau fiscal català i espanyol es troba entre els majors de la Unió Europea, i des de fa temps reivindiquem més recursos sobretot per perseguir els delictes comesos per les grans empreses i les grans fortunes, que són les que acumulen la major part dels recursos que se sostreuen a la ciutadania i que dificulten l’increment de la inversió pública.
Un tema que s’ha acordat, però queda pendent de desenvolupar i de concretar, és el de la capacitat normativa sobre els tributs, és a dir, que a banda dels aspectes de gestió que hem comentat a l’apartat anterior, Catalunya tingui la capacitat d’establir el marc normatiu dels tributs que recapta. Això inclou aspectes fonamentals com la definició del fet imposable, els subjectes passius, les exempcions, la determinació de la base imposable o la fixació dels tipus impositius. Per tant, estem parlant d’una sobirania gairebé plena en el terreny tributari, només limitada per la coordinació l’Estat i la Unió Europea.
Pel que fa a la determinació de l’aportació de Catalunya a les finances de l’Estat, aquesta estarà integrada pel cost dels serveis que es presten al nostre país i pel principi de solidaritat. Respecte a la primera partida, l’acord estableix que s’ha de modificar l’aportació actual atenent els costos reals de Catalunya i a les competències singulars que no tenen altres territoris. També s’explicita que en el càlcul d’aquesta aportació es tindran en compte totes les variables significatives, com l’increment de la població en edat escolar o l’envelliment de la població. Aquesta és una primera via que ha de millorar la suficiència financera de la Generalitat, ja que s’ha de tenir en consideració l’equilibri entre el que s’aporta i el que es rep en termes de competències i de necessitats.
Quant al principi de solidaritat, aquest es manté, fet que significa que la compensació de desigualtats territorials a Espanya continuarà existint. Un altre debat que escapa de l’objectiu d’aquestes notes és de si l’Estat està exercint correctament aquest principi en l’actualitat, ja no només entre territoris sinó entre persones (tema que potser no interessa tant discutir públicament). El text acordat entre PSC i ERC assenyala que aquesta solidaritat ha de ser explícita, ha de reflectir-se de manera transparent i ha de ser coherent amb el principi d’ordinalitat, que expliquem a continuació.
El principi d’ordinalitat està generant un debat bastant confús en funció de certs interessos partidistes, per això copio aquí el redactat textual que s’ha consensuat:
“Catalunya aporta al sistema de finançament més del que rep, ja que té un major nivell de renda i consum que altres territoris. En qualsevol cas, el finançament de Catalunya ha de respectar el principi d’ordinalitat. Les contribucions de les comunitats autònomes per habitant, ordenades en una escala de major a menor, han de mantenir el mateix ordre que en l’escala d’allò que reben”.
Per exemple, si una Comunitat aporta 3.000 € per habitant i una altra 2.000 € per habitant, la primera ha de rebre sempre més recursos per habitant que la segona. Una distribució adequada podria ser 2.600 € / 2.400 € (apropar les quantitats inicials), però mai es pot alterar l’ordre establert inicialment. De fet, és un principi de sentit comú establert als sistemes fiscals de caràcter federal, però que actualment no s’està respectant a Espanya. Fixem-nos que la primera frase del paràgraf deixa claríssim que Catalunya té un major nivell de renda i ha d’aportar més del que rep. Per tant, els principis de solidaritat i ordinalitat són tècnicament i políticament compatibles, i qualsevol afirmació en sentit contrari implica estar manipulant la realitat o no haver entès un principi bàsic del model de finançament. Addicionalment, s’ha d’aclarir també que es pot rectificar tècnicament la situació actual sense que cap territori perdi ni un euro del que aporta actualment.
De la mateixa manera, un altre concepte que hem d’aclarir és el d’esforç fiscal, que també ha estat objecte de debats una mica distorsionats i que apareix redactat així:
“La Generalitat ha de contribuir a la solidaritat amb les altres comunitats autònomes a fi que els serveis prestats pels diferents governs autonòmics als seus ciutadans puguin assolir nivells similars, sempre que duguin a terme un esforç fiscal també similar”.
Per tant, queda clar una altra vegada que es manté la solidaritat, i que això ha de ser compatible amb esforços fiscals similars. I l’esforç fiscal es defineix com la divisió entre la pressió fiscal i el PIB per càpita. Per exemple, si s’exigeix un esforç del 30%, un territori amb un PIB per càpita de 10.000 € hauria de tenir una recaptació fiscal de 3.000 €, mentre que un espai econòmic amb un PIB per càpita de 5.000 € hauria de recaptar 1.500 €. Com podem veure, es mantenen els termes relatius (esforç fiscal similar), però varia substancialment la contribució absoluta en termes de recaptació.
Finalment, hem de destacar que l’acord estableix diverses mesures de transitorietat mentre no es concretin algunes de les mesures proposades. Els més importants són dos. El primer, que cal un increment “substancial” de recursos per a Catalunya i s’han de compensar els “desequilibris” derivats de l’actual model. El segon, que es constituirà un Consorci paritari Estat – Generalitat per fer front al “dèficit d’inversions a Catalunya”, amb un pla pluriennal que tingui com a referència la mitjana d’inversió pública sobre el PIB al conjunt d’Espanya.
En resum, aquest nou marc de finançament representa un important avenç en el marc de la suficiència i de la sobirania fiscals de Catalunya, sense alterar el principi de solidaritat amb altres territoris d’Espanya. Ara hem d’estar molt atents al desenvolupament i concreció de temes tan crítics com la capacitat normativa de la Generalitat en els diferents tributs, tema que ens ha de portar a un dels debats polítics més interessants de la nova legislatura.
