Un dels grans historiadors de la Revolució Francesa —Albert Soboul— explicava en la seva obra sobre la revolució de 1789 una anècdota sobre la patètica caiguda de la dreta republicana, la coneguda Gironda encapçalada per Jacques Pierre Brissot. Pretenent domesticar la revolució amb una guerra exterior no s’adonà que es posà a les ordres de la monarquia per a gran satisfacció de Lluís XVI: «En lloc d’una guerra civil, serà una guerra política i les coses aniran millor» —com escrivia a un agent seu en el desembre de 1791. Maria Antonieta encara anava més lluny i no s’estava de dir sobre els girondins: «Els molt imbècils! No s’adonen que això és servir-nos!». Però com feia palès Soboul, la covardia i la ceguesa política no eren les úniques causes de les seves orientacions bel·licistes i militaristes, ja que com a representants de la nació burgesa: «Amb els considerables beneficis que els abastiments dels exèrcits proporcionaven, la guerra tampoc desagradava al món dels negocis.» (1)
Com els interessadament miops girondins, el president Emmanuel Macron ha fet gala de nou de la seva notable “habilitat” política. El nomenament de Michel Barnier com a primer ministre suposa una aliança tàcita amb l’extrema dreta. L’home de palla de Les Républicains (LR) representa la quarta força de l’Assemblea Nacional amb només un 5,4% dels vots (1,4 milions en números absoluts) en la segona volta de les passades legislatives. És un candidat francament dèbil que alhora revela la fragilitat de Macron. Barnier només es pot sostenir pel suport de l’extrema dreta davant qualsevol intent de moció de censura per part del Nou Front Popular. Republicà ultraconservador —en la línia del tòtem de LR: Nicolas Sarkozy— no és difícil endevinar el seu programa donada tota una trajectòria de xenofòbia i neoliberalisme pregonada amb puny de ferro (2).
Durant les primàries de la dreta de 2021, que van culminar amb la nominació de Valérie Pécresse, presidenta de la regió de París, com a candidata conservadora en les eleccions presidencials de 2022, el candidat Michel Barnier es va destacar per propostes particularment reaccionàries, acostant-se ideològicament a l’extrema dreta. Es va pronunciar a favor d’una massiva reducció d’impostos, denunciant “una fiscalitat pesada, particularment francesa, que penalitza a les nostres empreses”, a més d’un endarreriment de l’edat de jubilació als 65 anys i la fusió de les prestacions socials en una assignació única amb un abast i una quantitat reduïdes. Però va ser sobretot en temes d’immigració i seguretat on Michel Barnier va connectar més amb Rassemblement National (el partit d’extrema dreta de Marine Le Pen, antic Front Nacional). L’actual primer ministre va prometre la construcció de més de 20.000 places a les presons en un país que es caracteritza per tenir una de les taxes d’empresonament més altes d’Europa, sense que això hagi tingut la menor influència en la disminució de la inseguretat. Pitjor encara, Michel Barnier va prometre una moratòria de 5 anys (!) sobre la immigració sense ser capaç de proporcionar més detalls sobre com implementaria un full de ruta tan absurd.
Els errors estratègics de Macron, especialment en els últims mesos, han acabat per sorprendre i cansar fins als seus seguidors més fidels. El juny de 2024, l’aprovació de Macron es va estancar en un 26%, i és probable, després de l’episodi de la dissolució fallida i les vacil·lacions en la nominació del primer ministre, que caigui encara més. Amb el 20% en la primera volta, el partit presidencial ha estat arrasat en les legislatives i només ha pogut salvar-se gràcies al mecanisme del Front Republicà, que molts dels seus candidats ni tan sols van respectar. En els mitjans dominants, ja no és moment de glorificar al jove president com en els seus primers anys de mandat. El caràcter erràtic del personatge ja no pot ocultar-se, i ara es tracta d’explicar que el president pretén “deixar les claus” del poder al seu primer ministre d’obertura, descrit com un home que sabrà afirmar la seva independència i autoritat. Realment, Macron no pretén en absolut compartir el poder, ni tan sols amb els seus aliats més pròxims, i només ha estat empès a una coalició amb un altre partit polític perquè els francesos li ho han imposat. Contra les cordes, el president ha acceptat una coalició mínima, amb un primer ministre de dreta dura amb qui comparteix essencialment les orientacions polítiques i econòmiques. Pitjor encara, obsessionat amb mantenir la iniciativa i no retrocedir ni un centímetre en la seva política d’oferta, en nomenar a Michel Barnier, el president s’ha tancat en una coalició que ni tan sols li permet tenir una majoria absoluta en l’Assemblea Nacional, prometent-li mesos d’inestabilitat i un probable derrocament del govern. No obstant això, el socialista Bernard Cazeneuve, considerat per al lloc de primer ministre, exministre de l’Interior sota el mandat de François Hollande, conegut per la seva brutal repressió dels moviments socials, li havia promès dividir al Partit Socialista i així fer esclatar el Nou Front Popular, amb la finalitat d’obtenir una majoria més estable, a canvi d’algunes mesures socials com l’augment del salari mínim. Una mesura inacceptable per a Macron, qui una vegada més ha demostrat la seva preferència per la inestabilitat i el caos abans que fer les concessions necessàries per a mantenir la pau civil.
Aquesta configuració anuncia una crisi total de la Va República en tirar per la borda el parlamentarisme democràtic perquè fins ara, tot i el caràcter presidencialista del règim, sempre havia respectat els resultats legislatius encara que resultés en una més o menys incòmoda cohabitació entre un primer ministre del color del partit majoritària a l’Assemblea Nacional i un president d’un altre camp polític.
Molts observadors pensaven que Macron buscava una Gran Coalició a l’estil alemany, que aboliria definitivament les diferències de partits i, per tant, la democràcia representativa. Aquesta era l’opinió dels expresidents de la República: Nicolas Sarkozy i François Hollande. No obstant això, la radicalitat del macronisme el priva de qualsevol possibilitat de compromís amb la seva ala esquerra: el Partit Socialista. Enfront d’un atzucac, el règim de Macron es troba davant l’obligació de col·laborar amb l’extrema dreta si vol tenir alguna possibilitat de governar el país en el futur. Però aquest acostament no es deu només a l’aritmètica política: les convergències entre Macron, la dreta i l’extrema dreta són cada vegada més nombroses, no sols en idees i programes, sinó també en el pla sociològic.
Macron a la conquesta del buit: l’acostament amb Rassemblement National
El nomenament de Barnier no és una sorpresa tenint en compte que, en els darrers dos mandats, Macron i els seus ex primers ministres han imposat el neoliberalisme amb mètodes policials —a la metròpoli— i militars —a les colònies o “territoris d’ultramar”—. Les brutalitats per a imposar la reforma de la jubilació o els estats d’excepció declarats a Nova Caledònia són només dos exemples d’aquest tarannà.
Lògicament, segons la revelació del mitjà d’extrema dreta Journal du Dimanche, Le Pen ha pesat molt en la decisió de nomenar a Michel Barnier com a primer ministre, amb l’ajuda del polític conservador Thierry Solère, una espècie de pont entre el macronisme i el partit Les Républicains, de Nicolas Sarkozy i Michel Barnier. L’objectiu de la líder de l’extrema dreta francesa ha estat imposar al president un primer ministre que li convingui, per a avançar en la seva agenda d’extrema dreta en temes de seguretat i immigració. Le Pen ha afirmat que no desitja censurar al nou govern, sinó “mantenir-lo sota vigilància”, contradient als seus propis diputats, que qualificaven a Michel Barnier de “fòssil”, “polític estúpid” i de “Joe Biden francès”.
Aquesta convergència d’idees i valors entre Rassemblement National i macronisme no és nova. Com va destacar el diputat Insoumis de Tolosa a les pàgines de Diario Red (3), el macronisme s’ha inspirat en les idees de Rassemblement National a l’hora de redactar nombroses lleis. L’exemple més evident és la llei sobre el “separatisme”, dirigida directament contra la comunitat musulmana i les organitzacions polítiques d’esquerra, imposant un “contracte de compromís republicà” a les associacions religioses i polítiques per a prevenir la seva “infiltració” per elements radicals, obligant a registrar-se regularment en prefectures i facilitant la seva dissolució per part de les autoritats administratives. També es poden citar les lleis Kasbarian, que escurcen els terminis per a desallotjar ocupacions d’habitatges, així com la llei d’asil i immigració, que facilita noves disposicions per a deportar a estrangers, fins i tot en situació regular. Orgullosos d’aquests textos, els ministres d’habitatge i interior no deixen de publicar en la xarxa social X informes sobre el nombre de desallotjaments i deportacions, una comunicació que recorda directament als mètodes i accions de l’extrema dreta.
Aquesta convergència legislativa no hauria estat possible sense un acostament més profund a França entre el centre i la dreta al voltant d’un tema específic. Des dels atemptats terroristes de 2015, que es van cobrar la vida de més de 142 persones, França viu en un clima d’histèria antimusulmana, alimentat principalment pels mitjans de comunicació. Derivat en gran manera de la Guerra d’Independència d’Algèria, la islamofòbia s’ha anat instal·lant en el debat públic, principalment a través de polèmiques sobre el vestuari, en particular al voltant del vel i del “burquini”, alimentades pels mitjans i els intel·lectuals de dreta, però també per l’ala més centrista del Partit Socialista. L’objectiu d’aquesta devastadora estratègia mediàtica és explotar les ferides de la història francesa per a importar la teoria del xoc de civilitzacions de Samuel Huntington, l’argument principal del qual és un conflicte irreconciliable entre dos blocs culturalment abstractes: “Occident” i “l’Islam”.
En el seu assaig sobre la islamofòbia, el sociòleg francès Marwan Muhammad descriu aquesta trista passió com “un fet social total” en el sentit del filòsof socialista Marcel Mauss, subratllant que implica a totes les institucions del país, inclosos els mitjans de comunicació, els partits polítics, l’administració i, en particular, les escoles i els intel·lectuals. L’objectiu seria donar un sentit a una comunitat nacional que ja no sap cap a on es dirigeix després de 40 anys de neoliberalisme. Així, en el seu polèmic assaig Qui est Charlie, l’antropòleg Emmanuel Todd associa clarament l’augment de la islamofòbia a França amb la “crisi religiosa” que resulta del col·lapse de les grans ideologies socialitzants —de dreta i esquerra— que estructuraven la vida política francesa, així com amb el fracàs del projecte neoliberal articulat entorn de la construcció europea i la moneda única, el principal resultat del qual ha estat una paràlisi de la mobilitat social, un augment de les desigualtats i la pobresa, a més a més d’un esvaïment de França en l’escenari internacional.
El 21 d’abril de 2002, el Front Nacional de Jean-Marie Le Pen va dinamitar la vida política francesa en accedir a la segona volta de les eleccions presidencials. Des de llavors, aquest partit fundat per antics col·laboradors amb l’Alemanya nazi i terroristes d’extrema dreta pro-Algèria Francesa de l’Organisation de l’Armée Secrète (OAS), s’ha convertit progressivament en la força política hegemònica en l’espectre polític francès, almenys en la seva dreta. El 2007, el conservador Nicolas Sarkozy va guanyar les eleccions presidencials reprenent en gran manera els temes d’aquest partit, prometent, entre altres coses, “netejar” els suburbis de l'”escòria”, explotant una confusa, però efectiva, mescla ideològica que associava la inseguretat i la pobresa amb els suburbis, i, en última instància, amb l’Islam. El 2016, mentre el mandat del president socialista François Hollande s’esfondrava per traïcions i compromisos, el primer ministre Manuel Valls va encetar una absurda polèmica sobre el “burquini”, un vestit de bany usat per dones musulmanes que suposadament contravenia “els valors de la República” (sic). Ell mateix va prendre el llenguatge i les propostes del Front Nacional sobre la pèrdua de la nacionalitat com a mesura per a combatre el terrorisme, així com sobre la incompatibilitat de l’Islam amb els valors de la República. El president Macron, encara que triat el 2017 en oposició directa al partit de Marine Le Pen, no ha fet més que accelerar aquesta tendència antiga, sent el primer president a redactar lleis en col·laboració directa amb l’extrema dreta, arribant fins i tot a contemplar un govern de coalició (!).
El factor que ha accelerat aquest acostament entre el centre i l’extrema dreta: ha estat l’aparició d’una esquerra rupturista, clarament oposada al racisme i la islamofòbia, que busca representar i defensar els interessos de les classes populars urbanes criolitzades, sovint demonitzades per tots els partits polítics francesos, inclòs en gran part pel Partit Socialista (PS).
Macronistes i Rassemblement National (RN) s’han unit en una campanya mediàtica ultraviolenta, que s’ha intensificat en períodes de tensió molt específics, quan La France Insoumise (LFI) s’ha posicionat clarament en contra del racisme i dels discursos discriminatoris cap als suburbis.
Al 10 de novembre de 2019, després d’un atemptat perpetrat per un militant del Rassemblement National contra la mesquita de Baiona, La France Insoumise es va unir a una marxa contra la islamofòbia convocada per organitzacions antiracistes. Aquesta participació va deslligar una onada d’indignació, i va popularitzar entre macronistes i alguns socialistes l’infame terme “d’islamogauchiste” (islam-esquerrà), una versió contemporània del “jueu-bolxevisme”, denunciant una conspiració delirant que associa el marxisme amb el fonamentalisme islàmic per a destruir la República Francesa.
El 2023, després de l’execució del jove Naël en mans d’un policia de servei, La France Insoumise es va negar a unir-se a les condemnes simplistes dels disturbis, demanant justícia i recordant que els abusos policials en els barris populars rarament són condemnats, com ho demostra l’alliberament del policia que va matar Naël, qui a més va rebre una recompensa d’1,5 milions d’euros, finançada en gran part per militants de dreta i extrema dreta. Com a conseqüència, el partit de Jean-Luc Mélenchon va ser blanc d’una onada d’odi per part dels mitjans, de l’extrema dreta i del macronisme: l’alcalde de la ciutat de Poissy i aliat de Macron, Karl Olive, va afirmar que Mélenchon hauria de ser fitxat pels serveis d’intel·ligència per “terrorisme islamista”, mentre que una diputada del mateix partit va fer broma sobre la possible dissolució de LFI, al mateix temps que els diputats de Mélenchon rebien amenaces de mort per part d’individus pròxims a Rassemblement National i al partit feixista Reconquête, fundat pel polemista Éric Zemmour. Aquest procés de demonització de LFI, acompanyat de la normalització del RN, va aconseguir un punt sense retorn després dels esdeveniments del 7 d’octubre a Israel. Encara que va condemnar els atroços atacs de Hamàs, La France Insoumise es va posicionar immediatament a favor de la pau, va rebutjar la criminalització del poble palestí i va advertir sobre les intencions genocides del govern d’extrema dreta de Benjamin Netanyahu. A partir de llavors, una campanya mediàtica sense precedents, fins i tot promoguda per mitjans progressistes, va acusar LFI d’antisemitisme i de donar suport al fonamentalisme islàmic. Com assenyala el filòsof Frédéric Lordon, aquesta campanya d’assetjament constant, una veritable catarsi totalitària, té com a objectiu aïllar políticament a l’esquerra rupturista per a preparar l’arribada al poder de RN, els postulats de la qual són explicats clarament pels editorialistes pròxims al govern. Nicolas Beytout, en el diari empresarial L’Opinion (12 d’octubre de 2023), va afirmar: “L’atac de Hamàs canvia les regles del joc. Els Insoumis són més fàcils d’odiar, Rassemblement National és més difícil de combatre”. El 12 de desembre, el periodista de France Culture Brice Couturier fins i tot va revelar en un tuit el desig inconfessable d’una creixent fracció de les elits franceses: “Atès que serà necessari passar per un episodi de RN (totes les enquestes ho mostren), per què no en el marc d’una cohabitació? Dissolució. A l’Elisi, Macron manté el control de la política exterior (sense trencar amb la UE i l’OTAN), i dissol [el parlament] en el moment propici el 2026”.
El 12 de novembre de 2023 es va completar la construcció d’un Arc Republicà que associa el macronisme, la dreta i una part de l’esquerra amb el Rassemblement National contra LFI. La presidenta de l’Assemblea Nacional (macronista), Yaël Braun-Pivet, va convidar a Rassemblement National a una marxa “republicana” contra l’antisemitisme, dirigida explícitament contra les manifestacions propalestines que reunien als habitants dels suburbis i als militants de LFI, en el mateix moment en què començava el genocidi dels palestins a Gaza i la televisió transmetia un odi desenfrenat contra els musulmans francesos.
Com explicar aquest naufragi? Diversos intel·lectuals francesos i europeus han tractat de discernir les raons profundes de l’acostament entre la burgesia macronista i l’extrema dreta. En primer lloc, segons els sociòlegs i economistes Marlène Benquet i Stefano Palombarini, l’extrema dreta, en acostar-se al poder, tendeix a abandonar els aspectes més estatistes del seu programa per a adoptar una línia més llibertària (en el sentit ianqui, és a dir, anarco-capitalista), destinada a tranquil·litzar a les classes mitjanes altes i a les classes dominants. Aquesta deriva es troba també als Estats Units amb Donald Trump i al Regne Unit del Brexit, que han desembocat en projectes polítics que acceleren la desregulació financera i les rebaixes fiscals. Una solució que seduiria a la burgesia, ja que el projecte neoliberal, que prometia l’ascens social a través del treball i la igualtat d’oportunitats, no ha complert, clarament, les seves promeses i ja no pot crear una majoria política. En un altre registre, l’antropòleg Emmanuel Todd ha teoritzat sobre l’aparició del “macro-lepenisme” durant el moviment de les armilles grogues, a través d’una simple afirmació: “La policia que colpeja per Macron vota pel Rassemblement National”. El neoliberalisme necessita autoritarisme per a mantenir un programa impopular de “redistribució” de la riquesa que només beneficia a l’1% més ric. Però Todd va més enllà, en evocar una convergència de valors: segons ell, el macronisme és producte del “buit” de la política francesa causat pel col·lapse de les grans ideologies (catolicisme, comunisme, socialisme, republicanisme) que estructuraven la vida política del país. La ideologia macronista seria, per tant, el resultat d’un “nihilisme” contemporani sense un veritable projecte de societat, aliè als valors d’igualtat i humanisme, que tendeix cap a una afinitat per la violència i la destrucció. Valors que recorden a Rassemblement National, amb el seu gust per dividir als francesos per raça, promoure una visió violenta i apocalíptica de la societat i afavorir una major repressió policial.
Amb l’augment dels empresonaments i la criminalitat, la disminució de la mobilitat social, la violència en l’entorn laboral, el neoliberalisme ha generat un procés important de brutalització de les relacions socials, que ja no pot ser resolt pels mecanismes democràtics de resolució de conflictes, atès que les capacitats d’acció real del sistema representatiu han estat erosionades per 50 anys de globalització. La designació del musulmà, o més generalment de l’immigrant, com a boc expiatori es mobilitza clarament per a purgar aquesta violència i proporcionar una explicació de les disfuncions del cos social: “Els serveis públics no funcionen perquè són sol·licitats per immigrants, els salaris s’estanquen perquè els immigrants roben el treball dels francesos, el nivell de l’escola baixa perquè els musulmans intenten imposar els seus valors a les aules, etc.” Aquest discurs es repeteix àmpliament més enllà de l’espectre de Rassemblement National. És evident que, en última instància, el racisme és el que explica l’acostament entre el macronisme i l’extrema dreta.
La contraofensiva de l’esquerra
És aquesta realitat d’un acostament entre el macronisme i l’extrema dreta la que ha dut l’esquerra a unir-se en una coalició el nom de la qual feia referència a una gloriosa epopeia de la seva història, el Front Popular, després de mesos de divisions alimentades pels mitjans de comunicació entorn de la falsa polèmica sobre el suposat antisemitisme de l’esquerra.
Aquesta coalició, formada el 1936, no tenia com a objectiu revolucionar l’economia ni la distribució de la riquesa, sinó bloquejar l’ascens de l’extrema dreta, que havia intentat un cop d’estat atacant l’Assemblea Nacional amb armes dos anys abans, el 6 de febrer de 1934, provocant una revolta que va causar la mort de 17 persones. Va conduir al Partit Comunista Francès a abandonar temporalment la seva línia de “classe contra classe” en favor d’una estratègia unitària antifeixista amb el suport de la Unió Soviètica. Davant l’orientació de la burgesia francesa de “millor Hitler que el Front Popular”, es va imposar una resposta antifeixista.
Amb les contradiccions de classe entre l’electorat macronista i RN, aquesta memòria col·lectiva va permetre ressuscitar breument el miratge del Front Republicà, el pacte tàctic entre Macron i el Nou Front Popular per a evitar una majoria d’extrema dreta. Un miratge que probablement pot entendre’s com el resultat de la mobilització antifeixista, però que s’ha dissipat completament quan s’ha tractat de permetre l’accés al poder del NFP.
L’oportunitat que s’obre per al Nou Front Popular, doncs, rau, més que en l’oposició parlamentària —que es dona per descomptada per part de LFI—, en engegar de nou una dinàmica social i sindical com la de 2022-2023. Llavors, nou vagues generals, i de caràcter popular, van sacsejar el país generant el motor real del Front Popular. La mobilització social, sindical i electoral de la classe treballadora ha estat aquesta clau de volta. Una dinàmica que obeeix més a la sincronització de la France Insoumise i la Confédération Général du Travail (CGT), que no pas als pactes entre els estats majors dels partits. De fet, en l’àmbit sindical la força ha sorgit de la unitat d’acció dels principals sindicats francesos en una plataforma conjunta, l’Intersyndicale, que agrupa els set principals sindicats. Aquesta unitat ha donat una notable influència a l’esquerra sindical alhora que radicalitzava la CGT, equivalent a CCOO. Una orientació que segons explicava la seva secretària general, Sophie Binet, en una entrevista els ha fet guanyar més 70.000 afiliats. I en aquesta mateixa entrevista (4) explicava sobre la Intersyndicale i l’inici del curs polític: “Crec que és la primera vegada en la història social que una intersindical dura tant de temps! La CGT construirà una mobilització per la tornada a l’escola amb tots aquells que ho vulguin l’1 d’octubre”.
I és que com ho assenyalava el genial ideòleg del Front Popular al VII congrés de la Internacional Comunista, Gueorgui Dimitrov, la unitat d’acció de la classe obrera és la vertadera raó d’existència del Front Popular; “En aquest camí, l’etapa decisiva és crear la unitat d’acció de la classe obrera. Sí, la unitat d’acció de les organitzacions de la classe obrera de totes les tendències, la cohesió de les seves forces en tots els terrenys de la seva activitat i en tots els sectors de la seva lluita de classes.”
La France Insoumise ja ha disparat el tret de sortida amb la mobilització de 300.000 persones per tota França aquest dissabte passat contra el tàndem Barnier-Macron —a to amb el pla de mobilització militant i electoral (5) exposat en un notable article de Manuel Bompard, coordinador de LFI. Ara toca al moviment obrer organitzat demostrar de quina pasta està fet el front popular real davant d’un govern que, a diferència dels vells girondins, no s’amaga ni del seu bel·licisme en política exterior ni de les seves ganes de guerra social en l’àmbit nacional.
Notes
(1) Soboul, Albert: La revolución francesa, Madrid, Tecnos, 1972, pp. 180-181.
(2) https://melenchon.fr/2024/09/05/barnier-linacceptable/
(4) https://nvo.fr/sophie-binet-nous-travaillons-a-une-rentree-offensive/ (4) https://manuelbompard.fr/2024/09/quatrieme-bloc-la-strategie-gagnante-de-la-france-insoumise/
(5) https://manuelbompard.fr/2024/09/quatrieme-bloc-la-strategie-gagnante-de-la-france-insoumise/
