En els darrers anys, en ple auge del procés, la Diada nacional de Catalunya, l’Onze de setembre, ha estat una demostració de força del moviment sobiranista i independentista. Malgrat el desànim i la falta de mobilització, reflectits a les urnes el passat 12 de maig, Catalunya només avançarà en drets, en tots els drets, si aconsegueix aixecar una nova onada de mobilitzacions, i els i les comunistes de Catalunya tenim el deure de reforçar l’organització popular, que ha estat, és i serà el millor del nostre país. Cal impulsar la mobilització per aconseguir noves cotes de sobirania, i treballar per assolir les condicions necessàries per a l’exercici del dret a l’autodeterminació.
Perquè l’enemic, l’enemic nacional i de classe, és fort. Un cop acabat el Procés, el Règim del 78 intenta aconseguir un retorn de tots els actors a les seves posicions clàssiques de statu quo. La burgesia necessita estabilitat política pel seu benefici econòmic, i és perfectament conscient que un moviment com el sobiranista i independentista, de caràcter marcadament popular i amb un lideratge de les esquerres, posa en risc la seva dominància. Cal que celebrem acords polítics com els de la llei d’amnistia, però és precisament la rebel·lia o els obstacles que les instàncies judicials posen en la seva aplicació el que ens recorda que la lluita per la sobirania, la igualtat i la llibertat del nostre poble no pot acabar. Ens cal situar un horitzó compartit basat en el consens de la necessitat de posar fi al Règim del 78 i en la sobirania de Catalunya i de la resta de nacions i expressions territorials de l’Estat.
Si observem el darrer baròmetre d’opinió dels i les catalanes, les principals preocupacions dels catalans i de les catalanes són la classe política, el preu de l’habitatge i les relacions entre Catalunya i Espanya, amb un auge entre els i les més joves de la preocupació per la inseguretat ciutadana. Davant de les solucions de l’antipolítica i l’extrema dreta, basades en la por i en l’enfrontament de la nostra classe, hem de construir un horitzó d’esperança i transformació, que dibuixi, des de l’esquerra, un camí per a la classe treballadora i els sectors populars cap a la consecució d’una República Catalana, en una estratègia compartida amb altres actors de tot el territori espanyol que permeti, d’una vegada per totes, acabar amb el Règim del 78, les seves cotilles i els seus privilegis pels de sempre.
És per això que els i les comunistes a Catalunya tenim clar que hem de disputar la construcció nacional des de l’esquerra. Una construcció nacional republicana, entesa fonamentalment com un procés col·lectiu de conquesta de drets socials, polítics econòmics i culturals. Defensem la necessitat d’articular consensos al voltant d’una proposta política, l’Horitzó 2031, que ens acosti a la República Catalana dels drets socials, polítics, econòmics i culturals per a les classes populars i treballadores del nostre país.
Visca Catalunya!
