Des del Consell de Redacció de la Realitat hem recuperat aquest text de l’Àngels Martínez Castells, arran de la seva mort el passat diumenge. Aquest escrit forma part del llibre col·lectiu La samarreta vermella. Documents i testimonis sobre la formació del PCC 1981-1983.
Els homes han estat sempre, en política, víctimes nècies de l’engany aliè i propi, i ho continuaran sent mentre no aprenguin a descobrir darrere de totes les frases, declaracions i promeses morals, religioses, polítiques i socials, els interessos d’una classe o altra.
Lenin
Un savi sense torre d’ivori que era respectat per tota la bona gent (i no gaire o gens pels altres) em va explicar un dia el secret de la resiliència, immobilitat i permanència de les direccions dels òrgans socialistes i comunistes: calia formar una direcció cohesionada que representés com a mínim un 33% del comitè central. El 66% restant es dividien, per meitats, entre funcionaris i electes permanents a les llistes de partit de sempre que mantenien feina o càrrec per la seva fidelitat a les orientacions que venien “de dalt’, i treballadors preferentment manuals (sindicats, naturalment i el més ortodoxes possible, que asseguraven la “regla d’or” de la majoria obrera, en el cas dels comunistes, de les direccions). Finalment, cal no oblidar els intel·lectuals que exemplificaven la unió de les forces del treball i la cultura, o millor, aquells professors, traductors, escriptors i mestres als que les durícies del treball els hi sortien al cervell i no pas a les mans.
En qualsevol cas, aquesta era pel nucli dur de la direcció (secretari general, d’organització, agit-prop, finances, etc.) la composició idònia d’un comitè central per guanyar les votacions més complicades. Encara que es quedés lluny de les poc estètiques votacions “a la búlgara” amb un 100% d’unanimitat (cosa infreqüent), sempre quedava assegurat un mínim del 66%. Si es decantaven per una opció més esquerrista o més dretista, sempre hi havia un 33% de “funcionariat” polític o burocràtic que donava suport a la direcció. Fins i tot quan es tractava de les coses més importants, com les expulsions dels que eren acusats de dissidents.
Com podeu entendre, decidir la política per majoria o unanimitat, pensar les tàctiques o en el cas més perillós, canviar les estratègies, no sols depenia de com es presentava el relat. Però sí que un requisit era indispensable: el secretari general havia de tenir prou carisma, credibilitat i “autoritas” (que no autoritat sancionadora) per vendre la seva argumentació, mantenir la unitat i obrir el nou relat als que es podien adherir els nous conversos… A l’eurocomunisme d’aparença més amable i avalat per un PCI que era l’enveja de propis i estranys, per exemple.
La segona gran lliçó me la va donar un dirigent de la construcció que és l’essència de la bondat, sentit de classe i equilibri. Tant, que mentre em parlava, entre les seves mans sols hi tenia el capital d’una plomada. I consti que parlo de la plomada de tota la vida, d’un tros de material pesant disposat “a l’extrem d’un cordill, emprat per a comprovar la verticalitat d’algun element, especialment de construcció”, com diu l’Enciclopèdia catalana. M’explicava aquest altre home savi, sindicalista de classe i més tard, també, iaio flauta solidari, que per l’extrem de dalt es podia donar una petita oscil·lació al cim de la corda, però que el moviment prenia embranzida quan es transmetia per tota l’eina fins al punt que la plomada podia acabar anant d’un cantó a l’altre, des d’un gran espai de dreta fins a l’esquerra, i provocar estralls i destrosses a la base.
Alguns, potser precursors de futures equidistàncies, abandonaven militàncies i es quedaven a casa, mentre que altres, entre desobediències i cridòries, eren expulsats. I encara uns altres, els suposats demòcrates que no acceptaven les majories congressuals, monopolitzaven els arcans dels bonzos i posaven, sense ethos ni pathos, el seu logo al servei dels nous arguments del sistema. Perquè, en el fons, d’això es tractava: d’aconseguir posar totes les distàncies possibles a l’esperit de la Revolució d’Octubre del 1917, a que mai més 10 dies poguessin canviar el món, posant-lo dempeus. Sense poder-ne donar cap nivell de consciència, el que de fet es preparava era el terreny perquè les crisis del capitalisme que ja havia abjurat dels “cataplasmes compassius” de Keynes i Beveridge, obrís el camí a les desigualtats més explosives, a les noves despossessions i a una corrupció rampant.
L’eurocomunisme també va ser això: extreure les dents a la consciència mentre s’afavoria un nou repartiment del món en crisi permanent que va ser la gran coartada per anar extingint drets laborals. El comunisme (marxista o anarquista) que explica la història per la lluita de classes i l’avara acumulació de capital a costa d’esperança, salut i vida, ja feia molta nosa i calia deixar-lo desacreditat i anorreat. Extingida la guerra freda, calia obrir un nou equilibri de potències en el que les indústries del complex militar-industrial poguessin comprar, vendre i matar com a part quotidiana del seu negoci, i en el que els sistemes alternatius i més igualitaris que s’havien intentat bastir -amb resultat de fracassos i èxits ben desiguals- es declaressin en fallida. Ronald Reagan, el mal actor republicà, i Margaret Thatcher, la gran privatitzadora d’empreses estatals, de l’educació i l’ajuda social britànica, guanyaven la ma a les seves classes obreres i a una concepció més amable i vivible del món. I varen embadalir a l’advocat Mijail Gorbachov, un polític i l’últim dirigent màxim de la URSS que potser, potser, i en el fons, era massa bona persona.
Quan es posaven globalment els fonaments d’aquesta gran estafa neoliberal, un grup de comunistes catalans molt avesats a ser partit de lluita i desitjosos d’aprendre a ser partit de govern – servint i no servint-se de la ciutadania- i sense deixar de lluitar als llocs de treball, varen guanyar un Congrés històric. Darrere la paraula “eurocomunisme” (que fou vençuda) s’hi amagava l’acceptació del nou desordre neoliberal. Sota la de “leninisme” (triomfador momentani i inconsistent), portava la seva màscara el sindicalisme claudicant que – deslliurat ja de qualsevol rastre de Lenin- acabarà imposant les pitjors decisions des de l’Europa dels mercats i els mercaders per a la classe obrera. Finalment, sota el concepte massa ample i caòtic de “prosovietisme” (la tercera corrent, la guanyadora), no es va tenir prou cintura ni flexibilitat per mantenir i compaginar la solidesa dels principis amb la lluita feminista i ecològica, amb les aportacions aparentment heterodoxes que podien enriquir-lo, ni amb la defensa del medi, ni amb una visió molt més ampla i una lluita molt més decidida – com la gravetat de tot que ens feien caure a sobre requeria- pels determinants socials de la salut.
Calia haver tingut i retingut molta més força, saber i determinació de Lenin, Nadia Krupskaia, Alexandra Kollontai, Trotski i de l’àliga espartaquista Rosa Luxembourg amb Karl Liebknecht, Clara Zetkin i Franz Mehring i de totes les ments i consciències prodigioses de l’Europa insurrecta de principis del segle XX. Calia haver entès amb tota cruesa que no es podien vendre com realitats acceptades i deglutides una monarquia de tanta tradició de corrupteles, una bandera doblement imposada, i un capitalisme que era, per la seva mateixa crueltat i manca de consciència i raó, la justificació viva de seguir el llegat de Marx i Engels. No era tan difícil. A un miler de quilòmetres s’havia produït el 1974 la Revolució dels Clavells i hi havia molt per aprendre i compartir amb el Partit Comunista Portuguès que mai va caure en les ensarronades d’un eurocomunisme patològic i finalment mortal per a sí.
En la transició entre el 5è Congrés del PSUC i el PCC hi havia gent provada en la guerra civil, en la clandestinitat, i en mil i una batalles ideològiques i polítiques, però la majoria dels homes i dones del congrés que va crear el PCC érem gent jove, que havíem esmolat les ungles en la lluita a les empreses, a la universitat i instituts i en els barris per aconseguir habitatges on viure i conviure, i no sols veiem les parets de cases i xaboles com els millors llocs per penjar-hi cartells electorals. Érem conscients que la lluita social, nacional, política i de classe no venia dividida per cap de les muralles que ens hi volien construir. Segur que no en sabíem prou, però mai vàrem a presentar una derrota com una victòria, i sense saber totes les regles del joc (moltes se les inventaven, com les preguntes, a mesura que responien movent més d’una fitxa), vàrem donar una forta sacsejada al tauler denunciant tot el que es volia amagar de venda de principis i de lluites doloroses, costoses i molt compartides.
Ni el franquisme que seguia prou viu ni els interessos globals d’un capitalisme en crisi podien acceptar la nostra existència. De la mateixa manera, tampoc nosaltres podíem creure’ns una transició debilitant i tramposa, ni les portes giratòries que ja s’obrien, ni les herències per les sagues dels hereus dels guanyadors de l’aixecament militar.
Vist ara, teníem totes les de perdre. Però hi vàrem ser. Vàrem existir. I encara queda, potser, alguna cosa per aprendre i fer servir, en el futur, de la nostra existència.
