Un poderós Estat euroasiàtic envaeix una nació veïna aprofitant una situació d’inestabilitat política i tensions entre els grups ètnics que l’habiten i, amb l’ajuda del seu exèrcit, estableix una administració pròpia sense reconeixement internacional. Aquest és, a grans traços, el relat darrere de les notícies que llegim des de fa anys sobre el conflicte entre Ucraïna i Rússia, i que és perfectament aplicable a un altre conflicte que s’arrossega des de fa 50 anys i que afecta no ja a un estat europeu, sinó directament a un membre de la Unió Europea des de fa 20 anys: la República de Xipre.
La matinada del 20 de juliol de 1974 les forces armades turques van començar a desembarcar a la platja de Pentemilli, al Nord de Xipre, des del port de la ciutat turca de Mersin. Era l’inici de l’Operació Àtila, en la qual van participar milers de soldats turcs i que tenia com a objectiu l’annexió de l’illa. Durant les següents quatre setmanes els enfrontaments entre les forces turques i xipriotes es van estendre per tota l’illa —incloent la capital, Nicòsia, l’aeroport de la qual va ser bombardejat per les forces aèries turques— deixant milers de morts i ferits en tots dos bàndols i més de 250.000 desplaçats. Després de la signatura d’un armistici a l’agost i l’establiment d’una zona desmilitaritzada vigilada per les forces d’una missió de seguretat de Nacions Unides —coneguda com a línia verda—, Turquia va passar a ocupar més del 36% del país, incloent-hi una part de la capital.
L’1 d’octubre de 1974 Turquia va establir una administració temporal turc-xipriota, que va donar pas a la declaració de l’Estat Federat Turc de Xipre el 13 de febrer de 1975 i, vuit anys després, a la seva entitat successora, la República Turca del Nord de Xipre, amb Nicòsia del Nord com a capital. Fins al dia d’avui cap país, excepte Turquia, reconeix a aquest Estat.
El govern turc va justificar la seva intervenció a partir del Tractat de Garantia signat en 1960 per Xipre, Grècia, Turquia i el Regne Unit, el primer article de la qual prohibia a Xipre participar en una unió política o econòmica amb qualsevol altre estat. Cinc dies abans de la invasió, la Guàrdia Nacional Xipriota, amb l’assistència de la junta militar grega, havia donat un cop d’estat contra el govern de l’arquebisbe Makarios III amb ajuda de EOKA-B, una organització paramilitar greco-xipriota d’extrema dreta. El breu govern de Nikos Sampson tenia com a programa facilitar l’enosi (unió) de Xipre amb Grècia. Irònicament, el seu executiu no sols va precipitar la divisió de facto de l’illa, sinó també el col·lapse de la junta militar grega. També irònicament, la restauració de la democràcia a Grècia, accelerada pel desastre de l’operació polític-militar de la junta militar grega a Xipre, va fer que les simpaties internacionals passessin dels turcs als grecs, però per a llavors ja era massa tarda.
La jurisprudència internacional ha rebutjat consistentment la base legal adduïda per Ankara per a envair l’illa, en considerar que la seva intervenció com a garant no va conduir al restabliment de la sobirania de Xipre, sinó a la seva partició. Turquia també ha estat condemnada en dues ocasions (en 1976 i en 1983) per violació de la Convenció Europea de Drets Humans. No obstant això, la UE no ha imposat mai sancions a Turquia, un estat que és membre de l’OTAN i amb el qual manté delicats equilibris des de fa dècades per les tensions amb Grècia, la important comunitat turca radicada a Alemanya i Àustria i la seva influència a Orient Mitjà i als països de parla turca en general.
La divisió va ser el tancament en fals d’un conflicte secular entre les comunitats turc-xipriota i greco-xipriota d’una illa que ha estat governada al llarg de la seva història per egipcis, macedonis, romans, venecians o els imperis bizantí i otomà, entre altres, fins que el Regne Unit va prendre el control administratiu de Xipre en un acord secret signat amb l’Imperi otomà en 1878. Després d’una onada de violència entre els anys 1955 i 1959, Xipre va aconseguir la independència del Regne Unit en 1960, però els conflictes entre totes dues comunitats, lluny d’atenuar-se, es van intensificar, portant als primers desplaçaments de població en enclavaments en funció de la seva composició ètnica. En 1997, dècades ja després de la invasió, va esclatar una nova crisi entre la República de Xipre i Turquia quan es va revelar que la primera tenia intenció d’instal·lar sistemes de defensa aèria S-300 de fabricació russa, que finalment van ser enviats a Creta per a aplacar les queixes de Turquia. Encara que en 2015 es van iniciar converses per a reunificar l’illa, dos anys més tard es van suspendre davant la falta d’acord per totes dues parts.
Encara que darrerament ha tornat als focus després que Hasan Nasrallah, el secretari general de Hezbollah, amenacés d’atacar-la si oferia les seves bases militars a Israel per a bombardejar el Líban, la petita República de Xipre no acostuma a aparèixer massa en els mitjans de comunicació, excepte per a esmentar-la com a porta d’entrada d’oligarques russos i ucraïnesos –i les seves fortunes– a Europa, i com a destinació turística. Els hotels fantasma de la platja de Varosha, en la part septentrional del país ocupada per Turquia, o l’aeroport internacional de Nicòsia, en el qual s’oxiden els avions en la seva pista d’aterratge i els excrements de coloms cobreixen els seients de les terminals, han quedat com a records espectrals de la invasió de 1974. No van tenir més bona sort el patrimoni històric i cultural de Xipre: diversos temples van ser saquejats i les obres que contenien (icones, frescos i altres articles religiosos) van acabar en el mercat internacional i adquirides per compradors privats. Nicòsia també ha acusat Turquia de convertir desenes d’esglésies ortodoxes en mesquites, estables, botigues, hotels o museus, o d’haver-les demolit directament.
Una pau “sense guardians ni garants”
“El doble aniversari del cop i la invasió és un moment dolorós per a Xipre”, afirma Giorgios Koukoumas entrevistat per El Salto. “La nostra pàtria segueix ocupada i dividida”, continua, “la situació de les negociacions és descoratjadora: en set anys no hi ha hagut cap procediment per a aconseguir una solució i la majoria de gent ha abandonat les esperances de trobar-ne una.” Koukoumas és diputat en el parlament xipriota pel Partit Progressista del Poble Obrer (AKEL), el partit comunista de Xipre. AKEL va guanyar les eleccions presidencials de 2008, posant al seu secretari general, Dimítris Christófias, al capdavant del país en una coalició amb el Partit Democràtic i el Partit Socialista, EDEK, tots dos socialdemòcrates, que va governar fins a l’any 2013. Actualment AKEL governa en 8 dels 20 municipis de la República de Xipre. Des de El Salto s’ha contactat a la resta de forces democràtiques representades en el Parlament xipriota, però només AKEL ha accedit a contestar a les preguntes d’aquest mitjà.
Koukoumas creu que en els setanta l’illa va ser víctima d’“un doble crim instigat per l’OTAN”: el cop militar i la invasió de Turquia. Al seu judici, l’Aliança Atlàntica tenia com a objectiu “el control de la nostra illa a causa de la seva important posició geoestratègica en el Mediterrani oriental”: “La mateixa existència d’una República de Xipre independent, la política de no-alineament en aquell temps del govern de Makarios i el partit comunista, AKEL, que lluitaven per la unitat dels greco-xipriotes i els turc-xipriotes” suposava “un obstacle a aquests plans”. La divisió de l’illa, per tant, “en dues parts, una grega unida a Grècia, país membre de l’OTAN, i una part turca, unida a Turquia, país membre de l’OTAN, constituïa l’escenari ideal per als imperialistes”, i amb aquesta fi “van usar als nacionalistes tant de les comunitats greco-xipriota com a turc-xipriota que somiaven amb l’annexió de la nostra illa a l’una o l’altra de les ‘pàtries’.” Koukoumas critica que “el crim d’alta traïció comès pels feixistes a Grècia i Xipre mai hagi estat castigat” i que, “al contrari, fins al dia d’avui els colpistes estiguin en llibertat i siguin el nucli ideològic de l’extrema dreta actual a Xipre, que està a l’alça”.
AKEL ha denunciat tots aquests anys l’ocupació turca de l’illa i exigit la retirada tant dels militars com dels colons turcs, així com el restabliment de la integritat territorial i la sobirania de la República de Xipre, però també ha condemnat l’aspiració de l’OTAN de convertir l’illa en un altre cap de pont cap a Orient Mitjà. Proposa un procés de pau sense cronogrames ni calendaris fixos que condueixi a un retrobament entre greco-xipriotes i turc-xipriotes, més enllà de les seves diferències culturals i religioses. Com aclareix Koukoumas, el partit rebutja les “posicions nacionalistes i anti-federals que existien i continuen existint en la comunitat greco-xipriota, que no vol la coexistència amb els nostres compatriotes turc-xipriotes, sinó un estat que estigui governat bàsicament per greco-xipriotes”, i recorda que va ser amb la presidència de Christófias quan més es va avançar en aquest camp, partint del diàleg bilateral, “sense ‘guardians’ ni garants”. AKEL també recorda en els seus documents oficials alguna cosa que podria posar d’acord a totes dues parts: l’explotació del gas natural trobat dins de la Zona Econòmica Exclusiva de Xipre.
“Hipocresia i doble moral”
Koukoumas lamenta que la imatge internacional de Xipre estigui danyada “pels nivells sense precedents de corrupció” que ha aconseguit l’illa en l’última dècada i es mostra pessimista davant el futur immediat. “Una part de la política actual del govern consisteix a aprofundir les relacions polítiques i militars de Xipre amb els EUA i Israel, sense excloure la possibilitat de sol·licitar l’entrada en l’OTAN”, explica. Al mateix temps, “les recents eleccions europees han confirmat el reforçament de l’extrema dreta feixista, fundada com una branca del partit Alba Daurada de Grècia”, mentre “AKEL i l’esquerra estan en una fase difícil, bàsicament perquè som l’única força al país que expressa una política diferent cap al problema xipriota, la política exterior, les qüestions socials i econòmiques, la immigració o els drets humans.”
Per a Koukoumas, l’actual presidència de Nikos Christodoulides “no ha fet res per a castigar els escàndols de corrupció de la dècada anterior” i “ha continuat implementant les mateixes polítiques econòmiques que han conduït a unes enormes desigualtats socials i d’ingressos, mentre continua servint en l’essencial als mateixos interessos dels bancs i les grans empreses.” El diputat d’AKEL destaca com la seva formació ha intentat prioritzar temes com la inflació, l’accés a l’habitatge o els drets laborals. “També som l’única força política que se solidaritza amb el poble de Palestina, víctimes d’un genocidi, i exigim la fi de tota la cooperació militar amb Israel, així com de l’ús de les bases britàniques a la nostra illa per a qualsevol de les operacions militars d’Israel a Gaza”, respon preguntat per les friccions recents amb Hezbollah.
Com valora el contrast entre la política de Brussel·les cap a Ucraïna i cap a Xipre? “La hipocresia i la política de doble moral de la Unió Europea i Occident és descarada i flagrant”, contesta rotundament. “Malgrat ser una potència ocupant a Xipre, Síria i l’Iraq, Turquia continua sent considerada per Occident com un valuós aliat de l’OTAN, un soci estratègic de la UE i un client privilegiat de les indústries militars europees”, afirma Koukoumas. I agrega que AKEL “ha proposat repetidament un embargament d’armes a Turquia” en el Parlament Europeu, bloquejat una vegada i una altra “per la dreta, els socialdemòcrates, l’extrema dreta i els liberals.” “L’actitud de la UE cap a Turquia, com cap a Israel, evidència la hipocresia de la UE i els seus dirigents”, denúncia Koukoumas.
Article publicat originalment en castellà a El Salto.
