El mes de juliol de 1936, Barcelona havia d’acollir uns jocs populars i antifeixistes, amb milers d’atletes vinguts d’arreu. Van ser organitzats per reivindicar la cultura i l’esport popular enfront de l’Olimpíada que s’havia de celebrar al Berlín nazi dues setmanes després. El cop militar feixista del 18 de juliol, hores abans de l’inici de l’Olimpíada Popular, va impedir celebrar els jocs a la capital catalana.
L’esport obrer
L’origen de l’esport modern està molt relacionat amb la burgesia, ja que per practicar-lo al segle XIX calia temps lliure i diners, cap de les dues coses estaven a l’abast de la classe treballadora. Malgrat tot, el moviment esportiu obrer té una llarga trajectòria històrica, fent de la pràctica de l’esport una eina per millorar la salut i la condició física, potenciar l’organització obrera i fomentar la consciència política.
A finals del segle XIX, es van crear les primeres organitzacions de l’esport obrer, sent-ne el pioner el moviment obrer alemany. Abans de la Primera Guerra Mundial, ja hi havia una forta implantació de l’associacionisme esportiu i gimnàstic dels treballadors a Europa de caràcter socialista, amb organitzacions amb centenars de milers de membres.
La Primera Guerra Mundial i la revolució bolxevic dividiren el moviment socialdemòcrata, entre socialistes reformistes i comunistes, i això també va impactar en el món de l’esport. Els socialistes crearen la Internacional Esportiva de Lucerna l’any 1920 i, un any més tard, naixia la Internacional Roja de l’Esport vinculada al moviment comunista.
Ambdós moviments, el socialista i el comunista, van potenciar l’organització d’esdeveniments esportius internacionals amb caràcter polític, com seran les Olimpíades Obreres i les Espartaquiades, respectivament. Ambdues organitzacions van tenir una relació conflictiva, fins ben entrats els anys 30. La Internacional Roja de l’Esport va tenir un paper protagonista en l’impuls de l’Olimpíada Popular de Barcelona, de la qual també hi participaria la Internacional Esportiva de Lucerna.
El context històric
L’any 1927, l’Ajuntament de Barcelona va fer la petició al Comitè Olímpic Internacional (COI) per acollir l’XI Olimpíada que s’havia de celebrar el 1936. Barcelona perseguia des de feia anys el somni de ser ciutat olímpica, mentre construïa instal·lacions com la Fuixarda o l’estadi de Montjuïc (inaugurats el 1921 i 1929 respectivament). Després de l’èxit de l’Exposició Internacional de 1929, semblava que la capital catalana era favorita per acollir els jocs.
Dies abans de la reunió decisiva del COI en què s’havia d’escollir la ciutat olímpica, es va proclamar República Catalana dins la Federació Ibèrica a Barcelona, a la fi la II República i la constitució de la Generalitat de Catalunya. Finalment, els aristòcrates del COI van optar per Berlín, en comptes de la republicana i progressista Barcelona. Raons polítiques, però, van tornar a marcar els esdeveniments. El partit nazi va arribar el poder l’any 1933 i Hitler va veure en els Jocs Olímpics de Berlín una gran oportunitat propagandística per al seu règim.
Hi va haver protestes a escala internacional de diferents organitzacions d’esquerres o jueves, perquè els jocs de Berlín no respectaven l’esperit olímpic, de fraternitat i entesa entre pobles i races. La Internacional Roja de l’Esport va organitzar el Comitè Internacional per la Defensa de la Idea Olímpica a finals de 1935; que a Espanya es concretaria en el Comitè Espanyol de Defensa de l’Esperit Olímpic, amb l’impuls de la Federació Cultural i Esportiva Obrera. Diversos països es van plantejar el boicot als Jocs Olímpics de Berlín, però aquests es van celebrar l’agost de 1936.
La idea dels jocs populars i antifeixistes
Amb l’empenta de la Internacional Roja de l’Esport es va començar a gestar la idea de celebrar uns jocs populars i antifeixistes, en un context en què la Internacional Comunista impulsava els Fronts Populars per fer front el feixisme. Amb la participació de la Federació Cultural i Esportiva Obrera, el març del 1936 va néixer el Comitè Català Pro Esport Popular (CCEP), agrupant entitats esportives i culturals catalanes.
Al cap d’un mes, el CCEP van concretar el projecte d’organitzar uns jocs populars internacionals, com a alternativa als Jocs Olímpics de Berlín (una idea que ja rondava des de l’any 1935, però que no s’havia pogut fer encara). El maig del 1936, es va constituir el Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular (COOP), del qual Lluís Companys n’era el president honorífic. En només tres mesos, es van crear tota mena de comissions, comitès representatius a diverses ciutats espanyoles, es van fer centenars de contactes internacionals, es van organitzar totes les infraestructures i es va preparar el programa esportiu i cultural.
Tot plegat ho va fer possible la feina d’entitats socials i esportives populars de Catalunya, dels comitès d’obrers i de milers de voluntaris. Les despeses de l’Olimpíada Popular van córrer per compte del govern d’esquerres francès (600.000 pessetes), govern espanyol en mans del Front Popular des del mes de febrer (400.000 pessetes) i de la Generalitat de Catalunya (100.000 pessetes).
Una aposta per l’esport i la cultura
L’Olimpíada Popular portava per subtítol Setmana de l’esport i el folklore, i és que la cultura tenia un paper protagonista en tota la programació dels jocs. Inicialment, l’Olimpíada havia de durar quatre dies, però per l’elevat volum d’inscripcions es va preparar tota una setmana d’activitats, del 19 al 26 de juliol de 1936.
Es van programar competicions en 19 modalitats esportives: atletisme, futbol, rugbi, tenis, bàsquet, natació, handbol, ciclisme, ping-pong, boxa, lluita lliure, pilota basca, tir, rem, bitlles, beisbol, escacs, gimnàstica i aviació sense motor.
L’escenari principal de l’Olimpíada seria l’Estadi de Montjuïc, que, per fi, acolliria un gran esdeveniment esportiu. A més, els jocs es desenvoluparien en altres instal·lacions: la Fuixarda, la pista de Maricel Park, Piscines i Esports, l’Estadi de Les Corts del FC Barcelona i els camps de futbol del Júpiter i del Martinenc.
L’Olimpíada Popular va programar una extensa oferta cultural amb activitats a bona part dels teatres, casals i ateneus que hi havia repartits per la ciutat. De fet, a l’acte inaugural del 19 de juliol s’havia previst la participació de 3.000 folkloristes (gegants, nans, bastoners, moixiganguers… i fins i tot la Patum de Berga). A la cerimònia inaugural, Pau Casals havia de dirigir l’orquestra i el cor interpretant la Novena simfonia de Beethoven.
Fins i tot, els jocs van comptar amb un himne amb lletra del poeta Josep Maria de Segarra i música del compositor alemany Hanns Eisler.
Un èxit de convocatòria
La situació política Europa, on organitzacions obreres, partits comunistes i socialistes i sectors democràtics de la burgesia organitzaven els fronts populars davant de l’avenç del feixisme, van fer que la convocatòria de l’Olimpíada Popular tingués un ampli ressò. En un temps rècord, s’hi van inscriure més de 6.000 atletes (tot un èxit comparat amb els 1.429 atletes de 40 països en els Jocs Olímpics de Los Angeles de 1932, o els 4.106 de 49 països als jocs de Berlín d’aquell estiu).
En total es van inscriure atletes de 23 representacions nacionals. El tarannà progressista dels organitzadors va facilitar que hi hagués equips de nacions sense estat, com Catalunya, Galícia, Euskadi, Alsàcia i Lorena o el Marroc, aleshores sota domini francès. A més, es va permetre la inscripció d’un equip representant dels “Jueus emigrats”, que subratllava el caràcter antifeixista de l’esdeveniment. Gairebé la meitat dels atletes pertanyien a les delegacions d’Espanya, Euskadi, Galícia i Catalunya. La delegació internacional més nombrosa va ser la francesa, que va aportar 1.500 atletes.
Amb una concepció de l’esport fortament popular i de masses, els esportistes podien participar en tres nivells diferents: nacional, regional o de ciutat. Un dels trets d’aquests jocs era que barrejava la participació d’esportistes d’elit amb la d’esportistes sense experiència en l’alta competició, pels organitzadors responia a l’ideal de l’esport per a tothom.
En els dies previs a la inauguració havien arribat a Barcelona 20.000 visitants.
Les dones, protagonistes de l’Olimpíada Popular
Una de les quatre entitats que formaven part del Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular era el Club Femení i d’Esports, entitat esportiva composta exclusivament per dones. Aquest va ser un dels motius que expliquen l’alta presència de dones esportistes, molt superior a la que hi va haver a Berlín.
El nombre més gran de dones l’aportaren les delegacions espanyola i catalana i les més de 100 vingudes de França, entre elles dues campiones nacionals (en salt d’alçada i en 800 metres).
L’atleta més coneguda de totes les participants era la canadenca Eva Dawes, medallista olímpica de salt d’alçada el 1932. Després d’haver participat en una competició a la Unió Soviètica i ser víctima de represàlies al Canadà, Dawes es va retirar de l’esport professional i va decidir boicotejar públicament els jocs de Berlín.
Entre altres noms coneguts, hi ha el de Marina Ginestà Coloma, coneguda per la seva fotografia de miliciana captada per Hans Gutmann (fotògraf alemany que havia vingut a cobrir l’Olimpíada Popular). O l’egarenca Margot Moles, famosa pels bons resultats en disciplines com l’atletisme, l’esquí o l’hoquei, que després va participar en l’Olimpíada Obrera d’Anvers el 1937. Trobem també a Mercedes Núñez Targa, que formava part d’un equip de rem, qui al cap d’uns anys seria deportada al camp de concentració nazi de Ravensbrück.
Un somni trencat
L’acte d’inauguració estava previst fer-lo el 19 de juliol a l’Estadi de Montjuïc, amb la desfilada de més de 5.000 esportistes i 3.000 folkloristes, i el parlament del president de la Generalitat, Lluís Companys. L’himne oficial de l’Olimpíada Popular, compost per Josep Maria de Sagarra, havia de ser interpretat pel cor de l’Orfeó Gracienc, i el concert inaugural anava a càrrec de Pau Casals.
El 18 de juliol a la tarda tots els esportistes van desfilar per les Rambles de Barcelona i a
l’Estadi es van fer els assajos. Molts voluntaris van passar la nit a l’Estadi de Montjuïc fent els preparatius d’última hora i preparats per resoldre qualsevol imprevist. Els diaris del 19 de juliol publicarien grans titulars sobre l’inici de l’Olimpíada Popular, però la ciutat s’havia despertat amb el soroll de trets i una vaga general en dansa. La classe treballadora organitzada i les forces republicanes lluitaven per derrotar als revoltats feixistes.
El somni de l’Olimpíada Popular va acabar-se abans de començar, la gran majoria dels atletes i visitants serien repatriats. Però molts d’altres es van allistar a les milícies antifeixistes, convertint-se en l’embrió de les Brigades Internacionals, com és el cas de la nadadora suïssa Clara Thalmann.
La Cursa i caminada Lluís Companys
La Cursa i caminada Lluís Companys és un projecte que va iniciar-se l’any 2008, en forma d’homenatge a l’Olimpíada Popular de 1936, portant el nom de qui fou president de la Generalitat republicana i president d’honorífic del Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular. Impulsada inicialment per la Fundació Privada l’Alternativa, actualment aquest projecte es porta a terme sota el paraigua de la Fundació Neus Català.
L’objectiu estratègic de la Cursa i caminada Lluís Companys és potenciar entre els i les joves els valors de la memòria democràtica, l’antifeixisme i l’esport popular. És un esdeveniment obert a tothom i s’hi pot participar de quatre maneres diferents, pensades per a tots els públics: la caminada, la cursa de 5 km, la cursa de 10 km o la cursa virtual. A més, a la Cursa i Caminada Lluís Companys compta amb programació cultural en el marc de la jornada.
Com no podia ser d’una altra manera, la Cursa i caminada Lluís Companys es porten a terme a la muntanya de Montjuïc. Durant moltes edicions, s’han realitzat l’Estadi Lluís Companys, instal·lacions on s’havia de celebrar la inauguració de l’Olimpíada Popular i bona part dels jocs, i temporalment s’han fet en l’Estadi de Serrahima per indisponibilitat de l’Estadi Olímpic.
