Nos Révolutions (https://nosrevolutions.fr/) és un mitjà de comunicació en línia que se centra a parlar sobre el comunisme i el moviment social. Va ser creat fa dos anys, a la tardor de 2022, i des de llavors, treballa sobre l’extrema dreta francesa. De fet, l’estiu passat, vàrem organitzar unes jornades d’estudi sobre aquest tema.
Com sabeu, en les darreres eleccions legislatives, l’extrema dreta francesa no va aconseguir la gran victòria que moltes havien predit. La majoria dels votants van utilitzar el que anomenem a França el “bloc republicà” per aturar-los. Però, tot i que som conscients d’això, una persona sembla que no ho és: el president Emmanuel Macron.
El bloc republicà és un producte de la història. Les repúbliques franceses després de la Segona Guerra Mundial es van construir sobre el mite de la Resistència. El Reagrupament Nacional va ser exclòs del bloc republicà perquè l’extrema dreta havia col·laborat amb els nazis. Això va establir reflexos de vot des de 1945, provocant la marginació de l’extrema dreta.
L’ascens del Front Nacional (FN), ara anomenat Reagrupament Nacional (RN), va començar als anys 80, però té arrels més profundes. El FN va ser fundat el 1972 per Jean-Marie Le Pen i es va nodrir de moviments d’extrema dreta més antics a França, que s’oposaven a la dreta gaullista.
Als anys 80, França va afrontar una alta desocupació, el FN va aprofitar aquestes qüestions per guanyar suport, centrant-se en la “preferència nacional” i la seguretat. El 1984, el FN va aconseguir l’11% dels vots a les eleccions europees, marcant el seu primer gran èxit polític.
El 1981, François Mitterrand, un socialista, va ser elegit president i va prometre grans reformes, incloent-hi més llocs de treball i beneficis socials. El seu govern incloïa comunistes. Cap al 1983, l’economia francesa estava patint, i Mitterrand va haver d’adoptar una política d’austeritat econòmica (coneguda com el “gir cap a l’austeritat”). Això implicava retallar la despesa pública i congelar els salaris.
Els comunistes van deixar el govern en protesta el 1984, causant una decepció entre els votants d’esquerra, especialment la classe obrera. A mesura que els partits d’esquerra tradicionals (socialistes i comunistes) es debilitaven, el FN va atraure molts dels seus votants desil·lusionats, particularment entre la classe treballadora. El FN oferia solucions senzilles a problemes com la desocupació i es presentava com un partit anti-establishment.
Quan Marine Le Pen va assumir el lideratge del FN el 2011, va treballar per suavitzar la imatge del partit i ampliar el seu atractiu. Aquesta estratègia va donar els seus fruits a les eleccions presidencials de 2017, on va arribar a la segona volta amb un 33,9% dels vots.
Què ha passat des de juny de 2024? Tot i que l’extrema dreta no va guanyar les eleccions, es manté en una posició de força a França. A les eleccions europees del passat juny, el Reagrupament Nacional (Rassemblement National) va obtenir més del 31% dels vots. Si hi sumem gairebé el 6% de Reconquête, queda clar que l’extrema dreta és molt poderosa i influent. També tenen el suport de grans grups mediàtics com el de Bolloré, un multimilionari catòlic d’extrema dreta que posseeix diaris, canals de televisió i editorials. La seva missió és ajudar el Reagrupament Nacional a assolir el poder.
Però siguem clares: l’extrema dreta francesa serveix el capitalisme. Atrauen petits propietaris de negocis i una part creixent de la comunitat agrícola que està frustrada amb la globalització. El Reagrupament Nacional els ofereix una solució política, criticant la Unió Europea per ser massa controladora i pressionant per la intervenció de l’estat en l’economia, com ara el proteccionisme i el control dels preus de l’energia.
No obstant això, aquest partit d’extrema dreta també vol suprimir els moviments socials i esclafar les lluites dels treballadors, especialment amb polítiques racistes. Comparteixen un projecte racista i nacionalista, advocant per la “preferència nacional”, que significa, per exemple, donar prioritat als treballadors francesos sobre els immigrants en el mercat laboral o en les prestacions socials.
L’extrema dreta està omplint l’espai polític i mediàtic amb “pànic moral” i sovint utilitza crims violents per impulsar la seva agenda racista. La setmana passada, una jove va ser trobada morta després d’haver estat violada. L’agressor estava sota una ordre de deportació. L’extrema dreta, que normalment ignora els problemes de violència de gènere, ara està demanant l’expulsió sistemàtica de tots els delinqüents condemnats. Però deportar un violador no el farà menys perillós, ni per a les dones a França ni a l’estranger.
Com hem dit abans, l’extrema dreta va perdre les eleccions legislatives del juliol passat. Tot i els seus avenços, van ser derrotats en moltes segones voltes, sigui per l’esquerra o pels liberals. No obstant això, Macron encara els ha donat una influència significativa sobre el seu govern. En la majoria de democràcies liberals, la coalició guanyadora forma el govern, com vam veure recentment a Espanya. Però a França, aquest no és el cas. Macron va triar un primer ministre de dretes del partit republicà, que és la versió francesa del Partido Popular.
Què va haver de prometre Macron a l’extrema dreta per aconseguir que acceptessin el senyor Barnier com a primer ministre? Més mesures de seguretat, més restriccions a la immigració i més submissió a la Comissió Europea, que en secret exigeix cent mil milions d’euros en retallades de la despesa pública. Això significa menys finançament per a l’educació i la sanitat, i més protecció per als rics.
Emmanuel Macron està ignorant el resultat de les eleccions. Per a ell, es pot votar el que es vulgui, sempre que les seves polítiques proempresarials continuïn. Això és exactament el que la majoria de ciutadans francesos ja no volen, per això van reduir el partit de Macron a una minoria al parlament. Avui, Macron s’enfronta a una profunda crisi de règim: l’Assemblea Nacional no té una majoria clara, i el seu partit va ser àmpliament derrotat, tenint ara menys d’un terç dels escons. El govern ja no representa la realitat política del país i, tanmateix, Macron continua aferrat al poder, ignorant la voluntat del poble.
El nou govern està ple d’homòfobs i racistes que, al llarg dels anys, han adoptat la retòrica de l’extrema dreta. Per exemple, estan qüestionant el jus soli (el dret de sòl), un dels principis universals de la República Francesa, que estableix que qualsevol persona nascuda en territori francès adquireix la nacionalitat francesa per naixement.
Llavors, com combatem l’extrema dreta? Al juliol, ho vam fer amb un mètode senzill: unir les forces socials i les forces polítiques progressistes en un nou Front Popular. Però des de llavors, l’esquerra ha lluitat per parlar amb una sola veu. Alguns socialistes van pensar que podien unir-se a un govern amb la dreta liberal. D’altres han començat a utilitzar el llenguatge de l’extrema dreta, mentre que alguns s’han aïllat en les seves pròpies estratègies.
L’esquerra ha de redescobrir la unitat que vam veure el juliol passat. Al costat de les forces socials i polítiques, hem de deixar de banda les nostres diferències i avançar com un front unit. Això és el que va fer el poble francès el 1936, i és el que hem de fer novament als carrers, començant per les protestes de l’1 d’octubre.
Finalment, hem de recordar que el poble francès és un poble divers i multicultural, profundament arrelat en diferents tradicions polítiques. Aquesta rica barreja de cultures i idees forma part de la nostra identitat nacional, i sempre ens ha impulsat a lluitar contra l’opressió i les forces reaccionàries. Les idees de l’extrema dreta són una minoria al nostre país, perquè l’ADN de França és resistir l’odi, el racisme i la divisió. La nostra història ens mostra que, una vegada i una altra, ens unim per resistir el feixisme i la desigualtat. Això és el que hem de fer avui.
