Si vols la pau no eduquis per a la guerra, no assumeixis el marc ideològic del neofeixisme

El neofeixisme que s’està estenent pel món ja no sols el veiem en l’interminable, brutal, despietat, inhumà, execrable, intolerable (se’ns acaben els epítets amb els quals qualificar-lo) genocidi palestí a les mans del règim neonazi-sionista israelià [1] dirigit per partits neofeixistes. Estem contemplant com el seu marc ideològic, la seva agenda política i el seu programa s’estén com una taca d’oli, com un càncer per tot el planeta.

Per al neofeixisme no existeixen els grans problemes del nostre temps (l’emergència climàtica, les desigualtats socials o la crisi de les democràcies representatives), sinó els “enemics de la pàtria” als quals cal combatre “amb orgull i gallardia” i rearmar-se per a això, com si la guerra fos un joc per a lluir-se i recuperar el patriarcat perdut, mostrant de nou en la batalla el que és un “autèntic home de veritat” i tornar a “posar les coses en el seu lloc”.

El neofeixisme busca convèncer-nos que el món es troba en constant estat de conflicte, a la vora d’una guerra permanent contra els qui, segons asseguren, constitueixen una amenaça per al seu model de “nació tradicional”. Siguin els que venen de fora (i no són del nord, sinó immigrants del sud) o els que estan dins, però no s’ajusten al seu cànon ideològic (als qui designen amb tota sort de qualificatius i tòpics incriminatoris: okupes, filoetarres, secessionistes, chavistes i bolivarians o marxistes). Sostenen que cal defensar la “llibertat” enfront d’aquesta onada d’invasors i que la guerra contra ells és l’únic camí.

Comprar el marc ideològic del neofeixisme

El problema de fons és que ja no sols els partits conservadors i liberals els han comprat el marc ideològic, especialment en el tema securitari i de migració, sinó que els verds i la socialdemocràcia/socioliberalisme han assumit el mateix paradigma. El Govern alemany ha assumit els discursos antiimmigració de l’oposició conservadora i la ultradreta i el canceller Scholz promet deportacions massives d’immigrants. Pedro Sánchez a Espanya declara que “la nostra economia necessita la immigració” [2] (regulada i organitzada per a la seva explotació, per descomptat), obviant les condicions laborals, en alguns casos pròximes a l’esclavisme, en les quals treballen les persones migrants, els baixos salaris que perceben i les llargues jornades que es veuen obligades a realitzar, o els infrahabitatges en les quals habiten…) perquè continuï creixent… els beneficis de la classe empresarial. A Europa s’estén així una ona antiimmigració ja no de la mà de la ultradreta, com era habitual, sinó amb el suport i connivència de la suposada esquerra.

Però l’esquerra també ha comprat el marc ideològic de la doctrina securitària, de la “guerra preventiva”, made in USA, que és assumida per l’OTAN, entitat que se suposa que havia de desaparèixer després del desmantellament de l’URSS. Molt al contrari, s’ha convertit en el braç armat dels Estats Units a Europa, i s’està rearmant per a combatre el que l’elit nord-americana ha assenyalat com els seus enemics: Veneçuela, Cuba, l’Iran…, però sobretot Rússia i la Xina, que no se sotmeten als seus dictats econòmics i geoestratègics. Mentre continua enviant milers de milions en armament i suport militar al règim israelià perquè acabi amb la seva “solució final” a Palestina: l’holocaust de la població palestina.

Per això veiem com en els governs dels països que integrem l’OTAN s’ha disparat la seva despesa militar. Mentre el Producte Intern Brut (PIB) mundial ha caigut un 4,4% i 1.500 milions de persones viuen amb menys de 2 dòlars diaris, l’OTAN ha anunciat el seu rècord en despesa militar en 2024 [3]. Es tracta d’una altra xifra rècord i és sis vegades més que en 2014.

Com repeteixen l’antic director general de la Unesco, Federico Mayor Zaragoza, o el mateix Papa Francesc, les guerres i els qui les financen són la causa principal dels atemptats i del drama dels refugiats i refugiades [4], perquè “els fabricants d’armes volen sang i no pau”, argumenten. Per això, ocultar el nucli essencial de què implica “el fet militar”, o disfressar-lo i tergiversar-ho amb suposades “bondats col·laterals”, ho consideren tant l’exdirector general de la Unesco com el Papa, un “delicte de silenci”, perquè la indiferència o l’ocultació, asseveren tots dos, equival a complicitat.

Programació neurobèlica

Amb el deute apressant per tanta despesa militar, cal estendre una ideologia que fomenti la imatge de necessitat d’unes “forces armades” imprescindibles per a garantir la seguretat (davant la inseguretat provocada per les intervencions en diferents regions d’aquestes mateixes forces armades). D’aquí el ressorgiment de la ideologia militarizadora i bel·licista en el camp de l’educació [5].

Per descomptat, es presenta l’aparell militar utilitzant la retòrica del “bonisme” humanitari. Es mostra a les “forces armades” com a protagonistes de missions humanitàries al servei d’una suposada pau. Encara que no s’expliqui que la finalitat és més aviat assegurar l’hegemonia del capitalisme empresarial dels Estats Units i la Unió Europea sobre altres països, les reserves estratègiques de recursos naturals dels quals semblen despertar la cobdícia de les grans multinacionals occidentals.

S’està així estenent i normalitzant aquesta programació neurobèlica en les ments i les expectatives dels joves. On la guerra es vengui com una aventura i la massacre de persones (suposats enemics) com una necessitat. Recentment, s’ha conegut que la violència a Suècia s’expandeix als països veïns a través dels seus “nens soldat” [6]: a Dinamarca han detingut a 15 persones (la majoria d’elles, menors d’edat), acusades d’intent d’homicidi i tinença d’armes i explosius. Aquestes són les conseqüències de la proliferació de camps d’entrenament de “nens soldats” que està estenent el neofeixisme d’una forma coordinada i expansiva per tot el món.

A Espanya s’anuncien campaments d’estiu per a formar a aquests “nens soldats” (des dels set anys) on veterans de l’exèrcit, de la guàrdia civil i militars professionals els donen instrucció militar i els ensenyen a disparar amb armes simulades (als Estats Units utilitzen armes reals). Imposen instrucció militar com a forma d’oci i aprenentatge [7]. Els campaments es denominen “Gran Capitán”, “Don Pelayo”, “Tercios de Lezo” o “Millán-Astray”.

Formen, segons els seus comandaments militars, en valors patriòtics, “honor”, “amor a la pàtria i a la nostra bandera”, “esperit de sacrifici” i disciplina, en comptes d’estar aprenent educació per a la pau. Vesteixen uniforme de l’exèrcit [8], es diuen cadets, s’organitzen en companyies a les ordres d’un oficial i se saluden militarment. Menors d’edat ensinistrats en tir i combat amb monitors que han estat candidats pel grup ultradretà Vox [9].

Al seu torn, les comunitats autònomes introdueixen la formació militar de docents, mitjançant tallers i cursos, amb la finalitat que l’esperit patriòtic i la defensa es traslladi als centres i “formin part de l’educació dels nostres joves”. S’impulsen “Premios Ejército” [10] pel Centre Nacional de Recerca i Innovació Educativa i les autonomies perquè l’alumnat exalti els valors militars o “Premios Defensa” destinats a treballs de recerca en universitats i projectes curriculars de docents de tots els nivells. S’organitzen actes en places de toros acollint a centenars d’escolars per a veure exhibicions i desfilades d’armes i efectius militars, i fins i tot simulacres de detenció, amb explosius inclosos. Es financen càtedres militars en les Universitats i recerca dedicada a la creació d’armament.

No hi ha guerres justes

Com deia el dibuixant Forges “no hi ha guerres justes i guerres injustes: només hi ha maleïdes guerres” [11]. Avui necessitem recuperar amb força el vell anhel d’una educació per a la pau que es comprometi radicalment en la desobediència civil davant les injustícies, l’explotació, el genocidi, la barbàrie i el saqueig del planeta.

El fet que la població assisteixi passivament i acríticament al genocidi a Palestina o al Congo mostra un fracàs social, moral i educatiu. Les nostres escoles haurien d’assumir com a prioritat en tota la seva labor educativa proveir de les eines i les estratègies necessàries a la ciutadania no sols per a aprendre a resoldre els conflictes de manera pacífica, sinó també per a aprendre a denunciar-los i implicar-se activament en la construcció de societats i relacions internacionals justes, pacífiques i solidàries.

L’educació per a la pau no és realitzar actes a l’escola un dia per a celebrar la pau. És analitzar les causes de la injustícia social, denunciar les guerres i els genocidis, impulsar acampades per a parar-los (com han fet en tantes universitats davant el genocidi palestí), comprometre’s amb les campanyes BDS (boicot, desinversió i sancions) [12], manifestar-se públicament i organitzar-se en els centres per a exigir als responsables polítics que s’involucrin activament i decididament en la construcció d’un món just.

Com deia Martin Luther King: “Haurem de penedir-nos en aquesta generació no sols de les males accions de la gent perversa, sinó de l’esbalaïdor silenci de la bona gent”.

Article publicat originalment en castellà El Diario de la Educación.