Els de la meva generació, aquells que ara anomenen X, deuen haver entès ràpidament la referència del títol. Efectivament, es tracta del nom del disc que el grup granadí Los Planetas va treure cap a l’any 1998 i del que ara se celebra el 25è aniversari, una petita joia del pop andalús. Tot i això, aquest text no està dedicat a Los Planetas, encara que no nego que algun dia podria escriure alguna cosa sobre ells, sinó a l’eurodiputat Alvise Pérez, líder de la força Se acabó la Fiesta (SALF). Això de la setmana i el motor, seguint el to desenfadat del treball discogràfic, fa referència que per uns dies, no una setmana, em vaig submergir al motor de SALF: el grup de Telegram on més de 100 mil persones segueixen les consignes d’Alvise, comenten les seves últimes notícies, se’n burlen, llances soflames racistes i xenòfobes i moltes coses més. Els antropòlegs anomenem això etnografia digital, és a dir, fer treball de camp en el context d’internet i les xarxes socials. Algun altre podria haver-lo anomenat, estar avorrit.
La meva etnografia del motor alvisià va començar el mateix dia que es va destapar que el polític havia obtingut 100 mil euros, que se sàpiguen, d’un empresari poc transparent que es dedicava a l’elusió fiscal i la inversió crypto, és a dir, a apostes econòmiques que intenten eludir el seguiment de l’Administració Tributària alhora que generen, suposadament, una alta rendibilitat. La meva hipòtesi de treball estava basada en el fet que, davant l’evidència de tal acte —Alvise arriba a reconèixer als àudios que s’han fet públics, així com als missatges verificats que s’han anat coneixent, que necessita els diners per poder fer la campanya electoral de les europees d’aquest estiu sortejant el Tribunal de Comptes i les seves limitacions— alguna cosa es mouria al motor, la bena que cobria els ulls de molts dels seus votants hauria de caure, almenys lleument. Aquestes són les conclusions que he tret després de la meva setmana.
Una de les primeres conclusions que podríem treure de l’exercici etnogràfic és que el motor Alvise és de tot menys homogeni. Entre els seus seguidors hi ha, sens dubte, un gran nombre de persones que veritablement creu en la figura del polític sevillà com una mena de redemptor de la política; un outsider que és aquí per, diguem-ho senzillament, posar les coses al seu lloc. Aquestes persones no són, ni de bon tros, descerebrats, ni membres del lumpenproletariat espanyol, com moltes vegades s’afirma de manera condescendent i errònia. Es tracta de persones normals, com qualsevol de nosaltres, que simplement en les circumstàncies actuals –crisi socioecològica, de valors, de reestructuració del capital, de polarització política, etc.– veuen en Alvise una figura de tipus mil·lenarista. La seva aposta és clarament salvífica: davant d’unes institucions que han demostrat la seva ineficàcia i corrupció, cal un Messies, un salvador. Davant la sensació d’un cert abandó, fins i tot material, per part de la democràcia actual, aquest grup de persones perceben que les seves preocupacions materials i simbòliques no es tenen en compte i que la democràcia liberal, com a forma de gestionar i articular les discrepàncies al voltant d’allò polític, es troben en un moment de total decadència. Alvise suposa, per a ells, un antídot a la situació actual de les coses.
La similitud amb el mil·lenarisme, el qual seria un punt espaciotemporal en una societat en camí de la desestructuració generalitzada i irreversible que es manifesta a través de la relaxació dels costums, la desaparició de la família tradicional, l’augment dels delictes, de la migració, de la injustícia i els desastres naturals, es manifesta clarament quan, davant l’evidència de les infraccions comeses pel líder de SALF, els seus seguidors el segueixen creient. Ja ho deien els Monty Python, ‘només el veritable Messies nega la seva divinitat’. Ens trobem, per tant, davant de veritables fidels que veuen a Alvise no un polític a l’ús, sinó una mena d’ungit. I és l’ungit no perquè sigui ell, sinó perquè la seva figura actua com a catalitzador simbòlic del rebuig que una part significativa de la població sent cap a la situació social i política actual.
Tot i això, ja he referit abans que els seguidors d’Alvise són, abans de res, un grup dispar. Així, després dels fidels del motor podríem assenyalar, per magnitud i significació, els que podríem qualificar d”antisistema’, en el sentit que s’acosten força al pensament polític de caràcter anarcoliberal que projecta el seu tarannà polític. Aquest grup no ha de coincidir amb l’anterior, és més, no seria desgavellat dir que no se solapen en gran part. Es tracta d’addictes a les xarxes, criptobros, haters de qualsevol cosa que els soni a aquest terme tan popular de woke i d’altres qualificatius que han pujat al carro d’Alvise, ja que és el més semblant que poden trobar políticament a la seva perspectiva individualista i neoliberal.
També podem trobar al motor perfils que simplement passaven per allà, així com altres que han entrat a veure el panorama o fer broma de les postures i publicacions d’Alvise i els seus partidaris. Això no obstant, si alguna cosa hauria de quedar clara en aquesta anàlisi de la setmana a l’autobús és que incorreríem en un gran error si penséssim únicament en la figura del polític d’extrema dreta i els seus seguidors com a elements desclassats i disfuncionals del cos polític nacional. Molts, la gran majoria, són únicament persones desencantades amb el funcionament del sistema a qui més valdria oferir una alternativa política. Guanyaríem així dues coses: la debilitació de les consignes i moviments neofeixistes i el creixement d’una veritable opció transformadora.
