Ara fa vint anys de la promulgació de la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere. Posant-nos en context, hem de dir que va suposar un avenç històric en la consideració de la violència de gènere a Espanya.
En aquell moment, no hi havia cap llei específica que anomenés i abordés la violència de gènere, únicament algun article del Codi Penal que parlava de la violència habitual en l’àmbit domèstic. No disposar de normativa legal davant les diferents situacions de violència basades en el gènere, deixava les dones i les nenes en un lloc d’indefensió jurídica i de vulnerabilitat social impedint-les gaudir dels drets humans més bàsics.
El fet de no tenir cap llei específica, contravenia les recomanacions de la Conferència Mundial sobre la Dona, celebrada per les Nacions Unides a Beijing. En aquesta es demanava als governs tot un seguit de mesures per a fer front a les violències que afectaven les dones i les nenes, aquestes mesures incloïen accions legislatives, educatives, de salut, socials, laborals…
Les entitats que treballàvem en l’atenció a les dones víctimes d’aquestes violències, les diferents organitzacions feministes, sabíem de primera mà les situacions d’injustícia i de risc per a la vida, a les que s’enfrontaven habitualment les dones víctimes de violència. Per això vam liderar la reivindicació sobre la necessitat de disposar d’una llei que abastés les diferents situacions de violència en l’àmbit de la parella i la família i les respostes per a erradicar-la. El suport d’organitzacions de la societat civil i les aliances polítiques van fer possible que la Llei tirés endavant. Potser cal recordar que tots els partits polítics, amb més o menys entusiasme, la van votar.
Avui dia, i després de 85 feminicidis i assassinats de dones el 2024 [1], potser moltes ens preguntem per a què serveixen les lleis?
Crec fermament, que encara seria pitjor i, ho seria, perquè continuaríem sense anomenar les causes reals d’aquesta violència: el masclisme, els condicionants de gènere i les múltiples discriminacions que travessen les dones i els subjectes no normatius. També perquè no tindríem a l’abast l’accés a dades oficials que signifiquen la magnitud del problema, i que ens ajuden a conèixer més i millor les intervencions. Per exemple: si les dones assassinades malgrat haver denunciat tenien mesures de protecció o no, i, per tant, on s’han d’exigir responsabilitats o on s’han d’invertir més recursos?
Si bé és cert, que les lleis no canvien les persones, també ho és, que les lleis regulen les accions de les persones, posen límits i quan s’apliquen de forma justa, poden reparar danys. També contribueixen a canviar els imaginaris sobre el que es pot fer i el que no en el marc de les relacions de parella i a la família. En aquest cas la llei orgànica va posar impediments a la normalització de la violència en aquests àmbits. El fet de posar nom a aquesta violència, situar el gènere, la discriminació i l’abús de poder dels homes sobre les dones, va facilitar la identificació tant a les mateixes dones que la patien, com als diferents operadors que havien d’intervenir en el procés de denúncia i reparació.
Després de vint anys, podem identificar les mancances d’aquesta llei, i la necessitat de reformar-la. Algunes de les mancances més significatives tenen a veure amb la diferència de criteris a l’hora de la seva aplicació en funció de cada jutjat, especialment pel que fa a les ordres de protecció, a la credibilitat de les víctimes, són només dos exemples significatius, pel risc que comporten per a les dones, del que cal millorar.
Però l’aplicació de la llei, no té a veure amb el contingut de la llei, sinó amb les interpretacions que els diferents operadors jurídics en fan de la mateixa i aquest és un fet que sí que crea desconfiança entre qui se n’hauria de beneficiar. Perquè malgrat que la voluntat de la llei sigui aquesta:
“Para la ciudadanía, para los colectivos de mujeres y específicamente para aquellas que sufren este tipo de agresiones, la Ley quiere dar una respuesta firme y contundente y mostrar firmeza plasmándolas en tipos penales específicos” . [2]
Sabem que les respostes, massa sovint responen a biaixos heteropariarcals que es produeixen de forma continuada en l’àmbit de la justícia, donat que els prejudicis i els estereotips basats en el gènere i la manca de formació en perspectiva de gènere, a l’hora d’aplicar el dret, és una realitat que continua estant present en moltes de les intervencions que es fan des de l’àmbit de la justícia.
Donat que no podem fiar-ho tot al dret, malgrat la necessitat de les lleis, caldrà continuar empenyent perquè aquestes siguin efectives i compleixin amb la funció de protecció i reparació necessàries per a evitar que la violència masclista continuï matant i que les dones i les nenes i els nens puguin gaudir de vides lliures de violències masclistes.
Notes
[1] Feminicidio.net
[2] Exposición de motivos. Ley Orgánica 1/2004, de 28 de diciembre, de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género.
