Un mes abans del 25N, la periodista Cristina Fallaràs, a través de la seva investigació i treball amb algunes de les víctimes, publicava una exclusiva que va sacsejar la realitat política a l’Estat espanyol: Íñigo Errejón, fins llavors portaveu de Sumar al Congreso de los Diputados, havia protagonitzat diversos casos de violència sexual. La seva dimissió, camuflada en una carta on assumia ben poques responsabilitats, deixava molts interrogants i posava de manifest algunes lliçons que l’esquerra hem d’assumir si, de veritat, volem ser eines útils de transformació de la societat.
Una cosa ha de quedar clara abans de començar: el pitjor del cas Errejón és que s’hauria d’haver aturat fa molt. Arribades a aquest punt, però, de ben poc serveix posar-se les mans al cap sense cap anàlisi ni voluntat de corregir errors, com tampoc serveix de massa exigir caps. El que cal és canviar radicalment com funcionen les organitzacions d’esquerres i feministes.
El Cas Errejón ens demostra, altra vegada, que les organitzacions polítiques no estem vacunades contra el masclisme pel fet de ser d’esquerres, sinó que sovint som còmplices, tot mirant cap a una altra banda i, per desgràcia, no fent prou esforç. El primer pas sempre és tenir voluntat de mirar-nos al mirall i estar disposats i disposades a reconèixer el que hi veiem, tant els encerts com, sobretot, els errors. La política de tolerància 0 ha d’imperar, trencant amb el silenci i acompanyant a les víctimes: sense això, mai podrem crear espais segurs per al col·lectiu, ni aconseguir canvis reals, profunds i transformadors.
Ser feminista no és anar a una manifestació o vestir de lila; ser feminista implica revisar i transformar cada dia tota idea, decisió o acció que tracti les dones com a inferiors. Ser feminista és, per tant, molt cansat, ja que l’enemic a enderrocar és molt poderós, tant econòmicament com políticament i, sobretot, culturalment.
Ja ho deia la gran Angela Davis: “el feminisme és la idea radical que les dones som persones”. I és que és tan trist com això: en efecte, l’arrel del problema és que el sistema considera les dones com a “subpersones”, i opera perquè molta gent visqui i senti les coses d’aquesta manera. En un context de feminisme mainstream, són ben poques les veus que parlen amb aquesta cruesa, però tenir aquesta idea clara és clau per entendre moltes de les coses que passen i ens escandalitzen. Si tractem cada acte masclista com un cas aïllat, com si els valors i l’organització politicosocial no hi tinguessin res a veure, com si qui els executa fossin persones amb “defectes”, no entendrem mai per què no ens desempalleguem d’aquesta xacra.
Proves d’això no en falten: com es pot “entendre” la monstruositat del cas Pélicot si no és des d’un marc en què la Gisèle és considerada gairebé un objecte, propietat del seu marit, que en pot disposar de qualsevol manera i compartir amb qui ell considera els seus iguals, que només necessitaven el vistiplau d’ell? [1] Per què ningú va dir res? Per què continuem tolerant que les dones cobrem, en ple segle XXI, gairebé un 25% menys que els homes que ocupen la nostra mateixa posició? [2] Per què continuem considerant socialment acceptable que les dones li dediquem el doble de temps a les cures que els nostres companys homes? [3] Tots aquests elements, i molts d’altres que ometem per falta d’espai (però que serien igual d’il·lustratius) ens confirmen que la crua realitat és que les dones encara som menyspreades de forma sistèmica, que totes i tots hi contribuïm i que combatre això no és gens fàcil. Tampoc des de les esquerres que, tal com dèiem abans, no estem lliures de masclisme.
A més, una cosa ha de quedar clara: en cap cas el masclisme és un problema exclusiu dels homes. Les dones no som perfectes, també som filles del patriarcat i d’aquesta societat, encara que moltes hem decidit dir prou, revisar-nos i ser conscients que cal lluitar per generalitzar drets i acabar amb privilegis. De nou, tot aquest procés fa que ser feminista sigui molt cansat, ja que implica lluitar constantment contra el que has viscut i après (siguis home o siguis dona) i gairebé res no t’ajuda. Ha calgut molta política i molta lluita de les dones per avançar en drets per a tots i totes, i encara en cal molta més.
Com a organitzacions, hem de tenir clar que no n’hi ha prou amb la feminització de la política per garantir que es facin polítiques feministes, ni molt menys que canviïn els comportaments individuals. Un o una dirigent d’esquerres ha de ser, sobretot, coherent, revisar-se i revisar-se i tornar-se a revisar… Perquè defensar idees transformadores, com és el feminisme (deixeu-nos insistir) és cansat, és duríssim, i implica anar a contracorrent cada dia i, si no transformes com sents i actues, acabes canviant com penses… «L’ésser social és allò que determina la consciència.», com deia Marx.
Resistir-se a les temptacions del sistema, poder mantenir-se ideològicament forta, no es pot fer sola, per això estar organitzats i organitzades és molt important. Però no només això: les organitzacions hem de dotar-nos de les eines que garanteixin que ho puguem fer, començant pels plans d’igualtat voluntaris. La primera passa és acceptar que no hem estat espais feministes ni segurs per molt que ens autodesignem com a feministes: hem d’analitzar què fem, com ens comportem individualment i col·lectivament si el nostre objectiu és canviar. Cal que pensem accions i mesures per combatre el nostre propi masclisme intern i determinar-nos en la seva aplicació, tot renovant la determinació cada dia. Sense consciència militant, debat col·lectiu i rendiment de comptes continu, és gairebé inevitable que la inèrcia del patriarcat ens arrossegui.
La política d’espectacle i titulars, buida d’ideologia i capacitat d’anàlisi, ens ha portat a lideratges messiànics desconnectats del debat col·lectiu, de la militància de base. S’han creat estructures de poder en què la connivència i la sensació d’impunitat, sensació o realitat, imperen. Això la dreta s’ho pot permetre; l’esquerra, no. Per això, cal que assenyalem i apartem quan sigui necessari: per mantenir la capacitat transformadora, per combatre el masclisme sense por, cal actuar primer contra les contradiccions internes. Un o una dirigent d’esquerres ha d’estar convençut o convençuda que la transformació social comença en un mateix i una mateixa, i ha d’estar disposat i disposada a aprendre de la militància conscient per a mantenir la coherència política i personal.
Per tot això, Comunistes de Catalunya hem dedicat moltíssim temps durant aquest any 2024 a preparar el nostre pla d’igualtat, [3] acompanyades per una cooperativa d’expertes en polítiques feministes, l’Esberla, i en concret per la Núria Alcaraz, doctora en sociologia i gènere. Gràcies al procés hem pres consciència dels nostres errors, els hem posat sobre la taula, n’hem parlat obertament i hem pensat formes de corregir-los. Perquè el feminisme, si no incomoda, és maquillatge; no transforma. Aquesta feina de revisió i presa de consciència profunda ha estat un procés ric, molest de vegades, però profundament transformador, que ens ha portat a desenvolupar 40 mesures per combatre les desigualtats internes i per ser més efectives lluitant a l’externa.
El camí organitzatiu és clar: tolerància 0, formació i reflexió, consciència i transformació, empatia i cures per una vida millor, digna i feliç en comunitat!
Notes:
[3] https://drive.google.com/file/d/1eZQo38pVf9ym5PTY-HKM_hJNZSDZALsJ/view
