Coincidint dos processos congressuals, un polític i un altre sindical, crec necessari parlar de la classe obrera i de les seves organitzacions: els sindicats.
Ve des de lluny que la classe obrera viu en una societat capitalista (centrant-nos en Catalunya) i que d’aquí li venen els seus problemes, i això que és tan simple, quan ho analitzem, el resultat és sorprenent. A partir d’aquí el camí per a combatre’l es divideix en molts corriols, tants com líders caminen per allà. Sé que no és fàcil unir esforços davant un objectiu quan partim d’opinions que darrere tenen criteri i ideologies diferents.
Si la classe obrera és una i els seus problemes són comuns, no hauria d’haver-hi les dificultats i problemes que existeixen de manera objectiva a l’hora d’afrontar sindicalment la seva defensa, però sí que existeixen. Avui hi ha una classe obrera però moltes eines (sindicats) per a la seva defensa. Em considero un comunista de baix nivell teòric, però el temps i la companyia m’han ensenyat i he comprès que la unitat de la classe obrera es defensa a través de la unitat de la seva organització, de la Unitat Sindical. Crec que la unitat sindical és una cosa estratègica per a combatre al capitalisme. En això els comunistes crec que tenim molt a dir, o millor dit, continuar dient.
Hi ha una constant que els comunistes tenim: som el partit de la classe obrera i això ens porta al fet que com a treballadors, l’activitat política en els sindicats és necessària, amb majúscula. La vida diària d’un militant es dona majoritàriament en la vida laboral, encara que la nostra activitat militant estigui molt diversificada en la societat que vivim i, per això hem d’analitzar-la per a prioritzar el nostre treball polític.
No volia acabar sense plantejar un tema que, encara que pugui semblar responsabilitat exclusiva i interna del sindicat, jo crec que tots els afiliats i més aquells com nosaltres amb vida política i organitzada, que devem i podem opinar sobre l’estructura organitzativa. L’esquema d’organització d’avui sobre la base de la realitat de les empreses, sectors, territoris. La formació que permeti el treball sindical des de baix. La responsabilitat a partir del lloc de treball. Ressuscitar l’acció territorial (la segona pota, com deia Marcelino Camacho). L’activitat i l’acció amb altres organitzacions socials tant sectorials com territorials, etc. Aquests i altres temes són crucials debatre’ls. El temps amortitza l’organització i la falta de debat produeix pèrdues de perspectiva polítiques.
No hem d’oblidar-nos de l’ocupador més gran del país, les administracions públiques. Una opinió de com veig que cal abordar aquest sector en el vessant polític: la classe obrera, tant la que treballa en ella com la resta, estem afectats per les seves decisions. Crec que avui aquestes estan més del costat dels poders econòmics i consegüentment, això, s’hauria d’abordar. Per descomptat, no presentar-nos com a sindicat a les Eleccions Parlamentàries o Municipals, això seria impensable, per no dir còmic. Abordar-ho amb el debat en concret i la mobilització. Mobilització en dos sentits, per a combatre allò que és negatiu per a la classe obrera i per a defensar allò que és positiu. El sindicat no ha d’estar per a marejar la “perdiu” o per fer-se la foto, està per a discutir i mobilitzar si és necessari. Els governs, siguin de l’àmbit que siguin, no tenen els nostres colors, ja que tenen, ara com ara, el del sistema econòmic capitalista.
A partir d’això només queda valorar l’afiliació, que és el que permet ser més fort al sindicat i sobretot al seu contingut, i el que em van ensenyar a Cuba, al sindicat majoritari. Crec que els treballadors i les treballadores és aquí on ens volen veure i sentir.
