En aquesta entrevista Ghassan Saliba, vicepresident del Comitè Libanès per a la Pau i president de Catalunya Líban, repassa la història del Líban, els seus moviments polítics i socials, les forces progressistes que han jugat un paper central en la seva història contemporània, i la situació econòmica i social que ha prevalgut fins a l’actual conflicte.
El Líban fa front a una agressió militar sionista en una situació d’absència de govern, després de diversos anys de crisi institucional. Quines són les causes?
El Líban ha conegut en la seva història diverses etapes i guerres civils. La primera Revolució en el Líban va ser la dels pagesos. Primer va haver-hi la proclamació de la Comuna de Antelias i després, amb la Revolució pagesa, va haver-hi la proclamació de la República dels pagesos en el 1854. Aquelles revolucions van ser frustrades per la intervenció de les potències colonials del moment, que tenien sota el seu jou al Líban, com l’imperi turc, la Rússia del Tsar, Gran Bretanya i França. El mètode per a frustrar la República dels pagesos va consistir a crear tensions confessionals en la societat libanesa. En aquell moment les tensions van ser entre drusos i cristians maronites.
La intervenció d’aquelles potències colonials es va traduir en el Protocol de 1864, que va donar principi al sistema de repartiment del poder confessional encara vigent al Líban. L’imperi otomà es va presentar com el defensor dels musulmans, mentre que la Gran Bretanya pretenia defensar als drusos -aquella ingerència es mantindria, i fins i tot apareixeria més tard un llibre sobre la relació entre Churchill i els drusos-. Per part seva, Rússia era la suposada protectora dels cristians ortodoxos mentre que França deia defensar als maronites. Aquell protocol considerava la Muntanya del Líban com una àrea autònoma dins de l’Imperi otomà, governada per un cristià no libanès. Aquell va ser l’inici de la introducció del sistema confessional al Líban.
Amb la Primera Guerra Mundial, el Líban va viure un moment d’auge del moviment nacionalista. Els països on era més forta «la Nahda», el moviment de renaixement àrab, eren Egipte i el Líban. Van aparèixer molts intel·lectuals i escriptors àrabs influenciats pels ideals de la Revolució Francesa. Després, sobretot després de la Revolució d’Octubre el 1917 -i la denúncia dels Acords Sykes Picott que va fer l’URSS- alguns d’ells van evolucionar cap a altres posicions polítiques.
La política dels bolxevics consistia a denunciar els acords secrets de les «diplomàcies» capitalistes, que els concebien sense tenir en compte als pobles de la regió…
Sí. Aquell acord tenia per objectiu desmantellar l’imperi otomà i de pas dividir als futurs estats àrabs. A nivell geogràfic significava un canvi de fronteres entre Turquia, Síria, l’Iraq… Llavors va començar ja un moviment revolucionari més d’esquerra, influït per la Revolució d’Octubre. El Renaixement àrab va ser l’arrel, i la Revolució Russa va ser l’inici dels moviments àrabs d’alliberament nacional.
Allò va donar lloc més tard al nasserisme a Egipte, al partit Baath a Síria i l’Iraq… a pesar que en el si del moviment alliberament nacional àrab hi hagués també divergències. Per als sectors nacionalistes l’alliberament nacional era el prioritari, al marge de les lluites socials, mentre que per a altres sectors del moviment hi havia una relació entre les dues coses: no hi ha alliberament nacional sense un compromís amb els canvis socials.
Hi havia aquells dos corrents dins del moviment d’alliberament nacional àrab. I el Líban era un terreny de debat en aquests temes. Per això es diu que, als seus inicis, el Líban i Egipte estaven fins a un cert punt en el centre dels debats, la reflexió i el desenvolupament de dos corrents històrics: el panarabisme i els moviments a favor de la Independència dels països àrabs.
Com es va traduir concretament aquella ebullició d’idees?
Aquella època va ser quan es van crear els partits polítics al Líban. El 1924 es va crear el partit comunista libanès i, més tard, el partit socialista progressista. El 1936, a l’extrem del camp polític contrari, es va crear la Falange libanesa, influenciada per l’auge del nazisme alemany i del feixisme a Espanya i Itàlia.
Allò es traduiria sobretot en la correlació de forces durant la Segona Guerra Mundial. Fins a un cert punt, al Líban es reflectia a menor escala aquell escenari internacional. Però en l’àmbit regional tindrien un gran impacte les guerres d’independència dels països àrabs: a Egipte i Algèria hi havia un fort moviment d’alliberament nacional.
No obstant això, en el període de postguerra sorgirà un esdeveniment que tindria gran pes en el panorama regional.
Sens dubte. Va ser el maig de 1948, quan es va produir la creació de l’Estat sionista. Juntament amb la Falange libanesa, la creació d’Israel se situava en el camp reaccionari d’aquella època. La creació d’aquest estat va ser un fet colonial, perquè crear un Estat sionista situat geogràficament en Palestina té l’efecte de separar el món àrab en dos: el Machrek (Orient) del Magreb (Occident). Aquella divisió respon a un objectiu colonial. Es tractava d’impedir qualsevol complementarietat territorial, geogràfica, política i econòmica del món àrab.
Vostè defensa que, al llarg de la història del Líban, la resistència enfront de les agressions sionistes l’han format organitzacions populars, arrelades en la societat libanesa, les profundes aspiracions de la qual són la defensa d’un estat laic. A quan es remunta l’actual conflicte?
La història de l’enfrontament al Sud del Líban amb el sionisme ve des de lluny. Fins i tot d’abans de 1948, abans de la creació de l’estat d’Israel. Sobretot als pobles del Sud del Líban, perquè abans de la creació d’aquest estat no hi havia fronteres entre el Líban i Palestina. Els pobles libanès i palestí estaven barrejats. Quan va haver-hi l’acord de Sykes Picot el 1916 es dibuixà una línia que separava Palestina del Líban: el mandat anglès era sobre Palestina i el mandat francès era sobre el Líban. Llavors, de manera artificial, en molts dels pobles del Sud del Líban a la gent se li va quedar la casa al Líban i els seus terrenys es van trobar a Palestina.
Així que hi ha pobles que eren històricament del Líban i que van quedar com a pobles de Palestina. Els diem “els 7 pobles”, que eren set llogarets que van quedar dins de Palestina, en la divisió de 1916. La mateixa Galilea, al nord de la Palestina ocupada, en la divisió territorial de 1948, no entrava dins de l’estat reconegut per les Nacions Unides com a estat d’Israel. Galilea formava part, en la divisió de 1948, de l’estat palestí. Cisjordània, Jerusalem, Gaza i Galilea formaven part del futur estat palestí. Però el 1948 Israel la va ocupar, i efectivament els grups terroristes sionistes atacaven als pobles de la zona. També feien incursions als pobles libanesos i van cometre massacres. Una massacre és coneguda a la història, la massacre de Houla, el 1948. Això ha estat de forma continuada…
La primera resistència contra les agressions israelianes diàries, la va oferir el Partit Comunista libanès. Eren les anomenades Guàrdies Populars, que descendien als pobles del sud del Líban, per a enfrontar les agressions israelianes. Després, el 1962, el Partit Comunista libanès va crear els Partisans, “Ansar”, eren un compromís de lluita armada amb la resistència palestina. Es van crear grups de resistència del partit comunista amb la finalitat de donar suport a l’alliberament de Palestina.
Durant la Guerra Freda, quina era l’estratègia dels Estats Units a la regió?
En 1958 va haver-hi una guerra civil en el Líban. El seu inici va ser el “Pacte d’Eisenhower”, que volia fer una aliança entre Jordània i la monarquia iraquiana enfront de l’expansió comunista de l’URSS, i sobretot contra el govern nacionalista de l’Iran en aquell moment. Aquell govern de nacionalista del president Mossadegh a l’Iran coincidia en la mateixa època amb el nacionalisme de Nasser, que va enderrocar la monarquia a Egipte el 1952. El projecte del Pacte d’Eisenhower era dirigit contra els dos països: contra l’Egipte de Nasser i contra l’Iran de Mossadegh, que va ser enderrocat el 1953. Clar, allò era sota el pretext de frenar l’expansió del comunisme i de l’URSS en la zona.
En aquell moment el president de la República libanesa, que era de dretes, va voler entrar en el pacte. Allò va fer explotar una revolució al Líban, pel rebuig en contra d’aquell pacte. Va ser la Revolució de 1958, quan els comunistes libanesos van jugar un paper important, igual que els nacionalistes àrabs. Aquella guerra civil va acabar amb la intervenció dels marines nord-americans, el desembarcament de la 6a flota nord-americana a Beirut.
Com s’han desenvolupat les forces progressistes en la societat libanesa des de llavors?
S’han desenvolupat sempre enmig d’un debat. Fins i tot en el si del panarabisme, que tenia molta influència al Líban, hi havia un debat intern. Va sortir molt a la llum després de la derrota de 1967, la guerra dels Sis Dies. A partir de llavors, del moviment nacionalista àrab van sorgir les organitzacions palestines marxistes, com el Front Popular i el Front Democràtic, que venen del nacionalisme àrab i després van evolucionar cap a posicionaments marxistes. Això va ser fruit d’aquell debat, que va explotar després de la derrota àrab del 1967.
I al Líban es va reflectir bastant aquell debat, que era molt viu. Va estar acompanyat de moltes mobilitzacions socials i populars durant el cicle de la dècada dels 70: va haver-hi vagues de treballadors, una vaga de professors que va durar més de 300 dies… era un moment en el qual els sindicats, el partit comunista i l’esquerra estaven avançant i posant en perill tot el règim confessional i el capitalisme salvatge. Llavors, l’extrema dreta amb la Falange, que ja estava preparada militaritzada amb la seva pròpia milícia, va provocar la segona guerra civil l’any 1975.
Quins factors van jugar un paper desencadenant en la guerra civil?
El desencadenament es va produir amb l’assassinat del líder d’un dels partits d’esquerra nasserista, Maarouf Saad, qui encapçalava una manifestació dels pescadors contra la decisió del govern libanès de llogar la costa del país a una empresa multinacional, Proteine, per a explotar la pesca nacional. En aquell moment es va acusar la Falange i a l’exèrcit libanès d’haver-lo assassinat i van començar els enfrontaments. La metxa va ser l’emboscada de la Falange contra l’autobús que portava palestins i libanesos a Ain Al Romaneh a Beirut el 13 d’abril, però la guerra civil ja havia començat abans.
A partir d’aquí va començar la guerra civil. L’esquerra es va organitzar dins del moviment nacional libanès, que encapçalava Kamal Jumblatt, el pare de Walid Jumblatt. Amb el desenvolupament de la guerra civil, l’esquerra i el moviment nacional libanès van arribar a controlar gairebé el 80% del territori del Líban. Llavors és quan va entrar l’exèrcit nacional sirià per un acord amb els Estats Units el 1976. Després d’això, Israel va envair part del Sud del Líban i va declarar la zona de seguretat el 1978. El 1982 va dur a terme la segona invasió, que va arribar fins a Beirut.
A partir de llavors, per la tradició de lluita i resistència del poble libanès, el partit comunista libanès juntament amb una altra organització van crear el Front de Resistència Nacional contra l’Ocupació israeliana. Aquell front va aconseguir alliberar Beirut en 24 hores el setembre de 1983. Els israelians van començar amb els altaveus a cridar a l’alto el foc perquè s’anaven a retirar. I va aconseguir alliberar el 80% del territori libanès ocupat. Quedava només un 20%…
En 1991 va sorgir l’acord de pau, que va ser cuinat entre els Estats Units, el règim de Hafez Assad a Síria i l’Aràbia Saudita, en el moment de la consolidació de la Revolució islàmica a l’Iran, però també de l’enfonsament de l’URSS i del Pacte de Varsòvia. Allò es va traduir al Líban per un pacte tàctic que hi havia en aquells moments entre el règim sirià, l’Iran, l’Aràbia Saudita i els EUA L’acord donava a Síria un Mandat del Líban, amb el control de la seva política interior, afeblint, d’una banda, a la resistència libanesa laica, al capdavant de Resistència Nacional i als partits laics del Líban, i, d’altra banda, afavorint els partits confessionals: tant al moviment Amal com a Hezbollah, que es va consolidar com l’“únic partit de resistència legítima” al Líban. Així va ser com, a partir de l’any 1992, va començar la resistència islàmica, legitimada pels governs d’unitat nacional que dirigien el Líban.
El programa d’aquells governs tenien com a punt comú: la resistència, el poble i l’exèrcit junts. Es referien a la resistència de Hezbollah, no a les altres forces de la resistència, a les quals se’ls va impedir actuar. I així ha estat fins ara. El programa dels successius governs ha parlat sempre de la resistència de Hezbollah al Sud del Líban, legitimada pel govern libanès.
Quines polítiques es van aplicar a nivell interior al país?
En el pla econòmic, els governs des del 1991 van estar molt marcats per l’era Rafik Hariri, l’home dels EUA i l’Aràbia Saudita, qui va promoure l’acord Taef sota els auspicis sirià-saudí-estatunidencs.
Com a primer ministre del Líban, Hariri va aplicar una política ultraliberal a nivell econòmic i social. Es van destruir tots els sectors productius. En aquells anys, entre 1992 i 1993, es parlava dels Acords d’Oslo i la Conferència de Madrid… Hi havia aquella idea que la regió s’encaminava a la pau, i el Líban podia jugar aquest pont entre Israel i el món àrab. Es va aplicar una política que va portar al país a la ruïna, a través de l’endeutament, del repartiment de la riquesa estatal entre els partits confessionals, la corrupció…
Això portà a les diferents mobilitzacions que va haver-hi en el Líban en 2011 i 2015. I la més forta, ha estat la del 2019 després de l’explosió del port de Beirut. Llavors es va declarar al Líban com un “Estat fallit” i els bancs van robar els diners de la gent. Els grans lideris confessionals, amb la complicitat del Banc central, van treure els diners a l’exterior. Hi ha una història on la situació regional i interna del Líban, ha tingut per efecte l’afebliment de les forces d’esquerra progressistes i laiques. Aquest tot, un conjunt de factors que la fragilitzaren.
Però malgrat això, hi ha hagut mobilitzacions en contra dels problemes econòmics amb la inflació…
Sí, les mobilitzacions no han parat. El 2019, més d’un milió de persones van sortir al carrer. No obstant això, aquestes mobilitzacions han portat a col·lació un debat: la gent va sortir de manera espontània, no ho va fer després de la crida dels partits d’esquerra – que van participar en el moviment. Per tant, no hi ha hagut la possibilitat ni l’error de crear un lideratge per a aquestes mobilitzacions. El lema, que em sembla equivocat, és que és “una revolta horitzontal que no necessita lideratge”.
Això podrà servir en els primers dies, però per a arribar a canviar el sistema, prendre el poder, influenciar o crear una correlació de forces, es necessita aquest lideratge. No el d’una persona, sinó el d’un front de forces polítiques i socials que puguin encapçalar el procés, negociar les reivindicacions si fa falta, o continuar la lluita de ser necessari.
I quin paper juga avui el Partit comunista libanès?
El partit comunista libanès mai ha renunciat al tema nacional i a la resistència nacional. L’exemple és que, davant la resposta israeliana després del 7 d’octubre del 2023, el partit comunista libanès va fer una crida a reactivar el front de resistència nacional amb els mitjans que té. No són els mateixos recursos que té Hezbollah, però, en el cas que l’exèrcit israelià envaeixi el Líban més enllà del Sud, els pobles entraran en resistència. La seva posició és la necessitat de relacionar la lluita nacional amb la lluita social.
Crida a la solidaritat internacional
amb el poble libanès sota les bombes
| El Socors Popular Libanès és una associació no estatal que acaba de complir 50 anys des de la seva creació al Sud del Líban. L’associació Socors Popular Libanès necessita donatius per a adquirir material mèdic que li permeti exercir la seva funció d’assistir als ferits, transportar-los en ambulàncies equipades, parar-los esment mèdica i realitzar operacions quirúrgiques en els seus propis hospitals. L’associació també s’esforça per proporcionar allotjament i menjar a milers de desplaçats en tot el Líban. Poden ajudar a través de la pàgina d’aquesta campanya internacional del Socors Popular Libanès. Seguiu l’actualitat de l’associació i compartiu les seves activitats a través de la seva pàgina facebook oficial. |
